“L’estabilitat del govern està en risc” “El 6% a Netflix són engrunes”

Està demanada, és la reunió per veure com queda la legislatura, que va començar amb una investidura amb unes majories i ara estem en un moment en el qual un dels acords, entre ERC i la CUP, ens agradaria saber com ha quedat. Aquest acord garantia l’estabilitat de la legislatura i, per tant, això altera el que podia ser l’objectiu del 52%. Nosaltres serem exigents amb el compliment del nostre acord amb ERC, però perquè es pugui dur a terme ens cal estabilitat. Jo vull saber si l’acord entre Junts i ERC està garantit.

És la mateixa pregunta que jo he fet al president Aragonès. Hauria de ser la CUP. Un cop s’ha vist que la CUP ha tombat via esmena a la totalitat l’acord que tenia amb ERC, s’ha de preguntar com queda la legislatura des de la perspectiva de l’estabilitat.

Que hem de seure i veure com abordem aquesta legislatura. Nosaltres tenim un acord amb ERC que s’ha de complir. El seu acord amb la CUP és el seu acord amb la CUP; sobre aquest acord jo no tinc res a opinar més enllà que garanteixi l’estabilitat del govern. El que està en risc ara és aquesta estabilitat, si realment el govern en té o no.

En política hem vist moltes coses aquests darrers deu o quinze anys. No m’atreviria a fer cap pronòstic, però és un mal símptoma. Més que el preludi d’un tripartit, el que em preocupa és que s’hagi esquerdat el 52%, que era el que havíem de garantir en aquesta legislatura. Si això es trenca, l’independentisme haurà de fer una reflexió.

És un govern que neix amb unes majories i arriba la llei més important de l’any i aquestes majories no hi són. Ens hem de preguntar com queda l’estabilitat del govern, perquè al final el govern pot estar unit, però necessita estabilitat parlamentària i poder tirar endavant el full de ruta pactat entre Junts i ERC.

El que nosaltres hem d’exigir a ERC i al president Aragonès és, en tot cas, com queda l’estabilitat de la legislatura; els acords d’ERC amb la CUP a nosaltres no ens vinculen. Per tant, ja s’ho faran ERC i la CUP. El que sí que ens preocupa és, si aquest acord ja no existeix, com queda l’estabilitat. Nosaltres vam fer president Pere Aragonès amb unes condicions i volem saber si aquest acord amb ells es podrà garantir al llarg de la legislatura o no. Si hi ha coses d’aquest acord que es comencen a perdre en votacions al Parlament, tindrem un problema.

Quin tipus de referèndum? Perquè ja en vam fer un, vam obtenir un resultat i tenim un mandat. Què pot canviar el mandat del referèndum de l’1 d’octubre? Un instrument que ens permeti assolir l’objectiu. Tornar a fer el mateix referèndum no tindria sentit. S’ha de buscar l’instrument, i per això hi ha plantejat l’embat democràtic. Definir aquest embat en la segona part de la legislatura era el que havíem acordat els tres partits del 52%. La CUP pot plantejar aquesta proposta, però té nou diputats i els altres dos partits en tenen 33 i 32. Això ha de ser fruit d’una negociació. Hi pot haver diferents opcions.

La meva opinió personal sobre el camí que hauríem de seguir pot ser important, però el que ho és segur és que el conjunt de l’independentisme defineixi un camí. De camins, n’hi ha, senzillament es tracta d’acordar-los. El que no pot passar és que cadascú vulgui fer un camí diferent. Cal unitat estratègica per definir el camí a seguir, els instruments per culminar el que va significar l’1-O. Si ara no existeix una unitat política o electoral, com a mínim hi ha d’haver una unitat estratègica. Per poder culminar el procés hi ha diferents camins a explorar, diferents del de l’1-O, perquè ja l’hem fet i ja en sabem el resultat. Més enllà que tothom vagi posant propostes sobre la taula, el que cal és que seiem i definim què vol dir l’embat democràtic i quines mesures concretes poden portar a la culminació. Junts per Catalunya té molt clar que l’Estat espanyol ha deixat de ser l’estat dels catalans i en necessitem un de nou. L’Estat espanyol no defensa els interessos dels catalans; ho estem veient amb la llengua, el finançament, la mobilitat...

Nosaltres només hem de ser en aquelles reunions en què hi hagi temes rellevants a defensar per a Catalunya. Per anar a fer-se fotos i a discutir solucions de cafè per a tothom diluït i dolent, no hi ha de ser. Perquè, si no, entrem en el joc d’un model que no és el bilateral. Nosaltres vam decidir que a les reunions bilaterals hi serem. El cafè per a tothom ja l’hem tastat i és molt dolent.

