Política

IÑAKI ANASAGASTI

EXDIPUTAT AL CONGRÉS I EXSENADOR

“Com podia el rei, sent a Botswana fet un nyap, firmar decrets a Madrid?”

No som de fotos com la del Majestic. “Aznar vol entrar a Sabin Etxea, i abans mort”, va dir Arzalluz. I per això vam anar a Gènova 13
“Negocieu nomenaments i pasta”, deia Roca. “Que us respectin; voleu que us estimin i no us estimaran mai”, deia jo als de CiU

Considerat un dels millors oradors que han tingut les Corts, Iñaki Anasagasti (Veneçuela, 1947) és un crític mordaç de la Villa y Corte després de 30 anys com a diputat al Congrés i senador. En una cafeteria que mira al Guggenheim, atén aquest diari amb el seu característic verb esmolat.

Hi ha preguntes seves en sessions de control del 2005 sobre les caceres del rei. Set anys abans de Botswana! És tot un precursor i es pot reivindicar si vol.
[Riu] Jo no tenia cap dada prèvia, tenia la meva observació d’anys. Quan arribo a Madrid el 1986, rebo una invitació a un sopar al Palau Reial. “I això?”, vaig dir a Xabier Arzalluz. “És que em demanen que porti frac!”, hi vaig afegir. “Tranquil, que a Madrid hi ha cases que en lloguen. Convé que hi vagis. Més que pel sopar, és interessant pel corrillo que es fa a la sala Gasparini a l’hora del cafè”, em va dir Arzalluz. I ell hi havia anat una vegada i no hi havia tornat mai més. Així que vaig a Casa Gerardo a llogar un frac que em va costar 16.000 pessetes de l’època. Caríssim! I aprenc el modus operandi. I arriba una altra invitació... I al final em dic que m’he de comprar un frac i me’l compro per 60.000 peles a El Corte Inglés. I ja vaig anar a totes. El rei i jo som els que més sopars hem viscut al Palau Reial [riu]. I allò em permetia observar els moviments de la gent i els interessos creats. Es parla de la llotja del Real Madrid al Bernabéu, però el que importava en aquella època era la sala Gasparini del Palau Reial pels negocis que s’hi feien. A mi em servia perquè en l’època dura d’ETA podia fer sentir la meva veu. I veia coses, anava acumulant dades, i el rei tenia amb mi una simpatia campechana, que no serveix de res, perquè tampoc és un geni... Tinc anècdotes de tot tipus, com el dia que estem amb Gorbatxov i el rei ens va presentant a tots i li diu: “Aquest és Iñaki Anasagasti, portaveu del PNB.” I Gorbatxov canvia la cara: “Aquí també hi ha nacionalistes?” “Sí, però estan amb mi”, li va dir el rei. Amb la guerra de l’Iraq, Aznar no volia comparèixer i jo veig a la Constitució que l’article 63 diu que el rei és qui declara la guerra i la pau. I parlo amb tots els portaveus perquè el rei ens rebi. I només va rebre Zapatero. I quan per fi portem Aznar al Congrés, el primer que dic és: “I per què serveix el rei, doncs? Per donar la mà?” I els del PP, amb majoria absoluta, em deien de tot: “rata”, “etarra”... No m’arronsava: si anava a Romania a caçar ossos, doncs jo no preguntava pel rei, sinó per l’escorta i pel xofer i per la seguretat... Aquests no eren inviolables. Eren funcionaris. I m’havien de contestar. I tampoc. De tant en tant em trucava José Bono: “El rei em diu què t’ha fet perquè t’hi acarnissis així...”
I li acaben censurant un llibre.
Maria Borràs, de La Esfera de los Libros i filla de l’editor Rafael Borràs, volia un llibre des de dins del sistema sobre com veia la monarquia. Escric Una monarquía protegida por la censura i em diu que es vendrà fàcilment. Fins que un dia em diu que no l’editarà i que em pot aconseguir un editor. Li vaig dir que ja ho sabia, i amb el temps vaig saber que el llibre va ser enviat a La Zarzuela per rebre anuència i que la resposta va ser que acabés a les escombraries. I ja tenia editorial. L’únic que no va agradar és que em fiqués amb Letícia citant el llibre del cosí David Rocasolano. I sent secretari de la mesa del Senat, la mesa demana una audiència amb el rei. I la concedeix un any després! I jo escric una carta al cap de la Casa del Rei, Alberto Aza, per dir-li que és una vergonya i que no hi penso anar i que no avalo ni la doble vida que porta ni res del que fa. I Josu Jon Imaz, aleshores president del PNB, em truca per dir-me que a la Casa del Rei estan alarmats i que no es ficarà amb mi si no hi vaig, però que si us plau no ho faci públic. I ho he fet públic fa una setmana.
