Política

Abans del 2010

Diuen que tot va començar fa deu anys, que és en aquella primera manifestació on arrenca la mobilització d’una part de la gent a Catalunya, farta, segons expressava, del menysteniment d’un estat que feia incompatible sentir-se català i espanyol a la vegada. Crec, però, que tot era ja ben covat abans del 2010, i que allò no va ser més que l’exteriorització d’un conflicte originat artificialment en benefici d’intencions espúries: el tàndem Maragall-Zapatero provocant una reforma estatutària que ningú havia demanat, però que servia per enfrontar el nacionalisme pujolista a les seves contradiccions. I el PP de Rajoy, Acebes i Sáenz de Santamaría intentant evitar que un incipient Ciutadans patrimonialitzés la crítica a la suposada tebior dels socialistes i dels mateixos populars entorn de la qüestió territorial. El primer tàndem provoca el part de l’Estatut del 2006, i el segon acaba expulsant el PP de la ponència parlamentària per a la reforma, potser per un tacticisme electoral de curta volada, però en qualsevol cas sense una avaluació en profunditat del que podia significar a la llarga.

Perquè des d’allà fuga tot. Perquè qui ha dit no al text per inconstitucional (en alguns dels seus extrems amb raó; en altres, per pura tossuderia) raonablement després plantejarà un recurs d’inconstitucionalitat. Però no és tant el problema recórrer l’Estatut, com fer befa dels catalans, dels que el volien i dels que no, agafant la part pel tot, just el que sempre s’ha criticat de l’independentisme.

En aquell terreny, entre l’Estatut i la sentència, gent que volia la independència des de sempre s’adona que es pot plantar una llavor per fructificar gràcies a l’espurna de la sentència constitucional. Tant fa que aquesta sentència pràcticament no anul·li res, tant fa que en matèria lingüística reprodueixi fil per randa una altra de dotze anys abans i assumida sense escarafalls. El 2010 la terra crema, l’espurna hi és i el material inflamable, tota la gent que s’ha anat incorporant a l’ANC, està a punt. I fins i tot arrasa un president Montilla que intenta dissimular la responsabilitat del PSC en l’afer.

Deu anys després d’allò, i de la pandèmia, sols queden algunes puntes de foc i molta cendra. Però la crisi econòmica que ens ve a sobre és igual o pitjor que la que va precedir aquell moment, i res s’ha resolt des d’aleshores, ans al contrari. Tot i la sospita íntima que el somni ha esdevingut casi impossible, i malgrat que amb els socialistes al poder les paraules tenen més ritme (i no sempre), les tibantors generades són més grans. Cal més que mai liderar un canvi real a les estructures centrals de l’Estat que, de retruc, permeti oxigenar també les catalanes. Regeneració política i no pas reconstrucció econòmica. Sense aquella, la crisi social serà inevitable i aquesta, una quimera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

estats units

Les protestes propalestines es traslladen als campus dels Estats Units

barcelona
Estats Units

Un editor de premsa groga reconeix que va afavorir Trump en la campanya de 2016

Barcelona
estat espanyol

La parella d’Ayuso va proposar al fiscal acceptar 8 mesos de presó pel frau fiscal

barcelona
guerra a gaza

L’ONU demana investigar les fosses comunes trobades en els hospitals de Gaza

barcelona
política

Vergés (Junts) reivindica la llengua catalana a la Diada de Sant Jordi

sant feliu de guíxols
unió europea

L’Eurocambra avala les noves regles fiscals que han de reduir el dèficit i el deute

barcelona
política

El TC avala Puigdemont de candidat contra el recurs de Cs

barcelona
regne unit

Sunak anuncia un augment de la despesa en defensa

barcelona
guerra a europa

Hezbol·là ataca amb drons una caserna israeliana a 15 quilòmetres de la frontera

barcelona