20.196 milions de dèficit fiscal

Creix el greuge econòmic. Catalunya va aportar l’any 2019 a l’Estat un total de 20.196 milions d’euros més dels que en va rebre en forma de despesa i inversions al país (vegeu el gràfic), un 8,5% del PIB, segons l’aproximació al càlcul de les balances fiscals que el Departament d’Economia i Hisenda va presentar ahir. La xifra creix en més de 3.000 milions respecte a l’anterior estimació disponible del 2016, també del govern, quan el dèficit va pujar a 17.049 milions, un 8% del PIB, i en tot cas es manté dins dels estàndards, sempre entre el 7 i el 10%, de la sèrie històrica des que el 1986 es va començar a fer el càlcul. “Fa més de 35 anys que paguem un delme a Espanya i no sabem ben bé a canvi de què”, clamava el conseller Jaume Giró. L’estudi, que es recupera passada la pandèmia, s’incorporarà a l’informe economicofinancer que acompanyarà els comptes del 2023, i Giró ja avançava que es farà cada any mentre ell hi sigui, confia que fins a final de legislatura. “Quan pateixes una situació d’injustícia, l’únic que et queda és denunciar-ho, recordar-ho perquè la gent no se n’oblidi”, justificava, mentre recordava, per exemple, que aquesta xifra equival a més de la meitat del pressupost anual de la Generalitat.

L’augment de la sagnia respon sobretot al fet que Catalunya ha incrementat l’aportació a l’erari públic espanyol –de suposar un 19,2% dels ingressos el 2016 va passar al 19,6% el 2019, pel creixement econòmic sobre la mitjana–, però en canvi la despesa estatal a Catalunya no s’ha mogut del 13,4%, segons el mètode de flux monetari, considerat més objectiu perquè té en compte estrictament els diners que l’Estat gasta al país. Si el càlcul es fa seguint l’altre gran mètode acadèmic de càrrega-benefici –menys fiable perquè imputa a cada territori percentatges subjectius de despeses que l’Estat considera que beneficien a tothom igual, independentment d’on es produeixin, com les de Defensa o el Museu del Prado–, el dèficit fiscal va pujar el 2019 a 14.556 milions (el 6,1% del PIB), pels 12.243 (5,7%) del 2016.

En tot cas, el mateix departament admetia que el càlcul és una aproximació perquè no disposa de totes les dades territorialitzades per poder-lo completar, que el govern espanyol s’ha negat fins ara a fer-li arribar. Així, del total de la despesa que fa l’Estat i els seus organismes públics, una quarta part –el 26%– no ha concretat on es fa, amb la qual cosa per calcular-ho el govern ha agafat una mitjana de les dades del 2015 i el 2016, seguint els consells d’un grup d’experts que ha actuat com a assessor, ja que en tractar-se bàsicament de despesa ordinària sol canviar molt poc. “Assumim que la territorialització no ha variat i que el 2019 segueix la mateixa pauta, ja que si es mira la sèrie el percentatge no canvia gaire, i la part més volàtil, la inversió, sí que la tenim territorialitzada”, exposava la doctora en economia Núria Bosch.

L’altre gran dubte per fer el càlcul, que és decidir com es neutralitza el dèficit que fa l’Estat perquè no distorsioni la comparació en el flux de recursos entre comunitats, s’ha superat imputant-lo com un augment dels ingressos, a partir d’una teoria de la hisenda clàssica, que diu que “el dèficit d’avui són els impostos de demà”, assenyalava Bosch, que ja va participar en les balances elaborades durant l’etapa de Zapatero. Les primeres que va calcular el govern espanyol, en concret, van ser el 2008 amb el ministre Pedro Solbes, i el 2014, per encàrrec de Cristóbal Montoro, l’economista Ángel de la Fuente va calcular una aproximació batejada com a sistema de comptes territorialitzats que no ha repetit, si bé a partir d’aquelles dades el govern va poder fer el seu propi càlcul fins al 2016.

“El maltractament econòmic de l’Estat cap a Catalunya és sistemàtic, endèmic i deslleial”, resumia Giró, que recordava que la xifra d’ahir s’afegeix al pobre 35% d’inversió executada per l’Estat a Catalunya el 2021 i als resultats del model de finançament del 2020, que van situar Catalunya en el segon lloc en aportació i el catorzè (el penúltim) en despesa per capita, sostret l’impacte dels preus. Segons ell, el greuge és sistemàtic perquè no afecta un àmbit específic sinó tot el “moll de l’os” de l’economia; endèmic, perquè la desigualtat es troba “en qualsevol moment de la història”, mani qui mani a Madrid, i sobretot deslleial perquè hauria de tenir la “vocació” d’establir un mecanisme “just” per repartir els recursos i en canvi “s’està convertint en un procediment de control polític per sotmetre un país que vol fer sentir la seva pròpia veu”.