És com si el 2007 entre ‘El Jueves’ i Anasagasti aixequessin un vel de 30 anys.
Sí. Tenia un blog en què escrivia que estàvem mantenint uns ganduls i uns paràsits i aquell mateix estiu vaig a Palma perquè portava el fill a un torneig de futbol i a l’aeroport hi trobo periodistes per això, perquè el rei també era a Palma. Però en aquell moment era vist com a política espectacle: un tipus rar i llenguallarg que diu això. “No segueixis per aquí o et processarem”, em va dir un diputat del PP. “Processeu-me, m’encantaria anar a un jutjat a dir el que tots dieu en veu baixa”, vaig dir-li. I ja no hi van tornar.
I el 2012 ja té una pregunta al Senat al ministre García-Margallo en què alerta d’una comissionista que és Corinna.
Sí. Margallo és un pocavergonya i un dels grans culpables. En un programa li vaig recordar que al Senat negava haver tractat amb Corinna i que s’ha provat que mentia. Em va dir que ho provés o em denunciaria. Quan li vaig dir que veiés en el diari de sessions que mentia, ja va callar.
I lligat a això, hi ha un cas gravíssim de falsificació de document públic: sent a Botswana, el BOE publica decrets firmats pel rei Joan Carles I a Madrid. Entre els quals, el nomenament d’un nou ambaixador als Estats Units.
I ha passat sense pena ni glòria, sí. I si ho recorda, em contesten: “El govern em diu que efectivament els ha firmat a Madrid.” Sent a Botswana i havent de tornar d’allà precipitadament i fet un nyap i debilitat com estava, com podia firmar res, aquell home? Però com que tu no tens manera de demostrar res i et poden mentir a la cara flagrantment... El fet que em contestessin era un primer símptoma de debilitat: rebien el cop i necessitaven fer alguna cosa. I després quan saps que és Corinna qui lloga l’avió i els altres no volien i que el rei gairebé es mor... Estava ell per firmar res...!
Com ha vist el seu retorn a Sanxenxo?
L’última vegada que el vaig veure va ser l’11 de març del 2014 a l’Almudena, en el desè aniversari de l’11-M. “A veure si t’atreveixes a dir-me a la cara el que vas dient per allà”, em va dir al final de la missa. Perquè és una barreja psicodèlica de campechanía i amenaça. “No hi tinc cap inconvenient, quan vulgui”, vaig dir. I la seva dona: “Deixa-ho.” Ell ha intentat congraciar-se més tard a través de José Bono, però no se m’hi ha perdut res. Tenir Corinna vivint amb el fill al recinte de La Zarzuela protegits pel Cesid és molt fort. I l’agafen en un moment de debilitat i Alfredo Pérez Rubalcaba, Félix Sanz Roldán [cap del CNI] i Mariano Rajoy aconsegueixen l’abdicació que ell no volia. I arriba el fill al tron i va i es vesteix de militar per anar al Congrés i ningú ho denuncia. I Sanxenxo prova que no ha canviat el xip: li agraden tant els diners com les dones. Corinna ho ha resumit molt bé: “El rei no té sentit del que està bé i el que està malament.” És fruit d’una educació quarterària i fa el que vol, i amb protecció mediàtica de Prisa, d’El País i la SER. “La monarquia no resisteix un editorial d’El País”, va dir Juan Luis Cebrián. Bono em deia que em volia carregar la monarquia pel fet de ser símbol d’unitat i permanència. I la permanència la donen els Borbons: en una república, al president l’elegeixen i el deselegeixen. La monarquia significa que hi ha un dipòsit de la història, em deia Bono. I si fos simpàtic i demòcrata i ensenyés als fills els idiomes cooficials, mira... Però és que això és una clavaguera! Xabier Arzalluz va ser poc a Madrid, però un dia va demanar a Felipe González com és que aguantaven aquest paio, i ell li va dir que perquè era un Borbó i li agradaven les dones i els diners, i que mentre no es fiqués en política... Aquesta és la clau: mentre no es fiqués en política, si robava, no passa res.

