Política

JOSÉ MARÍA LASSALLE

Exsecretari d'Estat de Cultura

“Els problemes del conflicte van pel camí de cronificar-se en baixa intensitat”

El populisme s’apodera de les emocions de la classe mitjana, que està fatigada, i la porta als braços de la nostàlgia autoritària
La tecnologia és un poder sense control democràtic. Desplega una força màgica que sedueix i normalitza el sotmetiment
Vox és populista. Però Junts també ho és. Unides Podem, també. I podríem continuar desgranant participacions populistes
El búfal humà al Capitoli és l’exemplificació que la caricatura del populisme surt a la superfície amb tota la virulència tràgica

En un govern espanyol en què el president Mariano Rajoy sovint era caricaturitzat com a lector de premsa esportiva i prou, hi havia un secretari d’estat de Cultura (del 2011 al 2016) que és un intel·lectual i lector voraç. José María Lassalle (Santander, 1966) és ara un professor universitari, consultor i analista que sobresurt per les seves reflexions en llibres d’assaig com ara Contra el populismo: cartografía de un totalitarismo (2017), Ciberleviatán (2019) i El liberalismo herido (Arpa), aquest últim el més recent (2021) i en el qual –com subratlla el seu subtítol– fa una reivindicació de la llibertat davant la nostàlgia de l’autoritarisme.

El seu llibre ‘El liberalismo herido’ està marcat per la imatge del búfal humà Jake Angeli a la Cambra de Representants dels Estats Units en l’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021. És aquesta la caricatura més vistosa del que vostè anomena “cops d’estat 4.0”?
És l’exemplificació que la caricatura del populisme ha sortit a la superfície amb tota la seva virulència tràgica. L’estampa d’un búfal humà presidint la Cambra de Representants quedarà per a la posteritat com el recordatori que la democràcia liberal està en perill.
L’anàlisi que fa de la inoperància democràtica és inquietant: aquell dia se salva la democràcia no per una resposta institucional, sinó perquè Twitter suspèn el compte del president Donald Trump. Existeix ja la sobirania digital o el Ciberleviatán dels quals alerta?
Totalment. L’intent colpista va fracassar perquè es van bloquejar els comptes de Twitter, Facebook, Instagram i YouTube de Donald Trump. No perquè s’hagués donat una resposta institucional que restablís la legalitat qüestionada per la multitud. La democràcia liberal es va imposar perquè les corporacions tecnològiques van decidir per si mateixes que volien estar arrenglerades amb el que les urnes havien donat a entendre oficialment. L’únic poder és la tecnologia i no està reglat ni sotmès a control democràtic. És un poder en si mateix. Desplega una força màgica que sedueix i normalitza el sotmetiment.
Vivim una època en què entusiasmen només les majories construïdes a la contra? Una mobilització contra Trump elegeix Joe Biden als Estats Units, una mobilització contra Marine Le Pen reelegeix Emmanuel Macron a França…
Sens dubte. Les coalicions negatives davant alguna cosa o algú són una eina que aglutina majories quan aquestes ja no s’assoleixen mitjançant programes basats en idees. És la confirmació que els populismes, amb major o menor intensitat, són el suport argumentatiu de la democràcia en aquests moments.
En aquesta època que vostè bateja com a antiliberal, identifica el neoliberalisme com el gran aliat de l’autoritarisme. A Espanya també és així?
El neoliberalisme interpreta que el mercat és la panacea a tots els problemes. Si es fa més eficaç i desregulat, projectarà millor les seves virtuts perquè connecta amb l’essència egoista d’un ésser humà que és bàsicament individualista perquè és un homo economicus al qual mou l’interès. Aquesta lògica justifica la idoneïtat de l’autoritarisme si és més eficient per fer que el mercat atengui els desitjos egoistes dels individus. Que pel camí es perden els drets del ciutadà o la dignitat de la persona? No importa. Són secundaris en el mercat que si és lliure és l’única garantia que tots podrem ser-ho en comprar o vendre el que tenim o som. Amb aquest discurs, és normal que el neoliberalisme vagi a tot arreu del bracet de l’autoritarisme.
Sembla més fàcil identificar populismes fora de les fronteres que dins. A Espanya només Vox és populista? O també ho és Isabel Díaz Ayuso quan redueix el liberalisme a prendre una canya de cervesa i a l’hedonisme de viure a la teva?
El populisme ho infecciona tot. Allà on hi ha un discurs reduccionista i simplista que busca mobilitzar emocions, hi ha populisme. Vox és populista. El seu programa és intensament coherent al voltant d’aquestes idees. Però Junts també ho és. Unides Podem, també. I podríem continuar desgranant participacions populistes encara que varien els seus nivells d’intensitat. Gairebé ningú dels que estan en política ara pot lliurar-se de ser responsable de no llançar la pedra populista al contrari. Sempre hi ha hagut demagògia però ara hi ha demagògia programada. I això és populisme.
A Espanya hi ha molta diferència entre el cens de liberals autoproclamats i el cens de liberals que ho són de debò?
La diferència neix perquè existeix una enorme confusió sobre el que és el liberalisme. Amb el liberalisme succeeix el que passava amb el socialisme durant la guerra freda. Els socialdemòcrates disputaven als comunistes la paraula socialisme. Ara els neoliberals i anarcollibertaris disputen als liberals el que és el liberalisme. Però entre Popper i Friedman hi ha la mateixa diferència que entre Bernstein i Kautsky.
De debò la classe mitjana està ara tan fatigada per preguntar-se allò de “Llibertat? Per a què?” (el que va dir Lenin a Fernando de los Ríos i que recull al seu llibre) i entregar-se cada vegada més a l’extrema dreta com a refugi?
Sí, i és el que millor explica l’auge del populisme. El seu malestar és el fonament d’això. La democràcia liberal va assolir la pau social mitjançant un pacte entre el capital i el treball que va pel camí de trencar-se pel descontentament de la classe mitjana. Aquesta hibridava en la seva forma de vida totes dues coses. Ara, cap. L’automatisme tecnològic ataca directament les fonts materials i espirituals del seu statu quo. No sent complicitat amb el capital perquè no és propietària ni tampoc amb el treball perquè els ingressos que en rep no li permeten arribar a final de mes. Sota la revolució digital, ni el capital ni el treball ja són el mateix en l’economia fordiana. El pacte polític ja no és tampoc el mateix. I aleshores? El populisme s’apodera de les emocions de la classe mitjana i la porta als braços de la nostàlgia autoritària.
Fins a quin punt aquest desig autoritari ja existia o l’ha portat la pandèmia? És aquella pregunta de “no serà millor sotmetre’s a un poder disciplinari com el de la Xina?” que vostè cita en el llibre i que ressonava en ple confinament…
La pandèmia ha accelerat el procés i ara el gir geopolític de la globalització provocat per la guerra a Ucraïna, encara més. El procés s’accelera i escala.
Assegura que elaborar una llei és cada vegada més difícil a tot arreu perquè “el bé comú no existeix”, i això sona terrible. Ja ho vivia així en la seva etapa com a secretari d’estat de Cultura del 2011 al 2016 i com a secretari d’estat per a la Societat de la Informació i l’Agenda Digital del 2016 al 2018?
No és que no existeixi, és que la identificació del perímetre del bé comú és cada vegada més difícil i complexa i les eines per definir-lo són menys eficaces per a això. Trobar l’equilibri entre els interessos en presència comença a ser una tasca descomunal. Entre altres coses perquè, a la gent, li costa cada vegada més posar-se d’acord amb alguna cosa. A això és al que em referia.
En quin moment veu el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol que ara està monopolitzat per l’espionatge? És més a prop de resoldre’s ara amb diàleg? “Cal rebaixar l’emotivitat”, va aconsellar vostè en un col·loqui amb Pablo Iglesias al Centre Cultural Blanquerna organitzat per la delegada a Madrid, Ester Capella, el novembre del 2021.
Crec que els problemes que acompanyen el conflicte van pel camí de cronificar-se en un context de baixa intensitat. A l’independentisme, no li interessa rebaixar el seu nivell d’audiència. I al centralisme, per la seva banda, tampoc. El partit continuarà, si bé en un joc de fons de pista, per utilitzar un símil tennístic. Catalunya necessita un catalanisme que torni a transformar les emocions en sentiments; és a dir, que les emocions siguin reconduïdes mitjançant la raó cap a un discurs de cuidar la identitat sense dogmatismes.
Es viu un empat d’impotències? Sembla que cap independentista ha deixat de ser-ho i que cap constitucionalista ha deixat de ser-ho més enllà que vagin a votar o s’abstinguin...
El que dic del catalanisme es podria dir del constitucionalisme. Cal que la defensa de la Constitució no oblidi que la Constitució acull, com a part substancial de si mateixa, el pluralisme polític i l’autonomisme diferencial de la singularitat dels territoris històrics. No veure que aquests conceptes poden evolucionar cap al federalisme perquè són federalistes, és un dogmatisme homogeneïtzador que no té sentit sota la Constitució.

