Un vot nou i poruc de fa 90 anys
El 20 de novembre del 1932 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament
El govern provisional de Macià va convocar-les d’acord amb la llei electoral espanyola
No s’hi va permetre votar a les dones, malgrat el nou Estatut
Al desembre ja es va celebrar el ple de constitució a la Ciutadella
“Pacífiques, serenes i disciplinades.” Així descrivia la redacció de La Vanguardia les primeres eleccions al Parlament de Catalunya que es van celebrar avui fa tot just 90 anys un cop aprovat, solament dos mesos abans, l’Estatut de Núria, que restaurava les institucions catalanes arran de la proclamació de la República Espanyola.
Tanmateix, aquelles no van poder ser les primeres eleccions democràtiques de la història, ja que, per manca de voluntat política, no s’hi va deixar participar les dones, malgrat que l’Estatut del 32 i la Constitució del 1931 ho recollien. Molt han canviat les característiques del sufragi des d’aleshores; gens, en canvi, el paraigua legal que acompanya des de llavors les eleccions al Parlament, ja que aquells comicis, com els actuals, van estar regulats per la llei electoral espanyola.
La vida política catalana bullia a mitjan 1932 davant el repte de configurar tant les institucions catalanes com l’elaboració i redacció de les primeres lleis del país. Però també ho feia animada pels col·lectius femenins que reclamaven el dret a vot després que així ho recollissin l’Estatut i la Constitució.
El 25 d’octubre del 1932, el president del govern provisional de la Generalitat republicana, Francesc Macià, va signar el decret de convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya. I ho va fer donant compte del “renaixement” d’un Parlament històric i demanant als ciutadans que participessin en el sufragi sota “els ideals de llibertat i justícia”. L’objectiu, va apuntar, era que el Parlament que sortís de les urnes “sigui fruit de consciència i no d’engany; de voluntat i no de coacció; d’afirmació d’idearis i no de passions personals que ens empetitirien a tots”, va escriure.
Com a marc legislatiu, es recollia el decret espanyol del 8 de maig del 1931 que modificava alguns punts de la llei electoral del 1907, disposicions que l’endemà van quedar recollides en un segon decret signat pel llavors conseller de Governació, Josep Tarradellas.
D’aquesta manera, s’establia un sistema electoral, l’espanyol, a dues voltes en què la primera recordaria unes primàries actuals o bé una recollida d’avals per ser candidat i s’establia un sufragi masculí que avançava l’edat de votació als 23 anys. Les dones podien ser elegibles, però no votar.
Els districtes petits eren substituïts per circumscripcions electorals àmplies per evitar el caciquisme. A Catalunya el territori quedava dividit en cinc àrees; Barcelona ciutat havia d’elegir 24 diputats; la província, 19, i finalment, les de Tarragona, Lleida i Girona, 14 cadascuna. La cambra quedava configurada amb 85 diputats.
L’elecció es feia pel sistema de llistes nominals i permetia als electors votar més d’un candidat de diferents partits. Cada votant podia votar fins a 19 diputats per la capital, 15 per la província de Barcelona i 11 per les circumscripcions restants. Catalunya tenia llavors una població d’uns tres milions d’habitants, mentre que a la ciutat de Barcelona ja n’hi vivia un milió.
Per facilitar la participació en els comicis, el dia de les eleccions es van suspendre espectacles i fins i tot un Barça-Espanyol de futbol per tal que prop dels 150 efectius policials que requeria el partit es destinessin als col·legis electorals.
Així, i des de primera hora del matí, es va desplegar un fort dispositiu de seguretat que estava format per camions amb metralladores i guàrdies de seguretat i assalt que a mesura que passava el dia van acabar sent retirats per la manca de desordres públics. La plaça Catalunya, la Rambla i el passeig de Gràcia van ser els punts de la ciutat on es concentraven les reunions i els debats ciutadans.
Resultats electorals
El percentatge de participació a Barcelona va ser del 53,3% i d’un 60% a la província; a Girona, Lleida i Tarragona va vorejar el 66%. El sistema electoral deixava una cambra legislativa molt polaritzada entre l’anomenat grup majoritari i el minoritari.
Dels 85 escons que estaven en joc, 56 van correspondre a Esquerra Republicana de Catalunya i la minoria, 16 escons, van anar a parar a la Lliga Regionalista. La resta d’escons van ser per a: Unió Socialista de Catalunya (5), Partit Radical Autònom (4), Partit Catalanista Republicà (1), Partit Republicà Democràtic Federal (1), Unió Democràtica de Catalunya (1) i Unió Catalanista (1). Finalment, però, i com a conseqüència d’haver detectat dues actes dobles, el Parlament es va constituir finalment amb 83 diputats. Això, però, seria dues setmanes més tard, concretament el 6 de desembre, quan els diputats electes van triar Lluís Companys com a primer president del Parlament, on les dones no hi van participar ni com a candidates ni com a electores, malgrat una intensa campanya reivindicativa que va acabar a la taula del president provisional Francesc Macià. Que fos una petició justa no va ser raó suficient perquè un cop més s’imposessin els interessos partidistes davant perjudicis socials que identificaven les dones com a votants de la dreta per la influència que hi exercia l’Església.
LES XIFRES
Carta de col·lectius femenins al president Macià
“[...] fora ofensiu als nostres sentiments patriòtics i a la nostra catalanitat irrenunciable, pretendre excloure el nostre sexe de les primeres eleccions [...]”. Tot i que l’Estatut de Núria i la Constitució havien recollit finalment, no sense debat i negociacions, el sufragi universal, la reivindicació per exercir-lo el novembre del 1932 no va tenir èxit. Les dones havien aconseguit expressar el seu suport a l’Estatut durant el referèndum d’aprovació, convocat l’agost del 1931. El marc legal, encara sense Estatut ni Constitució, no permetia que les dones votessin, però van aconseguir que aquell mateix dia s’organitzés una recollida de firmes en alguns ajuntaments, locals i mercats. Sentit de vot, adreça i signatura i algun document d’identitat i el resultat va ser de 400.000 dones donant suport a l’Estatut.
L’experiència, però, no es repetiria pocs mesos després en la convocatòria electoral, Macià s’hi va mostrar contrari apel·lant a la inexistència d’un cens oficial femení, però, segons apunten les cròniques, la raó era de caràcter polític. Els partits d’esquerra consideraven que les dones estaven sotmeses a la influència de l’Església i que per tant el vot seria conservador. Davant d’això, algunes organitzacions i col·lectius femenins de caràcter catalanista van adreçar-se al president per poder participar en les eleccions. En la carta ho deixaven ben clar: “Cap raó circumstancial de temps [...] no pot oposar-se a aquesta aspiració legítima nostra que és avui ja una realitat preceptiva per a tots els organismes que actuïn al territori espanyol, sancionada en la Constitució de l’Estat.” El document manifestava l’oposició frontal de totes les signants davant la possibilitat que les dones catalanes no poguessin votar en les eleccions al primer Parlament de Catalunya restaurat. El vot arribaria per primer cop en les eleccions generals espanyoles del 19 de novembre del 1933.