En el nom de Felip VI, hi veu una elecció pensada per ferir els catalans.

Explico l’anècdota del doctor Trueta, que dona un únic consell a Joan Carles: no posi Felip al fill. I va i li posa Felip. No se’n parla gaire, d’això, a Catalunya, oi? Però té nassos! Primer, Felip V i, ara, Felip VI. Si alguna cosa és la monarquia, és simbolisme, i això és molt simbòlic.
Ara que tenim el cas Pegasus, Arzalluz i Anasagasti van ser convidats al Cesid en una escena que avui sembla de ciència-ficció. “Estic acostumat que em gravin”, va etzibar Arzalluz als espies ‘in situ’.
Sí, vam fer la visita quan el cap del Cesid era el general Javier Calderón, al qual va substituir Emilio Alonso Manglano. Tots dos eren militars, i ara hi ha Margarita Robles i el CNI encara depèn de Defensa. A Robles i a d’altres que sempre diuen això del sentit d’estat, els irritava preguntant: “En quin article de la Constitució hi ha el sentit d’estat? És que el busco i no el veig.” Una cosa és responsabilitat i no extralimitar-se, però d’interpretar la defensa d’Espanya delinquint en diuen sentit d’estat. Espanya viu sota una immensa mentida. I sí, Arzalluz era el monstre polític, i que entrés a la madriguera... Jo tenia contacte amb gent del Cesid, i en el dinar els vaig identificar tots. Perquè, és clar, ningú es va identificar. Però jo anotava: aquest té ulleres, o fuma pipa, o té una ungla així. L’únic identificat era el general Calderón. I quan Manglano va a la comissió de Defensa, la primera vegada que algú del Cesid hi va, pregunto pels GAL. “Si vols saber res dels GAL, truca’m”, em diu en sortir. I mai se’m va posar al telèfon.

I en la cita, a Arzalluz i a vostè els donen un cendrer com a record del Cesid...