Potser sí, però el que és clar és que el govern i la societat catalana no han estat deu anys batallant amb un estat que ha renunciat a ser el dels catalans per conformar-se ara amb la gestió de qualsevol engruna competencial, perquè s’ha demostrat que no són de fiar. L’Estat espanyol té un problema de confiança de cara a la ciutadania de Catalunya, no és de fiar, i quan tens algú al davant que no és de fiar ja no vols cobrar a crèdit, sinó al comptat. El crèdit s’ha acabat, almenys pel que fa a JxCat. Després de 40 anys de democràcia, és evident que l’Estat espanyol només entén el llenguatge de cobrar al comptat, perquè no compleix mai el que promet ni executa mai el que acorda, i la paciència se’ns ha acabat... Tampoc no esperem un canvi d’actitud de l’Estat en aquest sentit. Tinc la sensació que a nosaltres ens diuen que ens hem d’oblidar de la confrontació, però els que hi estan tot el dia instal·lats són ells.

El 6% a Netflix són engrunes. L’Estat espanyol ha de començar a entendre que el tema del català a l’escola i del català en general és una línia vermella per a la ciutadania de Catalunya. Potser s’hauria de tombar un pressupost perquè ho aprenguessin. És molt més important en aquests moments donar un missatge que el català pot ser un element de desestabilització per a Espanya. Potser s’hauria de fer caure un pressupost perquè ho entenguessin. Si el govern espanyol no és capaç no només de deixar d’atacar el català, sinó de blindar-lo perquè això no passi, de la mateixa manera que s’ha enfrontat al poder judicial pels indults, si no és capaç de fer-ho per la llengua catalana, potser el millor missatge que li podríem enviar des de l’independentisme és que el pressupost no s’aprovarà.

També hi va haver una sentència per als empresonats i, després, un indult. Quan es vol, es troben solucions. Cap independentista entendria donar estabilitat a l’Estat amb l’ofensiva que s’està produint contra el català. Ara hi ha un pressupost en joc, i ja no és el 6% de Netflix, estem parlant del català a les escoles i del sistema d’immersió. El millor missatge que es podria enviar a l’Estat espanyol és que, si això no es corregeix, si aquesta ofensiva contra el català continua i no es blinda la llengua, tindran inestabilitat, i la primera mesura podria ser que no s’aprovés el pressupost. Els partits que tenen a l’abast poder donar aquesta estabilitat política i pressupostària ho han de fer palès al Congrés, que és on fa més mal i, per tant, aquest pressupost no es pot aprovar. Si no hi ha el compromís de l’Estat no només per no atacar el català, sinó per blindar-lo de manera definitiva, l’Estat no mereix tenir estabilitat pressupostària. Els partits independentistes o catalanistes que tenen la clau l’han d’utilitzar. I no s’hi val a presentar quatre esmenes a la llei de l’audiovisual, el que cal és abordar la defensa del català de manera integral.

És un projecte en què vam començar a treballar fa un any i espero que a principis d’aquest 2022 en puguem fer la presentació oficial. Necessitarem veus amb diferents varietats dialectals. Farem una campanya de recerca de voluntaris per la llengua per ensenyar català a la màquina. Cada vegada hi ha més relació persona-màquina. Al mòbil, Alexa, Siri, l’ascensor, la torradora... Durant massa anys els catalanoparlants, davant d’una persona que parla castellà, hem canviat al castellà. Seria el súmmum que ara canviéssim d’idioma amb una màquina. Hem de treballar perquè les màquines entenguin i parlin el català. Estem fent un projecte molt potent en l’àmbit de la intel·ligència artificial i la supercomputació per crear un corpus, una intel·ligència artificial catalana que pugui ser utilitzada per a qualsevol màquina. Estem intentant també que s’incloguin dins d’aquesta intel·ligència artificial les diferents variants del català, balear i valencià, perquè aquest és un projecte que entronca amb la unitat de la llengua. Estem fent que aquesta màquina aprengui català, li estem donant continguts perquè vagi perfeccionant i millorant el seu nivell de català perquè pugui mantenir una conversa o entendre el que se li diu i donar respostes.

