Turquia
Un any de desesperança a Turquia
La depressió i el descoratjament augmenten, 365 dies després dels sismes, per la manca de millores
Els ciutadans continuen vivint en camps i els infants són els més afectats, segons la Unicef
S’ha detectat un augment del consum d’alcohol i medicaments per substituir la falta de suport
Molts nens corren el risc de desenvolupar ansietat, depressió i trastorn d’estrès posttraumàtic
Dos o tres cops a la setmana l’Ali agafa el cotxe a casa del seu germà, a Sanliurfa, per anar a obrir el museu a l’aire lliure de Perre, les ruïnes de l’antiga ciutat al costat d’Adiyaman. Fa més de cent quilòmetres, s’asseu a esperar els pocs turistes que hi ha i puja al cotxe per tornar.
Fins fa un any vivia a Adiyaman, però els terratrèmols que van deixar oficialment més de 50.000 morts a Turquia i a Síria van destruir la seva casa: “No tinc casa aquí, ja no hi tinc res. No hi ha diners, no hi ha feina. Tots els meus veïns han marxat a altres llocs a viure: un a Istanbul, l’altre a Ankara, l’altre a Esmirna. Estic cansat. Tot s’ha acabat. No faig res més que anar d’un lloc a un altre.” L’Ahmet treballava en una sabateria de l’Uzun Çarsi d’Antakya, el basar de la ciutat, des dels 8 anys. Ara en té 41. El terratrèmol va enfonsar el carrer de la botiga, que està en el mateix estat un any després: “Jo no veuré el meu carrer arreglat, ja seré gran i m’hauré mort. Antakya s’ha acabat, tot s’ha acabat.” Ara treballa tallant pollastre en una carnisseria de la zona.
Promesa incomplerta
Just després dels sismes el president Recep Tayyip Erdogan va anunciar que al cap d’un any els supervivents tindrien cases noves, però la realitat és que actualment la majoria continuen vivint en camps de contenidors i en campaments informals de tendes. La necessitat principal ara és el suport psicosocial, tot i que es continua barrejant amb necessitats bàsiques que dificulten la superació del trauma de fa un any, explica la psiquiatra Mihriban Yilmaz, que treballa a les infraestructures públiques mèdiques d’Antakya des dels terratrèmols: “El més comú és la depressió i la desesperança. Fins al sisè mes la gent tenia més esperança. Encara que hi hagués por, insomni i ansietat, la gent pensava que les seves condicions millorarien, però a mesura que ha passat el temps la desesperació ha anat augmentant perquè s’ha vist que no ha canviat res.” El sentiment d’ansietat i de por ha passat a ser permanent i ha provocat, així, conseqüències encara més greus, afegeix: “Els pensaments suïcides han començat a augmentar molt. El suïcidi és un dels riscos més importants en aquesta situació d’infelicitat i desànim.”
El Yusuf, estudiant de medicina a Antakya, té 24 anys i ha viscut dos terratrèmols: el de Van el 2011 i el de l’any passat. Els dies després dels sismes va fer de metge voluntari transportant cossos i ajudant les víctimes a l’hospital universitari de la zona, l’únic actiu en aquell moment. Les seves decisions, com les de molts supervivents, es veuen condicionades per la por als terratrèmols, explica: “Hi ha un sentiment de por als terratrèmols. Bé, més aviat de por a la mort. La gent pensa: «Si haguéssim estat a un 1 quilòmetre hauríem pogut morir.» Això provoca que la gent estigui més preocupada per la seguretat de les seves vides, i les pors en general augmenten. Cada cop la gent pensa menys en els plans de futur, aquesta por els fa perdre la capacitat de somniar i l’esperança.”
Els serveis psicològics públics s’ofereixen des del Ministeri de la Família, mentre que els psiquiàtrics, des del Ministeri de la Salut. Psiquiatres i psicòlegs denuncien la falta de comunicació i de treball conjunt, fet que provoca que la majoria de suport recaigui sobre les organitzacions de la societat civil presents a dins dels camps.
La Bejin viu en un dels camps d’Adiyaman. Al seu contenidor hi conviuen set persones més de la seva família: consta d’un lavabo i dues habitacions, on dormen, cuinen i mengen. Té tres fills. El mitjà té deu anys i té un trastorn autista. Des del terratrèmol que gairebé no va a escola: “Diu que no es troba bé i es passa el dia al llit.” Els nens són un dels grups més vulnerables a les conseqüències de salut mental dels terratrèmols. El Fons Internacional d’Emergència Infantil de les Nacions Unides (Unicef) va publicar que molts dels més de 5,4 milions de nens que viuen a la zona del terratrèmol corren el risc de desenvolupar ansietat, depressió i trastorn d’estrès posttraumàtic.
La casa del Yaman, a Iskenderun, també es va enfonsar pels terratrèmols i ara s’ha convertit en un descampat. Ell i la seva mare van poder sortir-ne a temps. Viu en un pis d’una zona no afectada, però critica la manca de suport psicològic: “Cada dia necessito beure’m dues o tres cerveses per poder dormir tranquil.” El Yusuf també beu més alcohol, diu que ha passat de ser un bevedor social a tenir ampolles a casa i beure sol: “Quan estàs espantat de nit, no pots dormir. Tens taquicàrdia, dispnea i altres símptomes. Quina és la manera més ràpida de solucionar-ho? Doneu al vostre cos una mica de dopamina perquè el cervell es calmi. L’alcohol fa aquest efecte, però a la vegada aprofundeix la depressió que ja existeix.” Afegeix també que un altre problema és l’augment del consum de tabac. Alguns dels seus coneguts feia més de deu anys que no fumaven i des dels terratrèmols hi han tornat.
La directora de la farmàcia Ayse, situada en una zona comercial de contenidors a Kahramanmaras, regió també afectada, corrobora que els casos del Yaman i del Yusuf no són aïllats: “Després dels terratrèmols s’ha vist un augment de la compra de medicaments relaxants per poder dormir, com ara pastilles de melatonina.”
