Procés per a estona

Els governs de coalició han mort –almenys, aquest darrer–, però el procés cap a la independència no té aturador. Són algunes de les reflexions de deu veus de la societat civil consultades per El Punt Avui, convidades a contestar dues preguntes: “El procés ha mort?” i “Veu possible encara bastir algun consens estratègic?”

Que el procés continuï no vol dir que no hi hagi hagut danys. Segons la periodista i politòloga Magda Gregori, el que s’ha produït és un canvi de cicle en què acaben els governs entre Junts i ERC, ERC i Junts, que van començar l’any 2015. “La lluita per l’hegemonia dins del món independentista –que és una lluita pel poder– ha acabat provocant aquest escenari de desavinences, recels i retrets constants. Ara els republicans, des del Palau de la Generalitat, i Junts, des de l’oposició, hauran de definir de nou quins són els passos que ha de fer l’independentisme per guanyar una nova posició”, observa. Per Gregori, és imprescindible construir un consens per avançar cap a la independència, que és l’objectiu comú, malgrat les grans divergències ideològiques i tàctiques que separen els partits independentistes. “Cal superar les frustracions –moltes, conseqüència de la tardor del 2017– per arribar a consensos”, hi afegeix la periodista, que insta a ampliar-lo a altres actors (entitats i organitzacions cíviques i socials) per trobar el desllorigador a l’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol. Gregori recorda que sense posar fi a les causes judicials obertes contra l’independentisme és molt difícil buscar vies d’entesa i negociació.

Pel degà del Col·legi Professional de Ciència Política i Sociologia, Jordi Pacheco, cal diferenciar entre el procés oficial del que és el procés de trànsit cap a la independència. “El procés oficial es basava en una suposada unitat estratègica de les forces a favor de l’autodeterminació que va culminar l’1-O. Aquest procés, que va polaritzar la societat catalana, va respondre a la posició estratègica davant la demanda ciutadana d’autodeterminació, però la comunicació política tenia un pes excessiu en relació amb la implementació efectiva d’una república, i va produir una gran diferència entre les expectatives i la realitat. Aquest procés està mort i desacreditat”, recorda. Ara bé, una altra cosa, segons Pacheco, és si la societat manifesta de forma majoritària i sostinguda aquesta demanda i el Regne d’Espanya no treballa per acomodar-la i donar-li resposta. En aquest cas, “ja no estem parlant d’un procés dirigit per les forces polítiques independentistes, sinó de dinàmiques socials que, si fos el cas, acabarien per constituir Catalunya en un estat, en un procés, segurament turbulent i no planificat, que conduiria a aquest resultat”, conclou.

Pacheco considera que el consens és molt difícil, i encara menys, estratègic, vist que les tres forces polítiques “que s’autodefineixen com independentistes” competeixen pel mateix electorat i necessiten desmarcar-se entre si.

L’expresidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, constata que la lluita per aconseguir la independència no ha mort, però que probablement s’acaba el que anomena la segona etapa del procés. La primera serien els cinc anys que van des del 2012 –amb l’adveniment de les grans manifestacions de l’Onze de Setembre– fins a la tardor del 2017. La segona etapa, la dels darrers cinc anys, seria “la de la retirada, amb una unitat forçada per l’existència de presos polítics i exiliats però trencada tant pel que fa a estratègies entre els diferents actors (partits i entitats), com en l’aspecte personal entre els principals dirigents d’ERC i Junts”. Paluzie sosté que amb els indults, allò que forçava Junts i ERC a aguantar junts s’acaba.

Pel que fa al consens estratègic, a curt termini no creu que es pugui bastir. “Només canvis en el context espanyol que comportin una intensificació de la repressió amb nous empresonaments el podrien forçar, o bé canvis radicals i no cosmètics de lideratges en els partits independentistes”, indica.

No és l’única que reclama nous lideratges als partits. La doctora en ciències socials i catedràtica de comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya Imma Tubellaaposta per bastir un nou consens estratègic, “però no amb les actuals forces polítiques, que no han sabut aprofitar la força de tenir una majoria independentista del 52%”. “O realment no eren independentistes o, encara pitjor, han utilitzat l’anhel de la gent de viure en un país millor per guanyar vots i instal·lar-se en una autonomia curta de mires. Calen nous lideratges, noves formes d’entendre la política i noves eleccions”, sentencia.

Tubella coincideix que el procés no és mort, que la darrera manifestació de l’Onze de Setembre ho va demostrar, i que, en tot cas, el que ha mort és el processisme: “Ha mort una enganyifa utilitzada com a eina per guanyar vots. Ja era hora!”

L’exdirigent de l’ANC Liz Castro demana també un punt d’honestedat: “Fins que els lideratges polítics actuals i de fa cinc anys diguin la veritat, qui voldrà unir-se a ells? Qui voldrà arriscar-se de nou amb ells? Jo no. I per guanyar, ens hem d’arriscar”, resol. Castro és del parer que mentre hi hagi maltractament fiscal, lingüístic i legal per part de l’Estat, “és a dir, mentre Catalunya continuï dins l’Estat”, el moviment per la independència continuarà.

