Mor Pepe Mujica, el revolucionari de la paraula

L’expresident de l’Uruguai José Pepe Mujica ha mort aquest dimarts als 89 anys. Patia des de l’any passat un càncer d’esòfag que va semblar vèncer després de llargs mesos de tractament. Ell mateix es va encarregar de donar la notícia el passat 9 de gener al món: tenia metàstasis al fetge i ja no hi havia res més a fer. “Fins aquí he arribat“, va dir en la seva última entrevista, i es va retirar a la seva casa rural del Rincón del Cerro, a mitja hora del centre de Motevideo, juntament amb la seva companya de vida, Lucía Topolansky. Mujica va demanar que l’enterressin sota d’un gran arbre pròxim a casa seva, al costat de la seva gossa Manuela, una petita mestissa de tres potes que fins que va morir el 2018 que va ser la seva millor amiga.

La carrera política de Mujica el va convertir en un personatge llegendari. Durant deu anys va romandre confinat en un pou de poc més d’un metre quadrat pels militars que el 1973 van prendre el poder a l’Uruguai. Ja duia a sobre deu trets, fruit dels seus enfrontaments com a guerriller. Durant el seu captiveri, va domesticar granotes i alimentar ratolins per no tornar-se boig. “Vaig buscar alguna cosa que em connectes amb la vida”, explicava. Quan va emergir d’aquell forat ja no era el mateix i es va bolcar en la política. Va ser diputat, senador i, el 2010, va guanyar la presidència de l’Uruguai amb més del 54% dels vots. Es va convertir aleshores en una figura de rellevància mundial, un oracle que des d’un petit del sud del món impulsava l’austeritat i la senzillesa com a forma de vida. Al final del camí va celebrar el triomf de Yamandú Orsi a les presidencials del novembre passat. Se’l veia feliç: havia elegit l’home correcte per al retorn del Front Ampli al poder a l’Uruguai, després d’un parèntesi de cinc anys de govern del centredreta. “Deixo la vara alta”, deia, convençut que el seu llegat estava assegurat.

Mujica va néixer el 1935 a la perifèria rural de Montevideo, fill de mare horticultora i un pare pagès que va morir en la misèria el 1940. El 1964, el jove Mujica es va unir a guerrilla del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros. El van fer presoner quatre vegades, va participar en dues evasions llegendàries, fins que el 1972 va ser tornat a capturar i es va convertir en un dels anomenats “nou ostatges” del règim militar, una moneda de canvi que obligava la guerrilla a deposar les armes per evitar l’execució dels seus líders. El captiveri de Mujica va ser tan atroç que va inspirar fins i tot una pel·lícula, La nit de 12 anys (2018), d'Álvaro Brechner. “Ens va tocar lluitar amb la bogeria, perquè més aviat, en aquest tipus de presó, van intentar que ens tornéssim ximplets. I vam guanyar: no vam embogir”, va dir amb motiu de l’estrena del film.

Amb el retorn a la democràcia, el 1985, va recuperar la llibertat. Havia emmalaltit greument de la bufeta i finalment va perdre un ronyó. Però va sobreviure. Tot i els anys perduts, va voler girar full i no va perseguir especialment als militars responsables dels delictes de lesa humanitat. Va rebre per això nombroses crítiques de l’esquerra. “La vida biològica està plena de trampes tan incommensurables, tan tràgiques, tan doloroses, que el que em va passar va ser una beneiteria”, deia. De tota manera, sempre va veure aquells anys com els que més van “influir” en la seva manera de pensar. “Si bé és cert que hi ha molt temps mort, hores, dies, anys interminables, la necessitat d’existir et porta a pensar i repensar i a fer-se preguntes que a la vida quotidiana difícilment es facin”, explicava.

D’aquella experiència extrema va sortir l’home que proposava als qui volguessin escoltar-lo una vida mínima, lluny del consum i propera a la terra. Casa seva a Rincón del Cerro era el seu lloc en el món: vivia envoltat de verdures i animals de granja, i ni tan sols durant la seva presidència va abandonar l’hàbit de pujar al seu tractor per treballar a les seves parcel·les amb userda i panís. Els líders mundials que volien visitar-lo havien de trepitjar el fang, com el president el Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva. No feia diferències. “El meu món és aquest, ni millor ni pitjor, és un altre”, va dir una vegada en referència al punt de vista del documental El Pepe, una vida suprema, del serbi Emir Kusturica. “No soc un home pobre, el meu cas és una elecció, una opció de vida. Tinc el que necessito. No puc arreglar el món, però li puc dir a la gent que no es deixen enganyar, perquè la llibertat està en el seu cap”, va dir aleshores.

Com a president, Mujica va ser un progressista, però sense trencar les estructures econòmiques d’un país de només 3,4 milions d’habitants depenent del camp i poc industrialitzat. Va ser més audaç en les seves propostes socials, tant que va situar l’Uruguai a l’avantguarda regional: va legalitzar l’avortament i el matrimoni igualitari i va regular el comerç i el consum de marihuana. El món va començar, d’un dia per l’altre, a mirar cap a l’Uruguai.

Durant els seus anys com a guerriller va néixer l’amor de Mujica per Lucía Topolansky. Es van conèixer quan ell tenia 37 anys i ella 27, durant una operació clandestina. Van mantenir la seva relació per carta durant el captiveri i es van retrobar el 1985. Topolansky va ser la gran companya de ruta de Mujica, tant personal com política. En 2010, ella va posar la banda presidencial al seu espòs perquè havia estat la senadora més votada. El 2017, es va convertir en vicepresidenta de Tabaré Vázquez. “Si soc viu és perquè hi és ella”, repetia Mujica durant els seus últims mesos.

En 2018, Mujica va abandonar el seu escó en el Senat amb una carta a la presidenta del Congrés, la seva pròpia dona, en la qual va al·legar “motius personals i cansament del llarg viatge”. Va continuar, de totes maneres, militant en el Front Ampli i opinant sobre l’actualitat, rebent a polítics i dirigents socials i guiant els joves com un savi de poble. Va caminar cap a la mort sense amagar-se, proclamant sense vergonya que el camí “del guerrer” estava arribant a la seva fi. Estava cansat pel tractament contra el càncer i lamentava que el seu cos ja no li permeti gaudir de les seves llargues jornades de feina en el camp. Abans de morir, va demanar que el deixessin tranquil, que ja no concediria més entrevistes. Va aclarir, a més, que no pretenia el bronze perquè, va dir, “els homes no fem història, fem historieta”.

Va tenir un rellevant vincle amb Catalunya. Va donar suport al dret a l’autodeterminació, va demanar l’alliberament dels presos polítics i tenia una molt bona relació, entre d’altres, amb Oriol Junqueras. Fa dos anys va rebre al seu domicili de Montevideo Pere Aragonès, quan aquest era el president de la Generalitat.