“L’alumnat desconeix la implicació d’Espanya en la II Guerra Mundial”

Diego Martínez: El que hem fet ha estat inserir el cas espanyol dins la historiografia europea, introduir a Espanya l’avantguarda de la historiografia dels camps de concentració.

Gutmaro Gómez: És un tema que ha canviat molt en les últimes dècades per la desclassificació de papers, sobretot per la noció de sistema dels alemanys, que han deixat de pensar els camps com a coses aïllades, sinó en xarxa.

D.M.: És un nou enfocament. No es poden entendre els camps només prestant-hi atenció individualment, cal començar a entendre la xarxa completa, com un univers, amb particularitats, però els camps tenen molt més en comú del que s’havia pensat fins fa vint anys.

G.G.: Durant el franquisme s’oculta, encara que ho coneixien. Les llistes dels morts arriben a Espanya el 1952 i les tapen, però no les destrueixen, cosa que és interessant. Però després de la mort de Franco es coneixia i no s’ha fet públic ni estudiat d’una manera sistemàtica i científica i ha calgut esperar fins a 2019 per validar-ho. Això ens diu molt d’on som. Si no es coneix, no es pot esperar que la societat faci la feina que no fa l’Estat o la universitat. Aquestes són les causes fonamentals. No crec que hi hagi una ocultació deliberada, però és un intent de no molestar, de no reobrir ferides i tornar a un passat incòmode políticament.

D.M.: La qüestió és per què es pensa que parlar d’aquest passat reobre ferides. Això ens ha de dur a reflexionar sobre com s’ha tractat el passat. Si parlar d’aquest passat, que sembla que és incòmode, reobre ferides, és que potser aquesta ferida no s’ha tancat mai o s’ha tancat en fals, perquè el que es pretenia fer amb la Transició i la llei d’amnistia, o el que es fa tàcitament, és validar el model de reconciliació o de reconstrucció social del franquisme, basat en una interpretació del passat espanyol pròpia d’una dictadura de tall autoritari i pròxima al feixisme.

G.G.: Com a coneixement, poc. Falta estructurar-lo. Els llibres de text no mencionen la participació espanyola en la II Guerra Mundial, els camps, la violència política... Inclús en nivells preuniversitaris. Un estudiant d’història ha de tenir interès a buscar-se coneixement i normalment arriba amb una visió preconcebuda, però també és la nostra feina canviar-la. En general hi ha bastanta deformació.

D.M.: La major part de l’alumnat desconeix gran part d’aquesta història. Però et diré més: potser l’estudiant d’història menys, però el de relacions internacionals desconeix gran part de la història del seu país, el mateix episodi de la Guerra Civil i, per descomptat, la implicació d’Espanya en la II Guerra Mundial. Això ho tinc comprovat en diferents generacions i cursos finals de graus. Inclús part del professorat té un greu dèficit de coneixement al voltant d’aquests episodis. Els alumnes tendeixen a reproduir els tòpics tradicionals.

D.M.: Que si l’equidistància, o que no es pot parlar d’això perquè reobre ferides...

G.G.: O que tots van ser iguals, que Espanya no va entrar a la II Guerra Mundial gràcies a Franco... No necessàriament és gent conservadora la que deixa anar això. Si modestament podem contribuir des del món acadèmic a revertir-ho i que entri en els continguts curriculars, ens podrem donar per satisfets...