Sí, el dec tenir per casa. Arzalluz, en la distància curta, era encantador quan volia, i es podia posar la gent a la butxaca. Llàstima de fotografia perduda, perquè veure Arzalluz i Calderón i els espies...
La comissió de Secrets Oficials té més de novel·la de John LeCarré o de bluf?
És un bluf. És secreta i es convoca públicament i ens reunim a la sala Mariana Pineda del Congrés i els periodistes sou allà fora esperant-nos. Tinc anècdotes com la del dia que ens mostren moltes carpetes d’operacions de seguiment, estant amb Joaquín Almunia de portaveu del PSOE, i topem amb la carpeta “Copito de Nieve”. I era el seguiment a Teodoro Obiang, president de Guinea, amb totes les despeses de compres de la família. “Collons amb aquests, a més de dolents són racistes. Mira que batejar l’operació d’Obiang com a Copito de Nieve...”, em va dir Almunia. Arran d’allò, no ens van posar sobre la taula cap informe més. Ja aleshores jo estava en contra que fos un únic jutge qui autoritzés espionatges. Vaig preguntar a Jorge Dezcallar quantes peticions policials o del govern havien estat rebutjades pel jutge, i em va dir que, de 130 peticions, cap. Cap! I per això vaig dir a Aitor Esteban que exigís que, en lloc d’un, n’hi hagi tres, que almenys es discuteixin entre ells i votin.
A Catalunya CiU va fer la fotografia del Majestic amb Aznar, però el PNB no ho va fer. És per allò de Miguel de Unamuno de ‘levantinos, os pierde la estética’?
[Riu] El PP va negociar primer amb els canaris i després amb el PNB, perquè si hi érem nosaltres hi era CiU, i, sense nosaltres, CiU no hi seria. Després de demanar el règim de la Seguretat Social i que Fidalgo (CCOO) i Méndez (UGT) diguessin a Aznar que no, vam demanar la telefonia, i ens diuen que no, perquè si els catalans ho demanen, són 7 milions, i els bascos som quatre gats. I al final ens diuen que sí, però amb la condició que sigui secret i no diguem res a Pujol, ni a Duran ni a Roca. Pujol va voler vendre que havia ficat el PP en aquella fotografia al Majestic, però nosaltres no som d’aquestes fotos. Em va trucar Mayor Oreja per dir que volien fer el mateix i que l’hotel Carlton estaria bé, ja que va ser la seu de govern basc del lehendakari Agirre. I ho parlo amb Arzalluz i ell m’alerta que aquests no volen anar al Carlton, sinó entrar a Sabin Etxea. “I abans mort que tenir aquests trepitjant Sabin Etxea, que aquesta fotografia ja quedarà per a tota la vida. I a mi no m’importa anar a Gènova 13”, em diu Arzalluz. Quan un és líder, ningú et qüestionarà res. I em va dir que traslladés al PP que aniríem a Gènova, i hi vam anar i vam fer la roda de premsa allà, amb Arzalluz parlant basc, que devia ser la primera vegada que se sentia allà. I un periodista va preguntar a Arzalluz si sabia on era. I ell es va girar mirant al logo. “Això és una gavina? Què creu, que soc idiota?”, va respondre. I aquesta és la història de per què no volíem que vinguessin ells aquí. La foto del Majestic va fer mal a Pujol i Duran amb el pas del temps. Al PNB, no.
I Aznar, a més, presumeix de negar-se a firmar el pacte amb el PNB.
L’avi d’Aznar era un basc d’Etxalar que ve a Bilbao a fer la mili i s’enamora d’una noia d’Encartaciones i tenen un fill que és batejat a la mateixa pila baptismal que Sabino Arana. Quan a Aznar li recordava aquesta dada del bateig del seu pare ell es posava nerviós. [Riu] Per fer el llibre Aznar-Areilza. Crónica de dos familias vascas, amb Josu Erkoreka vam anar a buscar la fe de baptisme. L’avi d’Aznar va voler posar al seu fill i pare d’Aznar un nom basc, Imanol, i en aquella època no li van deixar fer-ho i va haver de posar-li Manuel. I un dia vaig anar a veure Aznar amb la fe de baptisme. “Mira, president, t’ensenyaré una cosa que t’agradarà...” “No m’interessa gens ni mica aquesta part de la vida del meu avi... L’únic que et puc dir és que el final de la seva vida el va fer a casa i que ens parlava en