Un estudiós de Locke

Abans d’arribar al Congrés sent diputat per Santander el 2004 –i reelegit el 2008, el 2011, el 2015 i 2016–, José María Lassalle (Santander, 1966) ja era doctor en dret i havia fet una tesi sobre John Locke. Amb Mariano Rajoy al poder, Lassalle va ser secretari d’estat de Cultura (2011-2016) i secretari d’estat per a la Societat de la Informació i l’Agenda Digital. Ara és professor, consultor i membre de la junta directiva del Cercle d’Economia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MARTA RIBAS I FRIAS
EXDIPUTADA AL PARLAMENT I EXREGIDORA DE RUBÍ

“S’ha acabat la rendibilitat electoral del processisme”

RUBÍ

Feijóo no rima amb nació

madrid

Borràs i Turull escenifiquen la unitat de la nova executiva

Sant Climent de Llobregat

Zelenski només veu sortida en la via diplomàtica

KÍIV

Feijóo i Díaz Ayuso segellen una aliança contra Sánchez

MADRID
EL RADAR

Johnson o el cost de menystenir els ciutadans

Protesta a Sanxenxo contra la presència del rei emèrit

SANXENXO (PONTEVEDRA)
L’oposició laborista guanya a Austràlia

L’oposició laborista guanya a Austràlia

SIDNEY

Dolors Feliu és escollida nova presidenta de l’ANC

VILAFRANCA DEL PENEDÈS