“El procés està molt viu”

Quan un té el sentiment de país que jo tinc i et proposen formar part d’un govern independentista després d’uns anys de repressió, persecució, presó i exili, és molt difícil dir que no. En aquell moment, tant el cor com el cap em van impulsar a dir que sí de manera irrefrenable. M’ho van proposar i em va passar pel cap sobretot el moment històric que viu el país. Vaig arribar a casa i ho vaig comentar primer amb la dona i després amb les filles, i una d’elles es va posar a plorar, i no era d’emoció, plorava de por desconsoladament. Em deia: “Papa, vigila!” Perquè coneix el Quim Forn i el president Puigdemont i veia que hi havia gent innocent a l’exili i a la presó. Aquesta escena, real, viscuda al sofà del menjador, et dona una mica la idea del moment polític que vivim.

De política se’n pot fer de moltes maneres. Jo ara la faig com a conseller d’Economia. M’agradaria estar els tres anys i escaig que queden com a conseller d’Economia perquè poca cosa més es pot demanar, poca cosa hi ha millor que ser conseller d’Economia, n’estic molt orgullós, és un honor. És la feina més maca, més important i més difícil que he fet mai. No em plantejo res més enllà.

En el moment que em van proposar ser conseller, no militava en cap partit. No perquè no tingués una afiliació ideològica concreta, tot el meu cercle de relacions i amistats sap que sempre l’he tingut. Però per militar en un partit es necessita un compromís públic –no privat– i una dedicació. Jo, en la meva vida professional anterior, no podia tenir ni un compromís públic ni una dedicació. Fins fa uns mesos no m’havia plantejat la meva dedicació activa a la política. Ara m’hi dedico i, per tant, el més honest políticament serà un dia afiliar-me a Junts. No hi ha cap data concreta, però crec que és un acte d’honestedat política formar part de Junts formalment. Soc independent nominalment, però substancialment no. A mi em van nomenar conseller d’Economia a proposta de Junts, represento Junts al govern i assisteixo al consell nacional de Junts. Per tant, substancialment, ja soc de Junts. La meva etapa política, duri el que duri, vull que estigui marcada per l’honestedat política, i crec que el més honest i conseqüent és afiliar-m’hi. No hi ha cap data, però algun dia ho faré.

Respecto molt tots els partits polítics, fins i tot aquells que són extraparlamentaris, i fins i tot aquells que busquen espais que han deixat d’existir fa molts anys, com han fet altres experiments que buscaven aquest espai polític des del meu punt de vista superat i que avui no existeix.

Des del meu punt de vista, no. Hi ha un govern tècnicament paritari, de set consellers de Junts i set d’ERC, amb un president, d’ERC. En les darreres eleccions hi va haver un empat tècnic; a tot el món, quan hi ha una diferència d’un escó, això és un empat tècnic. Els comuns van ser un grup que va donar suport al pressupost. Jo respecto molt tots els grups polítics menys la ultradreta, amb aquests hi he de conviure, però procuro tenir-hi la mínima relació possible, però amb tots els altres grups hi tinc molt bona relació i amb els comuns també. La política és això. Vam seure a negociar amb els comuns, van plantejar una sèrie de coses que no suposaven cap renúncia programàtica per a Junts i vam pactar un pressupost.

El govern, tal com jo el veig cada dimarts, té plena salut, és un govern que governa més enllà de diferències puntuals, com les que té qualsevol govern de coalició, començant pel govern espanyol, que cada dos per tres tenen problemes molt més importants i sagnants que els que té el govern de Catalunya. En general el que veig cada dimarts és que hi ha una bona sintonia. En general remem en la mateixa direcció, que és buscar el bé comú i l’interès general del país. Després tenim diferències legítimes, i és això que hem de resoldre entre tots, superar-les, sobretot pel que fa a l’estratègia independentista. Es parla molt del full de ruta, però el primer que necessita la gent és confiança. Quan la tindrà? Quan vegi que els diferents grups independentistes anem a l’una i que tenim, des de les diferències legítimes, una estratègia unitària.