vascuence [sic]”, em va dir Aznar. I quan li portem a Gènova 13 la carpeta del pacte en aquella foto en què hi ha Mayor Oreja, Rato i Rajoy, Arzalluz li diu: “A mi m’agrada tot per escrit.” “Tu ets basc i jo descendeixo de basc, així que paraula de bascos”, ens va dir Aznar. Això sí, del pacte hi vam treure Euskaltel, perquè no ho veiés Pujol ni Duran, que bons que eren! I un dia li vaig treure el tema del Guernica i li recordo que Picasso va dir que el quadre aniria a Espanya quan fos una república. “Considereu que Gernika és Espanya? O només Madrid ho és?”, li dic. I Aznar estava simpàtic i em diu: “Quina il·lusió seria per a mi fer-me una foto davant del Guernica al Guggenheim de Bilbao, la ciutat on va néixer el meu pare. Això seria girar full respecte a la Guerra Civil. Estic veient la foto i m’agrada.” I quan més tard li ho vaig recordar, si te he visto no...
És conscient del complex etern dels partits catalans d’estar sempre en primer curs de PNB? Hi ha un gen negociador especial que s’aprèn a Sabin Etxea?
[Riu] No, no. Vostè ha viscut aquí i ho sap: som directes. He conegut Trias, Roca... Ells ens criticaven el fet d’estar sempre amb “la llauna del Polisario”. “Què se us ha perdut a baix amb el Polisario? Mireu amunt!”, ens deien. I a mi m’interessa el Polisario i mirar amunt! I també ens criticaven que sempre estàvem reivindicant competències i Estatut. “Tu has de negociar nomenaments i pasta”, em deia Roca. “Però és que jo tinc el concert, i els nomenaments no m’interessen”, li deia. I a Carles Campuzano, li deia: “Heu d’intentar que us respectin. Intenteu que us estimin. No us estimaran mai, collons! Almenys que us respectin!”
Aquest és el secret polític a Madrid?
A Madrid només et respecten si ensenyes les dents. I miri en què ha quedat tot allò... Per a mi, el més increïble que ha passat en la política madrilenya dels últims anys és la desaparició de CiU... Amb el poder que tenien! I qui té poder i no l’exerceix, després no es pot queixar.
A vostè el va disgustar molt veure Roca com a advocat de la infanta Cristina al judici del cas Nóos.
És que veure Miquel Roca com a advocat de la infanta... Sé que quan dic això, a Roca no li agrada gens, però ho dic i ho repetiré: jo mai m’hauria imaginat Arzalluz convertit en l’advocat de la infanta. I Roca què, serà el més ric del cementiri? I això de què et serveix? Coi, passa a la història per haver fet coses de consistència per a Catalunya!
Quan mira els diputats i senadors d’avui, tenen el mateix nivell que tenien abans?
La nostra època tenia un altre pòsit perquè veníem de la clandestinitat, de la lluita antifranquista, no existia internet, la gent llegia més, tenia més cultura i coneixia més història. Ara hi ha més superficialitat en tot i també més política espectacle. Segueixo els debats parlamentaris i hi ha bons oradors també ara al Congrés. Segueixo Aitor Esteban, que era molt crític quan estava amb nosaltres, i ara fa exactament el mateix que ens criticava. I abans també n’hi havia de bons. Roca era una magnífic parlamentari i un pèssim polític. Duran era bon parlamentari. I també Molins. Ara a Gabriel Rufián, per exemple, el supera el seu histrionisme; si volgués més credibilitat, s’hauria de treure alguns tics. I sorprèn que no hi hagi arrels. Rufián no vol ser candidat a l’alcaldia de Santa Coloma però perquè vol l’espectacle, i sorprèn veure gent més enamorada del seu ego que de servir el seu país. I si parlem de política espectacle, ja no diguem quan va venir aquell que havia d’eliminar la casta i al final va ser la casta la que el va eliminar a ell. El que sí que hi havia en els meus anys era un odi etern entre ERC i CiU, i al final ha guanyat ERC per culpa d’Artur Mas.
I tot és per qui imita millor el PNB? Fins i tot EH Bildu els disputa l’invent.
