EL RADAR
Pendents de Berlín
La posició de Scholz serà determinant en el futur escenari econòmic de la UE
En un temps particularment crític a causa del nou embat de la Covid-19 –i ara l’aparició d’una amenaçadora variant a l’Àfrica austral–, Alemanya es disposa a tancar l’era Merkel amb la firma d’un pacte de govern que encapçalarà el socialdemòcrata Olaf Scholz amb verds i liberals. És el primer acord que instaura un govern “semàfor” (pels colors que identifiquen les tres formacions) a escala federal i haurà de ser ratificat per les bases abans que Scholz pugui assumir la cancelleria el mes vinent.
En el títol del document, de 177 pàgines, ja hi ha tota una declaració d’intencions: “Atreveix-te a més progrés”. Es tracta d’un compromís per impulsar, des de l’administració, la modernització, la descarbonització i la digitalització d’Alemanya en un moment en què la crisi sanitària i la climàtica suposen els reptes més apressants que haurà d’afrontar la nova coalició. La cohesió del futur equip serà una condició clau per respondre als desafiaments. En aquest sentit, Der Spiegel detecta una possible línia de fractura en la relació entre els dos socis menors, i ho personalitza en Robert Habeck, colíder dels Verds i futur vicecanceller, i Christian Lindner, cap dels liberals i titular de la poderosa cartera de Finances. “La capacitat o incapacitat d’aquests dos homes per treballar plegats determinarà el clima del pròxim govern i el seu èxit. Si aquesta coalició compleix el que promet, té el potencial de canviar el país a millor. Però si cau en les trampes de la competència, el ressentiment i les vanitats que ja s’han vist, podria convertir-se en la decepció política més gran de les últimes dècades”, afirma el setmanari. El pacte de Berlín també ha estat escrutat al detall en l’orientació en política exterior. Es destaca l’ancoratge europeu i, a París, confien que l’arribada de Scholz facilitarà una flexibilització del pacte d’estabilitat i creixement –les normes que limiten el dèficit pressupostari i el deute dels estats membres al 3% i al 60% del seu PIB, respectivament– tot i la presència de Lindner, guardià de l’ortodòxia financera. “Les negociacions sobre la reforma [del pacte d’estabilitat] s’anuncien complicades davant dels països dits «frugals», i la posició de Berlín serà, evidentment, determinant”, sentencia Le Monde. Més difícil sembla renovar el pla de recuperació post-pandèmia acordat per la UE el 2020 i que es basa en l’emissió de deute conjunt, tenint en compte que el pacte tripartit alemany hi dedica una línia que no deixa gaire marge al dubte: el pla de rellançament europeu, s’hi pot llegir, és “un instrument limitat en termes de temps i d’import”. Davant la incertesa, Macron s’afanya a moure fitxa per guanyar influència a Europa ara que Merkel se’n retira, reforçant un front comú amb Itàlia i altres aliats contra un nord que s’impacienta per veure restablerta la disciplina fiscal relaxada per la Covid.
