Política

JOAN-RAMON GONZÁLEZ, MARC MACIÀ I FERRAN DALMAU

AUTORS DE ‘VALLMANYA, EL PARADÍS PERDUT DE FRANCESC MACIÀ’

“Macià planificava l’agenda presidencial a la casa de Vallmanya”

“No era una casa només d’estiueig, ni de bon tros. Hi anava la plana major del govern”

“És absurd que no es declari bé cultural d’interès nacional un immoble d’aquesta categoria, però l’important és que es compri i passi a propietat pública”

“Desvincular Macià de la casa és impossible”

Les institucions que haurien de salvar Cal Macià no existirien sense Macià
Les qüestions de memòria democràtica ja justificarien per si soles la declaració com a BCIN

Just abans de la presentació del llibre Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià (Pagès Editors), la Generalitat va emetre un comunicat en què deia que el govern i la Diputació de Lleida “avancen” en les converses amb l’Ajuntament d’Alcarràs per assegurar la conservació de Cal Macià - Casa de Vallmanya, que cau a trossos. El Departament de Cultura va considerar en el primer semestre d’enguany que la seva qualificació com a bé cultural d’interès local (BCIL) era adequada, però davant del recurs d’alçada presentat per la iniciativa popular Salvem Casa Vallmanya per elevar la qualificació de l’immoble a bé cultural d’interès nacional (BCIN), la Generalitat ha demanat informació complementària a l’Institut d’Estudis Catalans. El llibre és obra dels arqueòlegs, historiadors, periodistes i professors Joan-Ramon González, Francesc Canosa, Marc Macià, David Sancho i Ferran Dalmau, amb pròleg del president Quim Torra i epíleg d’Alberto Velasco.

