Un any sense Merkel i amb esquerdes
La cancellera va traspassar el poder després d’una dècada i mitja, en el que semblava una transició harmònica cap a un tripartit inèdit
Scholz ha hagut d’encaixar la realitat d’un país antiquat i una forta dependència del gas rus
Scholz va fer el que Merkel no va gosar: aturar el gasoducte rus
Alemanya ja no equival a solidesa i ara demana solidaritat a la UE
La revolució verda s’ha aparcat i es firmen contractes amb Qatar
El 8 de desembre del 2021, després de 5.860 dies en el poder, Angela Merkel va deixar la cancelleria en el que semblava una transició perfecta. Era un traspàs entre líders assenyats, la conservadora Merkel i el socialdemòcrata Olaf Scholz, que havien compartit responsabilitats de govern, ella com a cancellera; ell com a ministre de Finances de la darrera gran coalició.
Scholz havia guanyat les eleccions dos mesos i mig abans, havia arrodonit un tripartit inèdit a escala federal entre socialdemòcrates, verds i liberals, i apuntava al model de lideratge moderat i sense estridències de la seva antecessora.
Merkel va assistir aquell dia a la investidura de Scholz des de la tribuna del Bundestag (Parlament). Ja no era diputada, feia tres anys que havia deixat la presidència de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i assegurava que no volia ocupar cap altre càrrec polític. El seu darrer acte a la cancelleria va consistir en una declaració amb Scholz, un intercanvi de rams i somriures de complicitat. Poc després, va sortir del que havia estat el seu domini durant setze anys, va pujar a un cotxe i va marxar com si fos un capítol més dels molts que va protagonitzar mentre va ser la líder de referència a escala alemanya, europea i fins i tot global.
Poc abans d’aquell acte, el seu portaveu havia emès una nota sobre la darrera conversa mantinguda encara com a cancellera amb els líders dels EUA, França, el Regne Unit i Itàlia –Joe Biden, Emmanuel Macron, Boris Johnson i Mario Draghi–. Els grans aliats occidentals expressaven la seva preocupació pels moviments russos prop de la frontera d’Ucraïna.
Merkel, la líder que va marcar les pautes a Europa enmig de la crisi de l’euro, durant l’emergència migratòria del 2015 i en els moments més durs de la pandèmia, deixava el poder quan Washington ja feia un mes llarg que advertia dels plans de Putin d’envair Ucraïna. Molts pensaven que eren d’aquelles alertes interessades de Washington contra l’enemic de sempre.
La primera declaració de govern de Scholz al Bundestag va ser per advertir Rússia contra tota vulneració de la integritat territorial ucraïnesa. Sonava a rutina. Al capdavall, Merkel va deixar passar amb unes quantes sancions l’annexió de Crimea, el 2014.
Però Scholz no era l’únic que advertia Moscou. El canceller havia pujat al poder amb un vicecanceller i ministre d’Economia, el verd Robert Habeck, qui, com a líder encara a l’oposició, havia tornat uns mesos abans d’un viatge a Ucraïna convençut que el país necessitava armament occidental, i per tant alemany, per defensar-se de Rússia.
La ministra d’Afers Estrangers, la també verda Annalena Baerbock, havia accedit al càrrec disposada a marcar les seves pròpies pautes i impulsar una via “crítica”, especialment davant Rússia i també la Xina. Scholz va fer equilibris uns mesos més fins que Rússia va reconèixer les repúbliques separatistes del Donbass, pas previ a l’inici de la invasió, el 24 de febrer. El canceller va optar llavors per allò que Merkel va defugir fer amb l’annexió de Crimea: va aturar el Nord Stream 2, el segon gasoducte del projecte nascut el 2005 de l’aliança d’interessos entre Putin i el socialdemòcrata Gerhard Schröder, la peça clau per a la dependència energètica d’Alemanya respecte a Rússia. Alemanya ha deixat de ser l’exponent de solidesa i ara demana “solidaritat” a la UE. La primera potència europea va mostrar les seves esquerdes, heretades d’aquella mena d’amistat entre mascles, el rus i l’alemany, i amplificades després per la cancellera. Fos perquè no volia fer enfadar Putin o fos perquè va considerar que el gas barat rus afavoria la indústria i el creixement econòmic alemany.