Bildu ara fa el mateix que nosaltres. A mi Jon Idigoras em preguntava què fèiem els del PNB a Madrid i em deia que el que havíem de fer era marxar i tornar a Euskadi. “Algun dia vindreu aquí...”, els deia jo. I mira’ls ara! Els de Bildu estan entusiasmats a Madrid! [riu] Jo vaig ser 18 anys portaveu al Congrés i tinc mil vivències, com ara quan maten Josu Muguruza [diputat d’Herri Batasuna (HB) assassinat el 20 de novembre del 1989 a l’hotel Alcalá de Madrid quan estava sopant amb els altres diputats del partit] i em truquen per canviar d’hotel, o la carregada d’Aznar contra Ibarretxe... I el Senat tenia el seu joc, perquè té la mateixa capacitat de control però sense cap visibilitat, perquè els periodistes sempre són al Congrés i només van al Senat quan hi va el president. Doncs quins periodistes!
Dispari, dispari si creu que ho mereixem. Al final les seves preguntes a Margallo al Senat de fa deu anys obren diaris avui...
[Riu] És que la notícia és on és!
Posats a comparar: hi veu gaire canvi entre Pedro Sánchez i José Luis Rodríguez Zapatero?
A mi Zapatero sempre m’ha semblat un tipus molt feble i molt poc seriós. I sobretot li tinc una tírria extraordinària per la seva fastigosa i falsa mediació a Veneçuela. El que està fent és horrorós i és digne de ser jutjat, perquè un expresident d’un govern democràtic no hauria de tolerar que hi hagi presos polítics com n’hi ha a Veneçuela. Ell diu que és mediador. Mentida! Un és mediador quan les dues parts t’accepten, però quan només ets part interessada de Nicolás Maduro... Em sembla una mala bèstia. A Pedro Sánchez el vaig conèixer en la comissió mixta Congrés-Senat en la UE. I fixi’s: en aquella comissió hi havia Sánchez, Pablo Casado i Cayetana Álvarez de Toledo. I jo parlava amb Sánchez, el veia amb aquesta planta que té, parlant anglès, i em deia: “Aquest tipus té futur.” Crec que li ha faltat i ha faltat equip i coratge. En un moment donat, s’ha arronsat davant aquesta enganyifa que és el sentit d’estat. Que el govern sigui un galliner també l’ha desgastat molt a ell, a Podem també però a ell, molt. Això en un govern és inadmissible. I després el que passa sempre a Madrid: tu pots arribar a un acord polític entre líders polítics però després existeix una alta administració de l’Estat. Sempre explico l’anècdota que quan negociem l’Estatut i amb Joaquín Almunia de ministre d’Administracions Públiques, ell em deia: “Nosaltres al ministeri hi tenim Paco Espanya.” Paco Espanya? Doncs sí, Paco Espanya era un home que òbviament no es deia Espanya de cognom però que s’encarregava de passar el ribot a les vostres reivindicacions perquè el concepte d’Espanya no es debiliti. “I tenim un Paco Espanya a cada ministeri”, em deia Almunia obertament. I és veritat: és l’alta administració. I Pedro Sánchez ha permès que Paco Espanya seguís funcionant i no ho hauria d’haver tolerat, perquè et maregen i t’alteren els acords.

Un orador a les Corts

Al Congrés (1986-2004) i al Senat (2004-2015), Iñaki Anasagasti va brillar com a orador mordaç i ho és també per escrit a Agur, Aznar, Una monarquía nada ejemplar i Una monarquía protegida por la censura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Andrei Makaritxev
Investigador associat del CIDOB i professor de la Universitat de Tartu

“Putin vol que la guerra formi part de la vida quotidiana”

barcelonA
Kristian Herbolzheimer
Director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

barcelona

Brasil, el gegant que reclama atenció

Buenos Aires

El sud global ja és aquí

Girona
Joan Timonet
Cap de l’oposició a Sant Joan les Fonts (Sant Joan Plural)

“Fem nosa a l’equip de govern, ens sentim menystinguts”

Sant Joan les Fonts
guerra a gaza

La UE acorda sancionar a Hamàs i a colons israelians extremistes

barcelona
guerra a europa

Els 27 aproven 5.000 milions d’euros per enviar armes a Ucraïna

barcelona
política

Poble Lliure demana la dimissió de la direcció de l’ANC

barcelona
guerra a gaza

Biden i Netanyahu parlen per primer cop en més d’un mes

barcelona