Roger Español, a qui una bala de goma va provocar la pèrdua d’un ull en les càrregues policials de l’1-O, descarta que el procés hagi mort i considera que els esdeveniments recents han fer moure la situació política: “Per fi s’ha mogut de la comoditat autonòmica. El compromís polític adoptat l’1-O ha quedat massa enrere en les prioritats del govern; és només un pas més, molt necessari, en la balança de les estratègies. La majoria continua sent independentista.” Pel que fa a un possible consens estratègic, Español és pessimista perquè, per una banda, creu que hi ha molta desconfiança en l’Estat espanyol. A més, l’activista adverteix que en el referèndum de l’1 d’Octubre es va votar més enllà d’una sola pregunta: “També es votava un caràcter i un camí a seguir. Aquella estratègia era la més unitària i transversal, i a allò hem de tornar. L’eix etern esquerra/dreta ens enfonsa en l’autonomisme”, conclou.

El politòleg i síndic de l’1-O, Jordi Matas, relativitza els darrers esdeveniments: “El que ha passat a Catalunya és allò normal que passa en els governs de coalició europeus des de fa gairebé 70 anys: una crisi d’un govern format per dos partits. No cal fer-ho més gran, malgrat que les crisis de govern sempre tenen conseqüències per als partits que se separen. El procés, afortunadament, no és patrimoni d’ERC ni de Junts. Els partit ajuden, però darrerament s’han vist desbordats pel moviment social, que és el més important.” Respecte a la possibilitat de crear un nou consens estratègic, Matas creu que els pactes i els desacords actuals ho fan difícil: “Ara hi ha una ruptura entre ERC i Junts. I també n’hi ha una altra entre ERC i la CUP. Aquells que van donar suport a la investidura d’Aragonès ja no hi confien. L’únic consens estratègic que hi pot haver és entre ERC i el PSC, amb la col·laboració dels comuns. ERC continuarà donant suport al govern espanyol i el PSC pot fer de torna per garantir una mínima estabilitat a un govern molt afeblit de només 33 escons. Això, però, té poc futur.”

El també politòleg, sociòleg i professor de dret a la UB Xavier Torrens coincideix amb Matas a veure difícil un possible consens, degut a les noves aliances i desacords que s’han establert: “Enguany no, per la trencadissa del govern de la Generalitat i l’existència de sis tàctiques contraposades: ERC, Junts (sector post Convergència), Junts (sector Borràs), Centrem amb el PDeCAT, la CUP i, fins i tot, la llista cívica de l’ANC. Ni tampoc el 2023, ja que tindrem comicis municipals i eleccions generals. Nogensmenys el 2024, hi haurà la contesa electoral europea i, probablement, eleccions catalanes. Només a partir de l’horitzó del 2025 és quan es podria bastir un consens estratègic de l’independentisme.” Torrens coincideix amb la resta d’entrevistats en parlar d’una nova etapa en el procés independentista: “L’independentisme català va reeixir en l’època 2010-2017. El procés s’ha estroncat en el període 2018-2022. Trigarem a tenir una finestra d’oportunitat com la de l’octubre del 2017.”

També opina que l’independentisme es pot tornar a unir “quan realment faci falta” el sociòleg Salvador Cardús, que ara mateix veu impossible la reconciliació entre ERC i Junts pel recel i els ressentiments “d’abans fins i tot d’iniciar el procés” i perquè tots dos es disputen part d’un mateix espai polític. “El rebuig mutu entre Junqueras i Puigdemont i, per tant, entre els dos partits, no s’acabarà fins que pleguin”, opina Cardús, que manté que el procés en cap cas està mort perquè “les causes que el van fer aparèixer continuen”, assegura.

Esther Canet, una dels tretze processats en l’operació Judes, també veu tancada la primera etapa del procés: “El que vam conèixer com a tal, el 2017, sí. I el van matar ells, els suposats que pensaven que no aniria gaire més enllà d’una votació popular discreta i s’amagaven rere cortines de fum. Tots i cadascun dels partits polítics ens han enredat i com a poble hi caiem una vegada rere l’altra.” Per Canet, només hi haurà consens si prové de la voluntat popular: “El consens possible és el que emani del poble. Van posar els diners però nosaltres hi vam posar l’ànima, el cor i el cos. I això, cap partit, cap repressió, ens ho podrà prendre. Som les veïnes empoderades, les que hem demostrat força, enginy, compromís i responsabilitat. El dia en què tu, jo i els del costat ens creiem les capacitats que tenim, el dia en què ens aixequem i tinguem clar que cap líder polític ens portarà el tan anhelat desig de llibertat, aquell dia serà el primer de molts de ser independents. Però quants de nosaltres estem disposats a renunciar a la llibertat?”. es pregunta.