De Schröder es pot deduir que va actuar per interès propi. Un cop fora del poder, Putin el va col·locar al capdavant d’un seguit de consells energètics controlats pel Kremlin. De Merkel hi ha moltes interpretacions possibles. Des de la seva obsessió per l’estabilitat i per evitar trencadisses, a una por envers Moscou de tants ciutadans crescuts al territori de l’extinta Alemanya comunista, com havia estat ella mateixa.
No era l’única esquerda en el retrat de solidesa de la potència europea. Alemanya té una de les xarxes d’internet més lentes del centre europeu, un exèrcit antiquat i una necessitat imperiosa de posar al dia infraestructures com ara la companyia ferroviària, de les més impuntuals de la UE. L’eficiència alemanya és un mite, no una realitat, que forma part també del llegat de Merkel.
Scholz no ha pogut jugar la carta del continuisme tranquil ni engegar la transició cap a l’economia verda que volen els seus socis ecologistes. El tercer soci, el liberal Christian Lindner, ministre de Finances, tampoc no va poder recuperar l’estabilitat pressupostària amb què havia assumit el càrrec. Alemanya havia trencat amb el dogma del dèficit zero encara sota Merkel, enmig dels estralls econòmics de la covid. Amb la crisi energètica i la inflació disparada, a Lindner li ha tocat acceptar paquets multimilionaris per minvar-ne els efectes en la indústria i el ciutadà.
Habeck ha aparcat la revolució verda i ha buscat substituts cars al carbó, petroli i sobretot gas rus, cosa que implica signar contractes indigeribles per als Verds, com ara amb Qatar. Alemanya entrarà a l’hivern amb els dipòsits plens gràcies a Noruega, els Països Baixos o Bèlgica. La gran preocupació ciutadana és com es traduirà en la factura del gas. En aquest context, la suposada gran renúncia dels Verds, com és ajornar l’adeu a l’energia nuclear tres mesos, fins l’abril, sembla gairebé un detall.
La guerra, una prova de resistència per a la cohesió social
“Hem mobilitzat 200.000 milions d’euros per impedir, aquest any i el vinent, que la factura de la llum, del gas o altres fonts d’energia per a la calefacció es disparin”, deia Olaf Scholz en el seu missatge als ciutadans de dissabte passat, en fer balanç d’un any extremadament complicat. La guerra ha trasbalsat tots els plans, i una de les prioritats del govern era defensar la cohesió social, admet el canceller. “El nostre objectiu és mantenir l’estabilitat econòmica i ajudar el ciutadà a superar aquesta crisi, no deixar ningú sol”, hi afegia. Alemanya entrarà previsiblement l’any vinent en recessió, però amb un mercat laboral sanejat –l’índex de l’atur es manté en un 5,3%– i un rècord de població laboralment activa. Empreses grans i petites, sigui del sector serveis, sanitari o hostaleria, però també informàtica i acadèmic, pateixen un dèficit de personal alarmant. Fins a 400.000 treballadors extracomunitaris calcula el govern que necessita atreure el país cada any per cobrir aquestes vacants.
Des que va començar la invasió russa, Alemanya ha rebut 1,2 milions d’ucraïnesos, que s’afegeixen als prop de 180.000 sol·licitants d’asil d’altres països. És a dir, molts més que els 950.000 refugiats que van arribar al país en l’any rècord de la crisi migratòria del 2015 i que van col·locar Merkel sota la pressió del seu partit conservador, a més de facilitar l’ascens electoral de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD). En les successives eleccions regionals d’aquest any no s’ha produït un ascens del vot radical com aleshores, ni tampoc grans mobilitzacions al carrer com en temps de la islamòfoba Pegida o dels moviments antivacunes durant la pandèmia.
Però tampoc no s’ha resolt el problema de la manca de personal. Integrar els refugiats en el mercat laboral necessita temps. El govern de Scholz vol afavorir l’arribada dels treballadors extracomunitaris amb una nova llei que alleugerirà les traves burocràtiques quant a homologació de títols d’estudis superiors o formació professional. També vol facilitar l’accés a la nacionalitat alemanya, que podrà obtenir qualsevol estranger, comunitari o no, al cap de cinc anys de residència estable al país i sense haver de renunciar a la seva ciutadania d’origen. Tot plegat, però, demana temps, com l’aprenentatge de l’idioma, fonamental per accedir a aquestes feines, sobretot on es tracta directament amb el públic. I, mentrestant, el cartell de “Es necessita personal” penja de petits i grans comerços, siguin llars d’infants, bars i tallers mecànics.