A mi sempre m’agrada el diàleg, parlar i escoltar. Aquesta roda de contactes suposo que és per expressar tal com ell veu les coses i escoltar les altres formacions. Soc optimista, malament no anirà i desitjo que vagi bé i serveixi per avançar prioritàriament per retornar a la unitat independentista i, quan la tinguem, veure el camí que hem de fer sense renunciar a governar el país. Les dues coses: governar el dia a dia i preparar la unitat independentista.

Es nota cada dia, que el govern és independentista. La persecució judicial que tenim, i econòmica en alguns casos, si no fos perquè el govern és independentista, no hi seria. Es nota en els objectius a mitjà i a llarg termini que tenen tant ERC com Junts, i es nota cada quinze dies al Parlament de Catalunya.

Jo el vull veure esgotant la legislatura. Igual que fer pressupostos és un signe d’un govern fort, esgotar la legislatura també. L’independentisme ha de demostrar que les conviccions irrenunciables no són incompatibles amb l’obra de govern. I això, lluny de ser una feblesa, serà una fortalesa i portarà a ampliar la nostra majoria. I dic ampliar però podria dir també recuperar, perquè una part l’hem perduda. No oblidem que l’independentisme va perdre 640.000 vots en les últimes eleccions. Per tant, conviccions irrenunciables, però també obra de govern. No dubti que quan molta gent vegi que l’independentisme sap governar i sap governar amb eficàcia i al servei dels interessos del ciutadà, potser hi haurà molts més vots independentistes.

A mi no m’agrada aquesta expressió. No la comparteixo. Sé que s’utilitza habitualment, però trobo que no és justa amb el que ha passat. Un procés d’independència d’un estat com Espanya, com diu la mateixa paraula, és un procés. I un procés passa moments de diferent intensitat. Per mi s’equivoquen els que creuen que el procés s’ha acabat. Abunden en molts mitjans de comunicació tradicionals articulistes que de manera indissimulada gaudeixen dient que el procés està mort.

Jo crec que això és tan mentida com dir que la independència serà d’aquí a dos mesos. Jo no enganyaré mai el ciutadà. El procés està molt viu. Qualsevol procés tècnicament revolucionari, i aquest ho és, potser el més important que hi ha a Europa al segle XXI, passa moments de més i de menys intensitat, però continua completament viu i tornarà a haver-hi oportunitats de demostrar-ho. Per descomptat, en qualsevol contesa electoral quedarà molt clar on són les majories.

No va ser en cap cas la prioritat, no era l’opció prioritària. L’opció preferent, però no exclusiva, era la CUP, i amb la CUP ho vam intentar, i quan va dir que no es va obrir l’opció dels comuns. Totes les opcions dins de l’arc parlamentari socialdemòcrata estaven obertes. No es va arribar a negociar en cap moment amb el PSC, però li he de dir que el PSC és un partit del qual a mi particularment em separa la visió de Catalunya i també la visió sobre la resolució del conflicte que Catalunya té amb Espanya, però que té dirigents polítics de molta qualitat i vàlua, com Salvador Illa o Alícia Romero, a qui respecto molt i amb qui ens hem d’entendre en moltes votacions. No oblidem que no tenim la majoria absoluta i que el país ha d’avançar. Fora d’un tema molt important a nivell polític com és la visió de Catalunya i la resolució del conflicte, hem de reconèixer les coses com són i jo tinc el màxim respecte per la vàlua professional i personal que m’han demostrat tant Romero com Illa. En un tema que tant la dreta catalana com, no cal dir-ho, l’espai de dretes espanyol van muntar una gran campanya plena de mentides com són els avals als servidors públics encausats per l’acció exterior, al PSC li vaig explicar el decret, que era per preservar la presumpció d’innocència de persones innocents que tenien la casa embargada i els estalvis embargats, i es va abstenir. Això també s’ha de valorar.