Els sembla un comunicat esperançador?
Marc Macià: És ridícul. És un comunicat reactiu. S’assabenten que l’endemà hi haurà la presentació del llibre i miren de copar els mitjans de comunicació amb una mena de contrarèplica abans que hi hagi la rèplica. És absurd. El comunicat que haurien de fer és el que digui que han arribat a un acord per comprar la casa.
Ferran Dalmau: Que el 2023 diguin que les administracions estan parlant, quan fa sis anys que ho fan, no és gaire noticiable.
Creieu que amb el nou govern municipal hi ha més possibilitats de desencallar la qüestió?
F. D.: Més que zero, sí. Nosaltres sempre hem dit que potser al final només hi ha solució si el mateix partit governa les tres administracions implicades. Ara resulta que el mateix partit, ERC, governa les tres administracions: l’Ajuntament, la Diputació de Lleida i Cultura. El que passa és que a l’Ajuntament governa a mitges amb Junts, que ha estat qui més reticent s’ha mostrat davant la possibilitat de fer alguna cosa.
Junts ha canviat el cap de files a l’Ajuntament. S’ha notat?
F. D.: Quan ens hi vam reunir, el reguitzell d’excuses que ens va deixar anar eren les mateixes heretades de l’anterior govern municipal. I ens trobem que ERC, que havia estat quatre anys dient que s’havia de comprar la casa, ha comprat tot l’argumentari de Junts, com ara que no hi ha diners per fer-ho. Sí que sembla que pel camí han picat el crostó al grup municipal d’ERC dient-los que s’ha de fer, però de moment no veiem cap avenç més enllà de bones paraules. L’alcalde diu que trobarem la manera i que aviat ens dirà alguna cosa; no diu que no, però tampoc diu que sí.
Joan-Ramon González: L’alcalde posava l’accent en l’esperança que es catalogui com a BCIN, com si ser BCIN fos la panacea, però no ho és. És absurd que no es declari BCIN un immoble d’aquesta categoria, però no solucionaria res. L’important és que es compri i passi a propietat pública.
F. D.: De monuments catalogats com a BCIN que cauen també n’hi ha molts. Aquí hi ha una pugna entre administracions. No ho reconeixen públicament, però la Generalitat entén que si és BCIL la responsabilitat és local, i si és BCIN la responsabilitat se’ls demanarà a ells, però en això s’equivoquen: segons la llei del patrimoni cultural, el que sí que tindria la Generalitat són més eines per obligar l’Ajuntament o la propietat a actuar, o fins i tot actuar ella subsidiàriament.
M. M.: Hi ha un problema de memòria. Macià és encara avui una figura oblidada en molts pobles de Catalunya. A la ciutat de Lleida, on va viure més de trenta anys, la casa està desapareguda i l’església on es va casar està en estat ruïnós, i és BCIN. Lleida té l’honor de tenir l’avinguda més curta de la història de la humanitat dedicada al personatge. No té ni una trista estàtua. I la casa de Vallmanya és l’única on va viure que queda dempeus. Ens n’oblidem com si Macià fos un polític qualsevol: és el fundador de l’arquitectura institucional catalana. Les institucions que haurien de salvar Cal Macià no existirien sense Macià, que és també el fundador del partit que governa les tres administracions.
El llibre aporta detalls nous sobre la vinculació de Macià amb la casa durant el període presidencial i sobre les vicissituds de l’immoble durant la guerra i el franquisme, inclosa la presència de presoners republicans a la finca. L’ús com a prostíbul és una humiliació volguda per les autoritats franquistes pel fet de ser la casa de Macià?
F. D.: És probable. No hem trobat cap document que digui que ho converteixen en prostíbul per càstig a la figura de Macià, però quan l’exèrcit franquista avança per la zona del Baix Segre s’instal·la allí i molt probablement ho fa com a trofeu de guerra. Sense tenir en compte la figura de Macià, les qüestions de memòria democràtica ja justificarien la declaració com a BCIN. El prostíbul, l’incendi durant la guerra, el fet de ser quarter general franquista durant l’avanç de les tropes, el camp de presoners republicans...
J.-R. G.: Allò és com una mena de palau residencial senyorial, més o menys a la rereguarda, és un edifici important que tenen i si han d’anar a fer festes, és el millor edifici que tenen.
Quin valor té la casa per si sola?
J.-R. G.: Independentment de Macià, és un edifici singular al Segrià, és una espècie de masia que no és habitual a la comarca. En un secà –fins que no arriba l’aigua del canal–, que es fes una casa d’aquella categoria per si sol ja té interès. És un edifici singular que, pel que sabem ara, és del segle XVIII, d’una comunitat de cartoixans. L’origen és més antic del que es pensava.
Heu documentat una quinzena de visites durant el període presidencial.
M. M.: Tenim els dies de les visites d’inici a fi. Són visites indiscutibles, la premsa en dona constància, sabem qui hi passa i què hi fan. És probable que n’hi hagués més, perquè Macià es mou molt. Ell converteix la casa en una mena de pista d’enlairament de la seva agenda presidencial. El modus operandi és anar a Vallmanya, on ve la plana major del govern que l’acompanyarà en aquells viatges (el conseller de torn, el governador civil, l’alcalde de Lleida...), i planificar a Vallmanya l’agenda. I després d’acabar la ruta, hi tornen.
És a dir, no és una casa d’estiueig, només.
M. M.: No, ni de bon tros. Durant aquells anys és una casa de planificació política sense cap mena de dubte.
F. D.: El període presidencial, de 1931 a 1933, és el període en què Macià és la persona més ocupada de Catalunya. Si durant l’època que Macià és president hem documentat almenys quinze visites de l’home amb més responsabilitats de Catalunya, quantes n’hauria pogut fer els anys previs al mandat presidencial! Es casa amb Eugènia Lamarca el 1888, 43 anys abans de ser president. Quantes vegades hi podria haver arribat a anar, descomptant els anys d’exili? Desenes, centenars.
Entenc que ho subratlleu per l’intent que denuncieu de desvincular la figura de Macià de la casa.
F. D.: Hi ha negacionisme al poble.
M. M.: Només en el capítol de l’etapa presidencial, s’explica que Macià, després de la seva agenda política, se’n va a donar tombs per visitar els parcers, els colons, a preguntar-los què els fa falta, etc. És un home totalment vinculat a la finca i està atent al que hi passa. Una altra cosa és que ell ja no la gestioni directament als anys 30 perquè és president, però el coneix tothom i ell coneix a tothom. Aquesta desvinculació és impossible.
