La socialdemocràcia sueca es defensa com a primera força, tot i l’empenta ultradretana

El Partit Socialdemòcrata suec, ara sota el lideratge de Magdalena Andersson, va defensar la posició de primera força en les eleccions legislatives de diumenge, d’acord amb l’esquema gairebé natural en aquest país nòrdic. Però el segon lloc ja no va ser per a la dreta moderada d’Ulf Kristersson, sinó per a la ultradreta de Jimmie Akesson.

Amb els primers resultats a la mà, el bloc de centreesquerra format per socialdemòcrates, esquerres i ecologistes manté la majoria, encara que molt precària. I, al damunt, el cap de l’oposició ja no serà el previsible i poc carismàtic Kristersson, sinó l’agressiu Akesson.

En aquestes eleccions, el repte per a Andersson era enorme. Fa tot just deu mesos que va esdevenir la primera dona al capdavant d’un govern a Suècia, en rellevar el pes pesant de la socialdemocràcia sueca que va ser Stefan Löfven.

Va ser una successió precipitada per la dimissió de Löfven com a cap de l’executiu i del partit, afeblit per una sèrie de picabaralles en la seva coalició amb esquerrans i ecologistes. A Löfven se’l considerava una mena de supervivent polític en uns moments en què altres socialdemocràcies europees feien aigües. Havia aconseguit, el 2018, la reelecció per un sol escó d’avantatge i, després d’una llarga negociació de 134 dies –rècord històric a Suècia-- marcada per la inestabilitat, va muntar un fràgil bloc de centreesquerra que anava de sotragada en sotragada.

Andersson ha liderat, aquests deu mesos, un govern en minoria, encara que amb el suport extern de l’esquerra i dels ecologistes.

En aquesta situació, ha hagut de conduir el gir de 180 graus en la política de defensa i de seguretat del país. És a dir, trencar amb dècades de neutralitat militar i demanar, com Finlàndia, l’ingrés a l’OTAN, enmig de la preocupació precipitada en tot el món nòrdic i bàltic per la invasió russa d’Ucraïna.

Aquest gir, però, no ha estat el centre de la campanya electoral sueca. La petició d’ingrés a l’Aliança Atlàntica, també com a Finlàndia, ha comptat amb un ampli consens parlamentari. L’autèntica mala maror política i descontentament ciutadà ve de la creixent criminalitat que es viu en un país que, vist des de fora, sembla el paradigma del progrés i benestar social.

La guerra de bandes criminals i la violència a barris marginals, amb un alt percentatge de població migrant, ha empès la ultradreta. Com en altres països europeus, el missatge xenòfob i la mà de ferro policial ha fet pujar com l’escuma els anomenats Demòcrates de Suècia (SD) d’Akesson.

Només el cordó sanitari estricte va fer que, fins ara, quedessin fora de possibles aliances en un país acostumat a coalicions molt variables. El Partit Moderat de Kristersson ja s’havia apartat del manteniment d’aquest cordó fa mesos. Va ser abans que els sondejos pronostiquessin que l’SD li arrencaria el segon lloc que tradicionalment havien tingut els conservadors, per darrere de la socialdemocràcia. S’obre un nou esquema, amb final indefinit.