Em passa una cosa, i és que sempre crec que la justícia s’ha d’imposar. Ja sé que això pot semblar una mica ingenu o naïf, però jo crec que la justícia clarament i de manera nítida empara el decret del fons complementari de riscos, que ara al febrer es convertirà en la tercera llei que s’aprova al Parlament, que també serà d’Economia, després de la del pressupost i la de mesures fiscals. Aquest decret que convertirem en llei és des del punt de vista jurídic impecable, perquè preserva la presumpció d’innocència.

Ni hi confio ni hi deixo de confiar. La dificultat concreta d’això és que el que han d’avalar són 5,6 milions d’euros. Un aval normalment és l’1% de l’import. Són 56.000 euros l’any. La paradoxa és que són massa pocs diners per arriscar-se. Hi ha massa poc a guanyar per arriscar-se en un tema que Madrid ha polititzat. Era un tema purament de preservar la presumpció d’innocència i no és un tema en què hi hagi molt a guanyar. I, d’altra banda, en aquest moment no tenim cap banc amb seu a Catalunya, i això tampoc hi ajuda.

En el seu moment no vaig estar d’acord amb aquesta decisió. Vaig fer el que havia de fer. No puc entrar en detalls per la confidencialitat de les reunions de govern de l’entitat, però en aquell moment no estava d’acord amb el trasllat de les seus ni de Criteria ni de La Caixa. On havia de dir-ho ja vaig dir el que pensava.

Hi havia incentius perquè marxessin, i és molt difícil que tornin. Marxar va ser gratis i tornar no ho seria. Dit això, si tornen, i especialment les grans empreses i els bancs, seran molt benvinguts sobretot per mi com a conseller d’Economia.

Entenc i comparteixo perfectament la preocupació dels sectors de la restauració i l’oci nocturn. El sector més afectat ha estat l’oci nocturn, a qui s’ha obligat a tancar, i en menor mesura, però també, la restauració. Hem fet ja dues fases de traspàs de diners de la conselleria d’Economia a la d’Empresa per preparar ajuts. Per als sectors que s’ha obligat a tancar hi haurà un programa d’ajuts. Dit això, durant tota la pandèmia, que afortunadament, ara sí, ja estem superant i sembla que a l’abril o al maig l’haurem superat del tot, els països occidentals han basculat entre salut i economia. Jo penso que a Catalunya, també amb l’anterior govern, s’ha prioritzat la salut i s’ha fet ben fet. La mort d’una persona, quan és un familiar, no és una xifra. Hi ha hagut una xifra d’un estudi europeu que ha passat bastant desapercebuda, curiosament, que és l’estadística sobre l’excés de mortalitat a les regions europees. L’any 2020 a la Comunitat de Madrid va ser del 44% i a Catalunya, del 27%. Entenc el sector empresarial, he estat tota la meva vida a l’empresa; quan vaig acabar de La Caixa vaig muntar una empresa de consultoria estratègica amb nou nòmines i m’anava molt bé, fins que ho vaig deixar per la política. Sé què és el món de l’empresa. Ara, un cop dit que les hem d’ajudar al màxim i posar-nos al costat de les empreses, també li dic que en els moments més durs la salut havia de prevaldre.

Al darrere hi ha un equip molt potent de gestors tributaris i d’inspectors. Els gestors són els que miren el que declares, el que tens i quan veuen una incidència o anomalia la persegueixen. Quan vaig ser nomenat ja vaig dir que la lluita contra el frau fiscal seria una prioritat. La Catalunya que jo vull ha de ser un model de moltes coses, també quant a compliment de les obligacions tributàries. Els països que no ens agraden gaire, i no vull citar-ne, no les compleixen. A finals d’aquest any hi posarem més personal. Els impostos s’han de pagar per poder-los redistribuir.

