La llavor del Ciemen
Fa 50 anys, Aureli Argemí va crear el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, una entitat pionera en la defensa i la promoció dels drets de les nacions sense estat
La primera llavor del Ciemen es va sembrar a Milà, però ben aviat es va estendre a Catalunya
En l’acte dels 50 anys, el president del Ciemen s’oferia per “contribuir a recosir el sobiranisme”
A les seves memòries, Aureli Argemí i Roca, un dels principals activistes de l’independentisme i fundador del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (d’ara endavant, el Ciemen), explica amb detall el procés de gestació de l’entitat, que enguany celebra el mig segle d’existència. La fundació es va produir el 1974, a les acaballes del franquisme; i lluny del nostre país, concretament a Milà. Feia anys que l’Aureli es trobava a l’exili, on exercia de secretari d’Aureli M. Escarré, abat de Montserrat. Escarré era una figura incòmoda per al règim; sobretot quan el 14 de novembre del 1963 va concedir una entrevista al diari francès Le Monde en la qual acusava la dictadura de ser “un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. També reclamava que es permetés al poble escollir el seu govern i expressava la necessitat de defensar la llengua catalana, no pas com “un deure, sinó ben bé una necessitat; quan es perd la llengua, la religió també tendeix a perdre’s”. El 1965, el govern franquista va obligar Escarré a abandonar territori espanyol i establir-se al monestir de Viboldone (Llombardia). I l’Aureli Argemí i Roca va acompanyar-lo.
Després d’uns anys de gestació, l’entitat va néixer a Milà, a molts pocs quilòmetres del lloc on l’abat Aureli M. Escarré havia passat els darrers anys del seu exili. En un primer moment, l’entitat va aconseguir la complicitat de l’alcalde socialista, Aldo Aniasi, que va oferir la primera seu, al Centre Cultural de Amicis dels socialistes milanesos. Va fer-ho després de proclamar: “Estic amb vostè, perquè treballar per les minories nacionals és treballar per la democràcia.” L’alcalde també va incidir, sense voler-ho, en el nom de l’entitat. En una conversa amb Aureli Argemí confessava que no entenia per què parlaven de “nacions sense estat” i no de “minories nacionals”; una denominació que, segons ell, era molt més aclaridora. Al capdavall, l’entitat va prendre un nom tan complicat de recordar com definitori dels seus objectius: “Centre” significava espai de trobada, de reflexió; “Internacional” volia emfasitzar la seva dimensió, oberta a totes les nacions; “Escarré” era un homenatge a un personatge que havia esdevingut una referència en la lluita pels drets dels pobles; i “minories ètniques i nacionals” resultava més comprensible per als assessors milanesos.
La posada en escena de l’entitat va consistir en l’edició d’una revista anomenada Minoranze, destinada a informar i a fer prendre consciència sobre l’existència dels pobles silenciats i perseguits. La publicació tenia un subtítol ben expressiu: “Diversi e uguali”. D’entre les primeres accions de l’entitat també va haver-hi l’elaboració d’un escrit sobre els objectius, que es va fer arribar a l’assagista florentí Sergio Salvi, qui s’havia fet famós amb la publicació de la seva obra Le Nazioni proibite. en què defensava que Europa només podria retrobar-se plenament, en pau i justícia, si admetia com a normals tantes nacions que en aquells moments eren marginades. Salvi es va oferir per col·laborar en els primers passos, sobretot per establir complicitats amb les nacions sense estat d’Itàlia. Ben aviat, el Ciemen va aconseguir establir una sucursal a la vall d’Aosta, una zona estratègica situada entre França, Itàlia i Suïssa.
La primera llavor, doncs, es va sembrar a Milà, però ben aviat es va estendre a Catalunya; i, més concretament, a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. Es tractava d’un espai emblemàtic, un antic monestir bastit al bell mig de la Catalunya del Nord, a tocar de la frontera imposada pels estats espanyol i francès. El 1965 aquest espai havia estat recuperat per un grup de monjos de Montserrat, deixebles d’Aureli M. Escarré; i, com ell, exiliats del franquisme. Els monjos van assumir la iniciativa del Ciemen com una expressió de l’encíclica Pau a la Terra, que pocs anys abans havia difós Joan XXIII i que feia incís en la necessitat de llegir els signes dels temps, entre els quals hi havia les reivindicacions a favor dels drets dels pobles. Durant aquests primers anys es van promoure algunes iniciatives per intentar atreure activistes de les nacions sense estat. Una de les més rellevants van ser les Jornades internacionals del Ciemen, en les quals es debatia sobre tots aquells aspectes que afectaven les nacions sense estat, des de les llengües i les cultures discriminades fins a manera de preparar l’estructuració de l’economia i les institucions que havien de tenir les nacions una vegada emancipades. Algunes d’aquestes conferències es van aplegar en una col·lecció de llibres titulada Nationalia.
