Política
Els dubtes pel català a la UE
Bona part dels estats reticents amb l’oficialitat rebutgen un canvi en els tractats i s’escuden en qüestions de tipus jurídic
L’Estat francès tem que es reobri el debat lingüístic intern, mentre que el PP exerceix la seva pressió sobre Alemanya i Itàlia
L’oficialitat del català, el basc i el gallec a la Unió Europea (UE) s’haurà de fer esperar. Malgrat que el govern espanyol va intensificar els contactes amb la resta de capitals europees durant les darreres setmanes, els ministres dels 27 –reunits en el Consell d’Afers Generals– van acordar ajornar la votació sobre l’oficialitat per una manca de consens. Si bé l’ofensiva de l’Estat ha permès guanyar suports entre el club comunitari, són encara una desena els estats que presenten dubtes i, per ara, es mostren reticents a la modificació del règim lingüístic de la UE.
La principal preocupació entre els països més reticents rau en l’encaix jurídic de la proposta. Tot i que el govern espanyol ha defensat per activa i per passiva que “no existeixen obstacles legals” en l’oficialitat de les tres llengües, altres delegacions no ho tenen del tot clar. Diverses fonts diplomàtiques consultades per aquest diari asseguren que els serveis jurídics del Consell de la UE sostenen que, per tal que el català sigui oficial a la UE, cal una reforma dels tractats, la gran pedra angular del funcionament de la Unió. I aquesta és una capsa de Pandora que molts estats no volen obrir, ja que es tracta d’un procés complex i que aniria molt més enllà d’únicament la qüestió lingüística. Aquest argument l’han esgrimit països com Alemanya, Itàlia, els escandinaus o els bàltics, així com Croàcia o la República Txeca.
Fonts diplomàtiques espanyoles, en canvi, asseguren que la proposició del govern central es basa a reformular els textos que regulen el funcionament del Consell de la UE. Segons aquestes veus, es tracta d’un procediment molt més senzill, que no implicaria una reforma dels tractats. Malgrat tot, diversos estats volen tenir la certesa que la proposta té totes les garanties i exigeixen l’elaboració d’un informe oficial dels serveis jurídics del Consell per esvair qualsevol dubte.
Més enllà dels interrogants jurídics, també cal tenir en compte les pressions de l’oposició espanyola sobre algunes de les grans capitals europees, reconegudes pel mateix Partit Popular. La formació no ha desaprofitat els seus vincles amb Alemanya, on el canceller Friedrich Merz pertany a la mateixa família política europea que el PP, o a Itàlia, on el ministre d’Exteriors italià dins el govern de Meloni, Antonio Tajani, també forma part del mateix grup polític que els populars. Bona prova d’això és que Alemanya i Itàlia van ser dels primers a demanar el torn de paraula durant la reunió del Consell d’Afers Generals del dimarts passat, i van amenaçar de fer descarrilar la proposta si es produïa una votació.
El cost econòmic de la mesura
Un altre punt sensible té a veure amb els costos derivats de l’oficialitat de les tres llengües. A hores d’ara, l’única dada disponible prové de la Comissió Europea, que, en un informe a finals de 2023, va xifrar en 132 milions d’euros la mesura. Els càlculs són una estimació preliminar basada en l’exemple del gaèlic i, malgrat que el govern espanyol s’ha compromès a afrontar aquesta despesa, alguns estats encara no ho veuen del tot clar. Precisament a finals de 2023 –quan per última vegada es va portar l’oficialitat del català al Consell de la UE–, la llavors ministra sueca, Jessika Roswall, va expressar que es tractava de “molts diners”. Precisament els països escandinaus, juntament amb altres com Àustria o els Països Baixos, es caracteritzen per la seva rigidesa en termes econòmics, sovint mostrant-se contraris a l’increment del pressupost de la UE. Davant els dubtes legals sobre si Espanya podria finalment sufragar els costos que suposaria l’oficialitat, el factor econòmic es presenta com una preocupació addicional.
I la darrera qüestió de pes, no menys rellevant que la resta, fa referència als equilibris lingüístics dins de cada país. Tot i que la proposta espanyola inclou una sèrie de condicions per evitar que el cas del català pugui ser utilitzat per altres llengües minoritzades, es tem que un reconeixement oficial obri debats interns en altres estats. El cas més evident és el de l’Estat francès, que, malgrat tenir nombroses minories lingüístiques –s’hi parla alsacià, basc, bretó, català, cors i occità– no les reconeix. Altres estats com Bulgària o els bàltics tenen una situació similar, tot i que es mostren més preocupats per les qüestions jurídiques de la mesura.
Per ara, l’oficialitat del català, el basc i el gallec compta amb el suport explícit –a banda d’Espanya– de set estats membres –Portugal, Irlanda, Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Romania i Hongria–. A l’altra banda, i segons el govern espanyol, hi ha almenys set països reticents, xifra que s’apropa a la desena si es tenen en compte declaracions en altres reunions ministerials. Des de l’executiu, el ministre Albares ha dit que contactarà immediatament amb aquests estats i ha assegurat que el compromís de l’executiu de Sánchez amb el català és “irreversible”.