Algunes sí i altres no. Procuro mantenir-les, sobretot amb el PSOE. Amb algunes personalitats que han tingut responsabilitats en el govern anterior i en l’actual hi mantinc molt bona relació. El mateix president Rodríguez Zapatero, que va ser l’últim president espanyol que jo recordi que va intentar millorar l’autogovern de Catalunya. No se’n va sortir perquè a Espanya una cosa són els governs i una altra cosa que mana molt més és l’Estat.

Per haver-me declarat obertament independentista, no, perquè tot el meu entorn ja sabia com pensava, però sí pel fet de formar part d’un govern independentista, perquè és un pas d’un compromís addicional. Alguna relació he perdut, però no d’amistat, perquè si fossin amics de veritat no els hauria perdut. He perdut algun conegut, però no he perdut cap amic.

Cap. Vaig tenir una relació purament circumstancial amb la Casa Reial perquè vaig entrar a La Caixa el 2009 i hi havia una filla de rei i germana de rei des de l’any 1993. Jo me’n vaig anar de La Caixa el 2019 i que jo sàpiga ella hi continua. Aquesta va ser tota la meva relació. I amb el rei d’Espanya només he estat en algun acte públic de l’empresa on jo treballava abans. No hi he tingut mai cap relació, cap, ni una sola vegada, cap relació privada particular ni cap reunió. Jo, amb la monarquia espanyola, cap relació.

No és el millor moment encara per explicar-ho, però sí que li puc reiterar que no aniré a cap acte on hi hagi l’actual rei d’Espanya. Primer perquè tots els actes a què ve són protocol·laris. Mai hi ha hagut ni crec que hi sigui mai una reunió de negocis d’inversió per al país on hi hagi el rei. Si hi hagués un dia una reunió on realment es decidís una inversió econòmica per a Catalunya intentaria ser-hi, però això no crec que es produeixi mai perquè les visites que fa el rei d’Espanya són totes purament protocol·làries i institucionals. I, sense entrar en detalls perquè no puc, per la seva implicació i relació amb els fets i les conseqüències dels fets d’octubre del 2017, crec que per consciència no he de ser-hi.

El que sí que puc dir-li és que quan es va començar a parlar de la taula de diàleg i de quines persones hi anirien de Junts, vaig trucar al secretari general de Junts per dir-li que jo no volia ser-hi, perquè no hi ha una taula entre governs que permeti resoldre el conflicte. Els consellers de la Generalitat han d’estar fent la seva feina, que és molt complicada. A Catalunya volem un referèndum i l’amnistia, no volem imposar la independència a ningú, el que volem és votar i comptar-nos. Això ho haurien de negociar persones destacades i rellevants dels partits.

Des del primer dia que van començar a dir que enviarien un paper, vaig dir que crec que en aquesta legislatura no hi haurà nou finançament, perquè el nou finançament no deixa de ser una aposta política que el govern actual de Pedro Sánchez no veig capaç ni amb autoritat per fer-la. Està massa pendent dels tacticismes, del màrqueting polític, i no de fer política amb majúscules, malauradament. I això ens afecta tant en el full de ruta nacional com en els temes de finançament. Ells van enviar una proposta tècnica que parlava de població ajustada que nosaltres contestarem dilluns. Curiosament, en aquest paper tècnic tampoc ens diuen cap dels elements que ens interessen a nosaltres, sobre l’orografia de Catalunya –tot ho plantegen com si fos una meseta–, ni sobre el pes real de la població. Per barrejar-ho i no posar el pes de la població ni del PIB en diuen població ajustada, que al final és per primar altres comunitats. Si en algun moment hi hagués una proposta que millorés molt el finançament, l’estudiaríem, però amb el benentès que al que aspira aquest conseller és a la plena sobirania política i fiscal de Catalunya. Només així Catalunya serà un país lliure i just.