Ens hem donat d’aquí a l’estiu per veure si aquesta voluntat existeix. El que no faré és acceptar un traspàs de fireta com ja va ser el del 2009, perquè s’ha demostrat que no és possible gestionar Rodalies només amb els horaris i posant el preu dels bitllets. Nosaltres tenim experiència gestionant el servei de trens a Catalunya. Ferrocarrils de la Generalitat és una història d’èxit. Allà on arriben els FGC, les diferències amb el servei de Renfe són evidents, en freqüència, seguretat, neteja, puntualitat... No ens conformem que ens traspassin ara el personal de les estacions, no cal. Volem que els catalans tinguin un bon servei de Rodalies, que ara no tenen. I s’ha demostrat que l’Estat és incapaç de donar aquest bon servei. Si no en saben, o no volen, o no poden, que ens ho traspassin i deixin que ho provem nosaltres. No podem continuar així, amb aquest servei de Rodalies desastrós. Si l’Estat no es pren seriosament Rodalies, ho haurà d’explicar als ciutadans i, quan arribin les properes eleccions, explicarem a la gent com gestiona un mateix servei a Catalunya l’Estat i com ho fem nosaltres, perquè ho podem comparar.

Va caure un mur i en menys de 72 hores ho vam arreglar. La línia va tornar a funcionar a la perfecció i mentrestant hi havia autobusos que cobrien el servei. D’incidents de Rodalies Renfe a Catalunya, en tenim cada dia. En el fons, es traurien un pes de sobre. Ara ho veurem amb les autopistes. Veurem com manté l’Estat les seves després de la fi dels peatges i com manté la Generalitat les seves i tindrem una altra comparació. L’Estat espanyol ha renunciat a ser l’estat dels catalans. Dins l’Estat espanyol, els catalans som clarament espanyols de segona. És un molt mal negoci formar part de l’Estat. Des d’una perspectiva econòmica, no puc entendre que hi hagi gent que prefereixi que la cosa pública la gestioni l’Estat a Catalunya i no la Generalitat.

És un problema que té l’Estat, que durant molts anys ha fet autovies gratis a tot arreu. Mentre que els catalans havíem de pagar, a l’Estat era tot gratis. Aquest era un model que em vaig negar que continués així i en el moment en què van caure les concessions vam decidir que no podia passar que aquí continuéssim pagant dues vegades per les infraestructures. L’Estat ha de decidir quin sistema pensa posar a les autovies al conjunt de l’Estat. Vinyeta o pagament per quilòmetre, tots dos són vàlids, es tracta de mirar quin model ajuda a complir els objectius que ens marca la UE, que és que qui contamina paga i qui usa paga. Ara mateix les autopistes i les autovies les paguem tots igual, tinguis cotxe o no, tinguis carnet o no, les utilitzis o no les utilitzis i tinguis el cotxe que tinguis. És molt més just un sistema que acoti una mica més aquestes variables. Estem pagant el desgast que tenen les nostres carreteres produït pels camions i els cotxes europeus, i això no passa en cap estat d’Europa.

Durant molts anys he hagut de picar pedra en solitari, avançant el món que venia, i des d’una perspectiva d’incomprensió des de diferents àmbits polítics, que es preguntaven per què havíem de tenir una agència de ciberseguretat, i per què havíem d’apostar per la transformació digital. Havia sentit preguntar per què ens hem de gastar diners posant fibra òptica si això ho han de fer els operadors. Al final el temps m’ha donat la raó. No és perquè vulgui la raó, un ha de tenir la ment oberta i veure què està passant al món, quins canvis s’estan produint i preparar-se per a aquestes coses, no només actuar quan estan passant, perquè, si no, arribes tard. Catalunya, en aquests darrers vuit anys, ha anat fent els deures, amb moltes dificultats, com el cop de decret digital de l’Estat, que ens ha impedit algunes polítiques concretes en l’àmbit digital, però és evident que de la mateixa manera que Catalunya va fer una aposta molt clara per industrialitzar-se i avui tots veiem que va ser beneficiós per al país i som el que som gràcies a la industrialització, ara ens hem de digitalitzar, hem de ser un país digital en tots els àmbits. No podem escatimar-hi recursos. Hem de tenir un país connectat per terra, mar, aire, ciberespai i espai. Quan vam fer el llançament del nanosatèl·lit, des de les Espanyes en feien mofa, i ara resulta que també ho estan fent, apostant per la nova economia de l’espai. Quan vam decidir començar a desplegar fibra òptica amb pressupost propi ho vam fer per donar equitat territorial i s’ha demostrat que avui el teletreball és un dels grans antídots contra el despoblament i per al repoblament del país. I en matèria de ciberseguretat, si ara ens haguéssim de posar a fer una agència, segurament no ens la deixarien fer, trigaríem anys a tenir-la. Quan la vam començar a fer el 2014 va generar dificultats de comprensió sobre per què l’havíem de fer. Finalment el govern i el Parlament la van aprovar i ens la van impugnar al Tribunal Constitucional, que per una vegada ens va donar la raó, i ara tenim una agència que és plenament constitucional. Quan parlem de vegades que es poden fer coses en el marc autonòmic, això va ser clarament un encert. En tres hores vam resoldre el ciberatac més important a Catalunya aquest any.

