Declaracions d'independència
Èpica a l'Alt Perú
Al Perú i Bolívia s'hi van lliurar les últimes campanyes d'alliberació i es consideraven territoris estratègics de l'exèrcit reialista
El país va preferir independitzar-se primer de l'Argentina
A partir de la Revolució de Maig de Buenos Aires el 1810, quan es va iniciar la independència del virregnat del riu de la Plata, va començar també la disgregació dels seus territoris, i les corresponents independències. L'Alt Perú, que en formava part, s'independitzaria l'any 1826, com la República de Bolívar. El Paraguai va ser més ràpid a constituir-se com a país independent del seu virregnat però va preferir tallar lligams amb l'Argentina abans que desautoritzar la monarquia espanyola. Tot i així, per aconseguir la plena llibertat de tota l'Amèrica del Sud respecte a l'imperi espanyol, s'havia d'alliberar el Perú, que ho aconseguiria el 1821.
L'alliberació dels dos territoris andins va tenir dos noms propis: els generals José de San Martín (Perú) i José de Sucre (Bolívia), tots dos sota les ordres del comandant suprem, Simón Bolívar. Amb l'alliberació del virregnat del Perú es posaria fi al domini colonial espanyol a Amèrica del Sud.
Al Paraguai, les coses van anar diferent. El país, pobre en recursos naturals, va prioritzar trencar relacions amb l'Argentina perquè les polítiques duaneres de la Confederación suposaven un greuge per als seus interessos. Per contra, en aquell 1811, el Paraguai va jurar obediència a Ferran VII, i després d'anys d'inestabilitat, el país es va sumir en la dictadura de Rodríguez de Francia. Durant vint-i-cinc anys, el Paraguai va mantenir-se en una situació d'aïllament comercial. Finalment, el 1842 es va constituir la República independent del Paraguai a través d'una declaració d'independència incontestable.
Anys endarrere, el general argentí José de San Martín tenia un objectiu entre cella i cella: alliberar el Perú, que considerava el bastió reialista més important i al qual s'havia de derrotar per aconseguir la independència definitiva d'Amèrica del Sud.
San Martín va travessar els Andes fins arribar al Perú, on gràcies al suport popular al nord va aconseguir-hi nombroses victòries. Just abans d'arribar a la capital (Lima) el general declara per primer cop la independència del Perú. Tanmateix, no va ser fins al 15 de juliol de 1821, des del palau dels virreis, que ell mateix proclama que el poble peruà és lliure del virregnat espanyol.
Tot i que va ser un pas importantíssim, el Perú no va poder ser alliberat definitivament fins que a Bolívia, l'aleshores anomenat Alt Perú, s'hi van lliurar les batalles de Junín i Ayacucho i l'exèrcit libertador, comandat pel general De Sucre, va derrotar els batallons monàrquics. Aquestes victòries van permetre que el general San Martín fundés la República de Bolívar i que, atenent al clam popular, es declarés independent de qualsevol altre país llatí. El cert és que Simón Bolívar era partidari que Bolívia s'annexionés al Perú per no alterar els interessos de la Gran Colòmbia, però finalment, va signar un decret reconeixent la seva total independència. Espanya no va reconèixer el Perú com a país independent fins al 1870.
Actes d'independència de Bolívia i Paraguai
Acta d'independència de Bolívia
“Que ha arribat el venturós dia en què els inalterables i ardents vots de l'Alt Perú, per emancipar-se del poder injust, opressor i miserable del rei Ferran VII, mil vegades corroborat amb la sang dels seus fills, constin amb la solemnitat i autenticitat que al present, i que cessi envers aquesta privilegiada regió la condició degradant de colònia d'Espanya, junt amb tota la dependència, tant d'ella, com de la seva actual i posteriors monarquies: que en conseqüència, no associant-se a cap de les repúbliques veïnes, s'erigeixi un estat sobirà i independent de totes les nacions...”
Declaració d'independència del Paraguai (Congrés de 1842)
“Que la nostra emancipació i independència és un fet solemne i incontestable en l'espai de més de trenta anys. Que durant aquest llarg temps i des que la República del Paraguai es va segregar amb esforços de la metròpoli espanyola per sempre; també de la mateixa manera es va separar de fet de tot poder estranger volent des de llavors amb vot uniforme pertànyer a si mateixa; i formar com ha format una nació lliure i independent sota el sistema republicà sense que aparegui cap data que contradigui aquesta explícita declaració.”
