Els trenta-nou anys del Breu

Va demostrar nul·les dots profètiques Santiago Carrillo quan va pronosticar que Joan Carles de Borbó i Borbó seria conegut com el Breu. Les mateixes que quan anunciava el triomf de la dictadura del proletariat a l'Europa occidental. Després, Carrillo va ser el primer d'abraçar la rojigualda, i de tornar-se joancarlista, la manera com els vells republicans es redimien dels crits d'España mañana serà republicana quan s'escrivien les primeres ratlles de la transició espanyola. Joan Carles va néixer a Roma la vigília de Reis i ha abdicat el dia de la República italiana. Ahir, a les Espanyes, tothom el presentava com la cara amable d'una transició d'èxit, però se'n va per salvar una dinastia de la qual segueix essent cap i ves a saber si per ser fidel a l'única cosa que li va demanar Franco abans de morir: que mantingués la unitat d'Espanya.

El president de les Corts espanyoles li va lliurar la prefectura de l'Estat el 22 de novembre de 1975 amb una frase que Joan Carles s'hagués volgut estalviar: “Desde la emoción en el recuerdo a Franco, ¡viva el Rey!” Després va haver de presidir el funeral del dictador, amb una cara tan de pomes agres com la de la nit del 23-F quan es va jugar la Corona, alguns diuen que amb les cartes marcades, i va passar a ser la imatge de l'Espanya constitucional que ha servit de cotilla fins ara per qualsevol pas endavant que ha volgut fer Catalunya. Ara, amb la seva filla Cristina pendent del jutge Castro, el gendre Urdangarin que s'assegurà a la banqueta dels acusats i una relació matrimonial que és de conveniència des de que el van fer rei, fa allò que va dir que mai faria: abdicar. Han passat 38 anys i mig. Si li sumen els mesos que va estar en funcions per malaltia de Franco, gairebé podem parlar de 39 anys de cap d'estat, els mateixos que el seu predecessor, el dictador que deien que veien en ell el fill que mai no va tenir.

Des de que va néixer a Villa Gloria, segon dels fills de Joan de Borbó, l'home que va ser fill i pare de rei, però que no va regnar, Joan Alfons Carles Víctor María ha estat a l'ull de l'huracà. Conegut con Juanito sempre ha viscut amb la mort a del seu germà Alfons, conegut com Senequita a la consciència. De fet el seu pare li va fer jurar damunt el cadàver del germà que tot plegat havia estat un accident. Del jove Juanito en són conegudes les seves amants, des d'Olghina Nicolàs de Robilant, la primera seriosa, fins a la princesa Corinna, passant per Marta Gayá i moltes d'altres, fins a mil cinc-centes, segons va deixar anar en un llibre el biògraf de Diana de Gal·les, una de les que no hi va caure.

Joan Carles, però, es va casar amb la filla d'un rei, Sofia de Grècia, i va fer el que se li demanava: tres fills, el tercer dels quals, l'únic mascle, el succeirà en la corona. Amb la feina feta es va limitar a esperar el fet successori i a ser nomenat successor a títol de rei. Va viure de manera molt austera, si es pot dir així, però quan va accedir al tron ho va fer amb el convenciment que mai quedaria penjat econòmicament com el seu pare o el seu cunyat, el rei Constantí de Grècia. No ho va tenir fàcil quan va arreplegar la corona. Era hereu de Franco i la gent volia canvis. Ells contraatacava. “Hereu de Franco? No. Jo sóc hereu dels disset reis de la meva família i producte de la barreja de les mil llets que la van formar” explicava sense pudor.

Va arribar a la prefectura de l'Estat i va nomenar Suárez, amb qui va compartir confidències i amistats amb Carmen Díez de Rivera, la filla del cunyat de Franco, Serrano Suñer. Ningúi se'l creia i Alfons Guerra li ho va fer saber: “Senyor, ni vostè mateix votaria per la monarquia, si no fos el rei”. Per això es van estalviar el referèndum que ara demanen i tot ho va tapar la Constitució. Però una vegada passat el tràngol del 23-F va poder anant fent caixa amb l'ajut d'amics com Manolo Prado y Clón de Carvajal, De la Rosa o Conde i a viure com li va dir Felipe González, l'únic president dels seus governs amb qui ha estat amic: “No es preocupi de res que nosaltres ja tindrem cura de tot. Vostè dediquis a divertir-se, Majestat”.

Ho va fer, posant en risc la corona i la seva imatge. Com quan esquiant amb una rossa a Gstaad es va aixafar la pelvis i el general Sabino Fernández-Campo li va haver de recordar: “Amb tot els respectes he de dir-vos que un rei només pot presentar aquest aspecte lamentable si és que torna de les croades”. NO es va aprendre el 1989 va fer retardar la inauguració de l'Estadi Olímpic de Montjuïc per un retard que tenia a veure amb una estada a Sardenya. De fet jaime Peñafiel ja ho va dir: “L'afició de Dons Joan Carles a les faldilles no és un problema d'estat, menys quan es converteix en un problema d'estat”. No ho va ser durant la seva llarga relació amb Marta Gayà fins que la reina va dir prou. O quan després d'haver demanat als espanyols que “es posessin a treballar a fons perquè la situació era molt seriosa”, es va trencar el maluc a Botswana caçant elefant amb la princesa Corinna. Llavors el rei es va trencar el maluc i, segons Victòria Prego, a molts espanyols se'ls va trencar el cor. Queden enrere els Ferrarins, Rolls, Porsch i Harleys regalades, els ossos borratxos i figurar a la llista Forbes com la 134ena fortuna del món. No li va servir de res el “ho sento molt, m'he equivocat i no tornarà a passar”. La seva popularitat va baixar el 3,7%. Ahir va abdicar.