La indignació continua
La Comissió de la Dignitat compleix vint anys d’èxits com el retorn dels ‘papers de Salamanca’ o la llei d’anul·lació de les sentències franquistes
L’entitat manté la lluita pel retorn complet dels documents espoliats i posa la banya en el tancament de la comissaria de la Via Laietana
Un poble es manté viu mentre té capacitat d’indignar-se. Aquesta reflexió atribuïda a José Saramago va inspirar els impulsors de la Comissió de la Dignitat a batejar l’entitat amb aquest nom, pocs dies després d’una reunió, avui fa vint anys, a l’Ateneu Barcelonès. “Al principi a algunes persones els semblava que potser no era el nom més adequat, però amb el temps s’ha demostrat que va ser un encert total”, observa un dels fundadors, Toni Strubell. Inicialment la lluita es va concentrar en el retorn dels anomenats papers de Salamanca als seus propietaris legítims. En aquell moment, els auguris eren més que negres, però amb el temps i la perseverança la Comissió va obtenir un gran èxit simbòlic: el retorn d’una part important de la documentació espoliada pel franquisme que havia sobreviscut els anys posteriors a la guerra, quan la major part van ser cremats com a combustible.
Aquell 2002 es va convocar un acte al paranimf de la UB amb víctimes directes de la requisa, com Teresa Pàmies o Carles Fontserè. L’entitat va llançar una gran campanya internacional que va rebre el suport de més de 700 professors i catedràtics d’universitat d’arreu del món. S’hi van adherir noms com Rigoberta Menchú, Adolfo Pérez Esquivel, Noam Chomsky, Francesco Cossiga, Mário Soares, Nawal el Saadawi, Peter Gabriel, Georges Moustaki o Mikis Theodorakis.
El 14 d’octubre del mateix any van organitzar un viatge amb avió a Salamanca, on van fer una roda de premsa i la comitiva es va desplaçar fins a la porta de l’arxiu per dipositar-hi una corona de llorer amb la bandera catalana. L’endemà a Barcelona es va fer una manifestació multitudinària. La mobilització i el debat públic van créixer i quan va arribar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el Congrés va nomenar una comissió tècnica formada per quatre catalans de catorze integrants (Joan Rigol, Borja de Riquer, Àngels Bernal i Josep Cruanyes). El 2005 es va aprovar la llei de retorn, que va permetre la primera transferència, però la llei no va ser cap garantia per al retorn efectiu. Cruanyes recorda la quantitat de traves contínues que hi posaven els tècnics del ministeri per qualsevol bestiesa. Posa com a exemple les dificultats que van tenir per demostrar l’evidència que els documents de l’àrea del Montsià o la Terra Alta classificats a la carpeta de Vinaròs eren catalans. “Deien que a València també parlen català i que allò era valencià. Quan els interessa treuen la unitat de la llengua per anar en contra i quan no els interessa en prescindeixen. Gairebé havíem de discutir paper per paper”, rememora Cruanyes. D’altra banda, els arxius s’havien d’anar microfilmant. El cost el pagava la Generalitat. “Si ho hagués hagut de pagar el ministeri encara hi seríem”, assegura l’advocat i historiador.
El 2007 van omplir el Palau Sant Jordi quan el retorn estava empantanegat. La penúltima transferència va ser el 2014, però el PP va retenir unes caixes, fet que va derivar als tribunals i fins aquest any passat no es va realitzar la transferència definitiva.
La documentació dels particulars s’ha transferit al 100%, però queden a Salamanca els papers de 43 ajuntaments catalans, de la maçoneria i, de Justícia i Ordre Públic de la Generalitat. També queden documents en altres arxius, com el d’Àvila. “Les sorpreses són constants, no passa un any que no descobrim que hi ha més coses que les que originalment pensàvem, no només a Salamanca, sinó també en altres arxius”, lamenta Strubell. “Ha estat una lluita contra l’Estat profund i que ens n’hàgim sortit és extraordinari”, hi afegeix. “Final: victòria. Hem aconseguit retornar tota la documentació dels particulars amb l’oposició constant de l’Estat espanyol”, resumeix Cruanyes.
“Al llarg de tots aquests anys la Comissió ha aconseguit coses extraordinàries, començant pel fet de sobreviure vint anys: poques entitats de lluita catalanista han durat tant”, explica Strubell. Un dels factors que ho han fet possible és que l’entitat s’ha dedicat a una lluita antifeixista àmplia. El 2015 va assolir una altra de les seves grans fites: l’aprovació al Parlament de la llei d’anulació de les sentències imposades pels tribunals franquistes, que va convertir Catalunya en l’únic territori de l’Estat on les penes de la dictadura estan oficialment anul·lades. També s’han dedicat a organitzar actes en memòria del president de la Generalitat Lluís Companys, el del Barça Josep Sunyol, així com la restitució d’inscripcions esborrades en diversos monuments.
Actualment la Comissió està abocada en la lluita pel tancament de la comissaria de la Via Laietana, centre de tortures del règim. S’hi concentren dos dimarts al mes. Aquesta setmana la protesta va sumar la presència del catedràtic emèrit de la Universitat de Southampton (Anglaterra) Henry Ettinghausen, de més de 80 anys, lluitador incansable de la Comissió des del primer dia.
Vint anys després, la capacitat d’indignació de la Comissió continua intacta.