Ho estem investigant. Va ser un atac dirigit, contractat i pagat. Per la seva magnitud, no ho fan quatre aficionats. La pregunta que ens hem de fer és com és que els dos ciberatacs més importants que hem patit a Catalunya van ser l’11 d’octubre a la UAB i el dia de la Constitució. No crec en casualitats. Va ser un atac reputacional, no va ser per robar diners o segrestar informació, sinó per paralitzar els sistemes de la Generalitat, bloquejant no només l’àmbit de salut, també TV3. Clarament és un atac amb voluntat d’atacar la reputació digital de la Generalitat, i en tres hores va estar resolt. Sense una agència de ciberseguretat això no hauria estat possible. Què volen alguns, que el govern de Catalunya sigui vulnerable? Ens hem de protegir.

La finestra l’ha d’obrir l’Estat. És indubtable que a Catalunya, si no treballem per tenir un aeroport a l’altura del segle XXI, el que li acabarà passant és que el seu aeroport intercontinental serà Barajas. Si això és el que volen alguns... De solucions, n’hi ha. La proposta d’Aena és evident que no és la que s’havia de fer, però hi ha d’haver una proposta que tingui en compte que l’aeroport s’ha d’ampliar. Amb només una pista llarga ja pots fer els intents que vulguis, que no tindràs un hub intercontinental. Si hi ha partits o actors al país que consideren que això no és important, és la seva posició, però llavors no ens podem queixar que cada cop que hem d’anar a qualsevol punt del món hàgim de volar via altres aeroports.

Es poden fer ampliacions de l’aeroport sense tocar la llacuna de la Ricarda i afectant el mínim la zona protegida, el mínim, que vol dir la de menys valor. Es poden fer propostes en aquest sentit, però es tracta que tothom n’estigui convençut i sospesar què és més important. Fa vint anys es va desviar un riu per ampliar el port, un riu!, i ara estem parlant de tocar uns metres.

D’acord, però tocaríem 100 o 200 metres. Jo, personalment, a la ministra li vaig posar una línia vermella, que és que la llacuna de la Ricarda no es toca, que és la zona més important a protegir. I de la resta, l’únic que diem és: parlem-ne per veure quines opcions hi ha i mirem de veure que tingui el mínim impacte possible. No volem afectar en cap cas zones de la Xarxa Natura 2000, però igual que hem intentat amb la pandèmia fer compatibles salut i economia, perquè si només féssim cas dels metges hauríem d’estar tots tancats a casa, amb el tema ambiental hem de mirar de tenir una visió no radical en cap dels dos extrems. No es pot trinxar la Ricarda, i no acceptarem cap proposta que la trinxi, però a la vegada hem de tenir molt present que, si no fem res, no tindrem un aeroport intercontinental i que el nostre aeroport intercontinental serà Barajas. Si Catalunya fos un estat ja el tindríem, aquest aeroport intercontinental. Jo, si el ministeri obre una finestra d’oportunitat, seuré a negociar-la, però aquí n’ha d’estar tothom convençut, perquè hi ha partits al Parlament de Catalunya...

S’haurà de preguntar al soci de govern, però crec que amb les seves votacions al Parlament han demostrat quina posició tenen. I ho lamento, perquè és una posició que va clarament en contra del progrés econòmic de Catalunya. Volar, continuarem volant, i no voler tenir un aeroport del segle XXI ens condemna i condemna la nostra economia. Els turistes vindran amb l’actual model, que és el que promou un aeroport turístic. Precisament per fugir d’un aeroport turístic hem d’anar cap a un aeroport intercontinental, que atrau altres tipus de vols. En l’àmbit dels negocis, fer una escala és perdre competitivitat. Estic obert a continuar-ne parlant si el govern espanyol fa una proposta raonable que vulgui negociar, no una proposta com la que va fer Aena.