Història d’una fotografia

Aquesta història té molts noms, moltes ideologies i un resultat rutilant, commovedor, impactant. Antoni Borràs, Quim Boix i Remei Ramírez són els tres protagonistes principals de l’operació clandestina que a finals de l’any 1975 va permetre ensenyar al món els mètodes violents de la policia espanyola, emparada durant 40 anys pel règim del dictador Francisco Franco.

Boix i Borràs, militants comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i Ramírez, secretària de la vicaria episcopal obrera, que dirigia qui anys més tard seria bisbe, Joan Carrera, van aconseguir obtenir i difondre, a través d’un butlletí imprès a l’abadia de Montserrat, la imatge del cos torturat de l’obrer Francisco Téllez, detingut l’11 de desembre d’aquell any a Santa Coloma de Gramenet per la Guàrdia Civil. Els de la falç i el martell i els de la creu, aparentment tan allunyats, col·laboraven braç a braç per denunciar les tortures.

La pallissa rebuda per Téllez va ser tan bèstia, la imatge obtinguda és tan impressionant que ha quedat, en el temps, com una icona dels defensors dels drets humans en la denúncia contra els abusos policials. Gràcies a aquella fotografia, l’opacitat i els murs closos de les comissaries espanyoles van quedar exposats davant l’opinió pública, catalana, espanyola i, sobretot, la internacional.

Quim Boix va ser qui va idear el pla i Antoni Borràs, pare de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, l’autor material de la instantània. L’amistat de joventut entre tots dos, la coincidència en uns mateixos ideals i la valentia ho van fer possible. Boix i Borràs es van conèixer a la Universitat, quan tots dos van prendre part en la formació i impuls del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Es tracta de l’organització estudiantil que es va constituir al teatre del convent dels Caputxins de Sarrià, en la coneguda Caputxinada del 1966 que va acabar amb una contundent actuació policial. Boix hi era com a delegat del sindicat a l’Escola d’Enginyeria i Borràs com a sotsdelegat de medicina.

Boix té en el seu historial de lluitador antifranquista un total d’onze detencions, i una llarga experiència a la sala de tortures dels despatxos de la prefectura de la Via Laietana. “Les pallisses s’aguanten sent conscient de la racionalitat del tema”, diu Boix, que afegeix: “Si tu cedeixes, encara et faran més mal, perquè voldran que els expliquis més coses.” Recorda una de les detencions en què va sagnar molt pel nas “dels cops que em donaven contra un mapa de Barcelona penjat a la paret, en vertical, emprenyats perquè no els deia el que ells ja sabien.”

“El meu pare l’havien detingut en diverses ocasions i també li havien pegat a Via Laietana”, explica per a aquest diari la presidenta del Parlament, Laura Borràs. El doctor Antoni Borràs “estava en tots els saraus”, explica la seva filla, que recorda la relació tràgica que la família tenia amb la prefectura de policia. “Aquest és un tema que la meva mare el tenia molt entravessat. Quan passava per aquell edifici mirava endavant, per aquestes coses simbòliques dels llocs que et deixen una memòria emocional de dolor.”

El dolor emocional, i també el dolor físic. Antoni Borràs ho va aprendre en l’exercici del seu càrrec com a metge i cap d’urgències de l’hospital Clínic durant molts anys. “Parlant amb els policies a l’hospital va saber que un dels mètodes que feien servir per pegar els detinguts era el de posar unes taronges dins d’unes tovalloles que mullaven amb aigua. Els cops que donaven no deixaven marca exterior, sinó un hematoma interior que trigava dies a sortir”, explica Laura Borràs.

Borràs va ser un facultatiu de molt prestigi al Clínic, per la vocació de metge que sempre havia tingut i la llarga dedicació al seu càrrec de màxim responsable d’urgències. “Havia estat al Txad i quan hi va haver l’atemptat d’Hipercor li va tocar organitzar tot el dispositiu”, explica Laura Borràs. Precisament per aquesta posició de privilegi a l’hospital, i el seu compromís amb la causa dels drets humans, es va poder fer la fotografia a Téllez.

Quan l’obrer i també militant del PSUC Téllez va ser detingut per la Guàrdia Civil el desembre del 1975, mort ja Franco i amb Joan Carles I proclamat ja rei, Quim Boix formava part de la comissió de solidaritat amb els presos polítics. A la comissió hi tenia un paper destacat Remei Ramírez, dona de gran discreció, la veu de mossèn Carrera en l’organització i germana d’un destacat líder veïnal de l’època, Lleonard Ramírez.

“Quan vaig saber que en Téllez havia estat ingressat al Clínic, vaig agafar una màquina de fotografiar i me’n vaig anar a veure el meu amic Toni Borràs. Li vaig demanar si podia fer la fotografia i ell em va posar només una condició, que no se sabés l’autoria”, rememora Quim Boix.

“El meu pare va ser molt valent, s’hi jugava molt”, subratlla Laura Borràs. La presidenta del Parlament explica que quan el seu pare va valorar els pros i els contres de prendre part en aquella missió arriscada “el que més pesava era finalment poder posar imatges al que tothom sabia que passava”. Laura Borràs té molt clar que el cap d’urgències del Clínic “estava disposat a assumir les conseqüències pel bé de preservar l’objectiu de difondre les imatges”.

“Va agafar la càmera i em va dir: «Torna demà.»” Així ho explica Boix, que va obeir les ordres del seu amic. Amb la càmera de fotografiar a la butxaca de la bata, el doctor Antoni Borràs va anar fins a l’habitació on hi havia Téllez. L’obrer va passar tres dies a la caserna de la Guàrdia Civil de Badalona i en passar a disposició judicial el seu estat era tan precari que el van enviar al Clínic. El metge va entrar a l’habitació, va fer fora els policies dient-los que havia fer una intervenció al malalt i va retratar el cos ple de morats.

“Va fer unes fotos tancant molt el pla perquè no es pogués identificar el lloc on van ser fetes”, explica Boix. “Com em va dir, l’endemà vaig tornar al Clínic i en vaig sortir amb el carret de fotos a la butxaca i jo el vaig entregar a la Remei Ramírez.” Els butlletins que editava la comissió habitualment s’imprimien fent servir la infraestructura de les parròquies de Barcelona, però en aquella ocasió s’havia de fer bé i a tot color.

La feina la va rematar el servei d’impremta de l’abadia de Montserrat. “La imatge era incontestable, això està passant”, conclou Laura Borràs.