Com n’hem de dir, de la casa? Cal Macià? Casa de Vallmanya?
F. D.: La Generalitat, quan fa el comunicat de premsa, de vegades també juga, com l’Ajuntament, a dir que no és la finca de Macià, sinó d’Eugènia Lamarca. Nominalment, la transmissió familiar ve per la part de la dona, però tots sabem el paper de la dona i de l’home a principis del segle passat. L’home era qui administrava les propietats i hi tenia un paper central. Dir que no era la finca de Macià no se sosté. Ell exercia d’amo.
M. M.: A l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya consta com a Cal Macià - Casa de Vallmanya. Està catalogada oficialment així.
Què hi ha de cert sobre el fet que Macià va posar la casa de Vallmanya com a garantia per pagar l’operació de Prats de Molló?
M. M.: Això és difícil de demostrar, però la família sempre ho ha explicat així. Per Prats de Molló fan el que en diuen l’emprèstit de Pau Claris, en què tu pagues per l’emprèstit i després en el futur la República catalana et tornaria els diners de la inversió. Una de les coses que van servir per garantir que hi hauria un retorn dels diners és la finca de Vallmanya. Aquí hi ha un misteri que segurament no descobrirem mai, que és fins a quin punt Eugènia Lamarca està políticament implicada en les aventures de Macià.
F. D.: En la transmissió oral familiar, el que es recorda és que Eugènia Lamarca no va estar gaire a favor de posar com a garantia Vallmanya, com si això li hagués costat a Macià un disgust amb la seva dona. Ara, no existeix documentació que acrediti que ho va posar com a garantia per sufragar l’operació de Prats de Molló, l’armament de l’exèrcit, la preparació logística i la resta de despeses.
J.-R. G.: Quan deixa l’exèrcit i marxa a l’exili per preparar els fets de Prats de Molló, probablement bona part de la seva estratègia la pensa a Vallmanya, perquè és on té més temps.
També detecteu un interès per presentar Macià allunyat dels pagesos.
M. M.: Això és absurd. Macià és qui porta l’aigua a Alcarràs, qui ha de convèncer els petits i mitjans propietaris de la zona perquè facin les obres perquè l’aigua del canal arribi a les seves finques. I després, com a president, cada vegada que va a la finca va a veure i a escoltar els pagesos. Mentre es tramita la llei de contractes de correu, s’aprova l’anomenada llei petita, l’estiu de 1933, que permet que es creïn comissions mixtes per afavorir que els treballadors de propietat d’altri es quedin la terra que cultiven, i un dels primers llocs de Catalunya on s’obren comissions per fragmentar les finques és Vallmanya. Macià impulsa la llei que fragmentarà Vallmanya, tot i que això no acaba de passar del tot perquè la llei de contractes de conreu la tomba la judicatura, hi ha la proclamació de l’Estat Català i ve la guerra. Tot plegat es retardarà fins als processos de colonització del franquisme, però Macià és un dels pioners en aquest sentit, ja veu a venir que si hi ha gent que es vol quedar les terres que cultiva no té sentit que ell intenti retenir la propietat.
F. D.: De vegades es fa servir també el terme latifundista, senyor feudal. Evidentment, tenia un latifundi, i no era comunista. Però una persona amb uns certs valors progressistes i una profunda preocupació pel benestar de les classes populars sí que ho era. Cap latifundista impulsa una escola a les seves terres per donar cultura i accés al coneixement als seus treballadors. Dins el moment i l’època era una persona molt progressista.
Ja llavors el criticaven per ser ric i d’esquerres.
M. M.: El 90% de crítiques que li cauen perquè la seva dona té un gran latifundi i ell és d’esquerres provenen de la Lliga Regionalista de Cambó, de la dreta nacionalista catalana, perquè el veuen com un traïdor de classe, un dels seus: què fa repartint la terra! Això és el que li venen a dir. No li diuen que és un mal president: es fiquen amb la propietat de la seva dona. I ho posen en un pack del conjunt del pla de Lleida: fan el mateix amb el germà del president Companys i altra gent. Acaben fent un totum revolutum perquè volen pintar ERC com un partit de latifundistes, i és cert que hi havia gent amb poder econòmic, però el projecte polític que impulsen permetrà una reforma agrària, un dels grans objectius de la República.
L’exalcalde d’Alcarràs Manel Ezquerra diu que aquest llibre “crispa l’ambient i la convivència” al poble.
F. D.: Jo no li donaria gaire importància, al que digui l’exalcalde. Ens hauríem de centrar en el que diguin l’alcalde actual i el tinent d’alcalde, que és a qui tocarà gestionar-ho. Si cau la casa, els caurà a ells. El corrent negacionista que encapçala Ezquerra ha fet molt mal perquè va arrossegar Junts. Després, quan Junts va tenir l’alcaldia a mig mandat, va començar a virar i argumentar només la qüestió econòmica.
Quim Torra hauria pogut fer més per Vallmanya com a president?
F. D.: El president Torra és un aliat. En aquesta causa hi ha gent que ha remat a favor, gent que ha remat molt fort en contra i molta que s’ha posat de perfil. I des del moment que hi vam contactar, hem tingut el seu suport desinteressat. Quan ell era president, la compra estava encaminada i deixa de ser-ne poc abans que nosaltres ens articulem com a plataforma. No crec que li puguem retreure res perquè tampoc no li vam demanar res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Guerra a Gaza

Les converses per una treva a Gaza comencen al Caire sense els negociadors israelians

Barcelona
Alemanya

Continua la cerca dels dos ‘pensionistes’ de la RAF

Barcelona
política

Asens defensa que l’amnistia “blindarà encara més” els encausats per Tsunami

barcelona

Tot esperant el mannà pressupostari

Barcelona
política

Els partits aplaudeixen l’aval de la Comissió de Venècia

barcelona
Junts critica que la vegueria sigui penúltima en inversió ‘per capita’
Girona

Junts critica que la vegueria sigui penúltima en inversió ‘per capita’

Girona
Alemanya

Investiguen una suposada escolta russa a les Forces Aèries

Barcelona
Índia

Indignació per la violació grupal d’una turista

Barcelona
Guerra a Gaza

Les negociacions per una treva es reprendran aquest diumenge

Barcelona