La llarga travessa
A partir del 1976, l’entitat va ser legalitzada a l’Estat espanyol i va poder actuar amb normalitat a Catalunya. En un document de presentació elaborat a principis d’aquell any, Aureli Argemí destacava que existien “moltes persones i moltes entitats que treballen abnegadament per Catalunya”; però que mancaven iniciatives que permetessin treballar “en l’àmbit de la informació internacional, dels contactes i de l’intercanvi cultural entre i amb les minories ètniques i nacionals disseminades arreu del món”. Van ser anys complicats, sobretot pel contrast entre allò que defensava el Ciemen i un escenari polític dominat per l’autonomisme. L’entitat va prendre partit en contra de la Constitució Espanyola perquè aquesta no reconeixia els drets de les nacions catalana, basca i gallega. Malgrat aquest escenari complex, l’entitat anava ampliant la llavor, tant a través de la solidaritat internacional com de la promoció d’iniciatives unitàries al nostre país. El 1981 va tenir un paper capdavanter en la creació de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, una entitat pionera en la defensa contra les agressions a la llengua i la cultura catalanes i les dinàmiques encarades a potenciar la reconstrucció nacional, tot plegat, amb formes de mobilització innovadores i una capacitat de convocatòria espectacular, tal com es va posar de manifest el 24 de juny del 1981, quan quasi cent mil persones van omplir el Camp Nou en el concert Som una nació. Durant alguns anys, la seu del Ciemen també va ser la de la Crida. Seguint aquest fil, l’entitat també va tenir un paper remarcable en la fundació de l’Assemblea Nacional Catalana (l’ANC). D’una banda, facilitant-li la primera seu; però, per damunt de tot, a través de la implicació del seu president, Aureli Argemí, qui va tenir un paper cabdal en la creació de l’ANC.
Pel que fa a projecció internacional, el Ciemen va destacar en la defensa dels drets lingüístics, una tasca que va culminar l’any 1996 amb la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, un document en què també van participar persones del PEN Club català i experts de tot el món. El document va ser aprovat en el marc de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, organitzada a Barcelona pel Ciemen i el PEN Club el juny de 1996. Les accions del Ciemen també es van orientar a pressionar els organismes internacionals, com ara les manifestacions populars a la seu del Parlament Europeu d’Estrasburg, on el 1985 es va presentar un document en què es demanava l’entrada de la nació catalana a les institucions europees; una petició que es feia mesos abans de l’ingrés de l’Estat espanyol com a membre de ple dret d’aquestes institucions europees. El Ciemen també ha destinat un munt d’esforços a l’ajuda humanitària i el suport a diversos pobles, amb accions com ara la campanya d’ajuda als pobles d’Etiòpia i Eritrea (1986) o la d’Ajudem el poble de Bòsnia, que es va impulsar durant la dècada dels anys noranta. Fruit d’aquest llarg bagatge, el Ciemen es va implicar en la fundació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en una institució articulada pels ajuntaments de Catalunya. Avui, l’entitat s’ofereix per continuar sembrant llavors i “contribuir a rellançar el moviment d’emancipació nacional.”
El actes de commemoració dels cinquanta anys
El 6 de setembre passat, més de 300 persones van omplir la Sala Teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per participar en l’acte central de commemoració dels 50 anys del Ciemen. El president, David Minoves, destaca que es va tractar d’un acte “molt transversal”, i afegeix que “va ser un dels pocs espais de trobada de la societat civil, però també del sobiranisme, que està molt barallat”. A la sala hi havia representants de Junts i d’ERC, però també de l’ANC i Òmnium, a més a més d’alguns membres del govern, com ara el conseller de Política Lingüística, Xavier Vila. En l’acte van ser-hi referents internacionals, com ara representants del Kurdistan, de Gal·les, de la Bretanya o del País Basc. A banda d’aquest acte, David Minoves recorda la idea de fer un documental i un llibre resumint els 50 anys de l’entitat. I pel que fa a objectius d’aquest any tan especial, destaca la voluntat de destacar “el nostre paper com a actor de cares a teixir complicitats, que és el que sempre ha tingut el Ciemen”.