El govern libanès dimiteix sis dies després de l’explosió
El degoteig de ministres aboca a una renúncia en bloc
Molts ciutadans temen un nou executiu mancat d’independència i incapaç de passar comptes amb els actuals líders, al poder des del 1990
El govern de Hassan Diab agonitzava i ahir el primer ministre va fracassar en el seu darrer intent per desfer-lo de forma endreçada. S’especulava que Diab havia convocat el seu equip de ministres a la tarda per demanar-los que es reservessin les cartes de dimissió, que molts d’ells tenien a punt, i per proposar-los que l’executiu convoqués uns nous comicis. Però sembla que no se’n va sortir i la ministra de Justícia, Marie-Claude Najm, va anticipar-se. La seva dimissió s’afegia a una llista de renúncies governamentals que s’engreixaria al llarg del dia fins que la dimissió del govern en bloc va ser inevitable.
La marxa de la ministra de Justícia tenia una rellevància especial, ja que la investigació que es du a terme al Líban per dirimir responsabilitats en l’explosió d’avui fa una setmana va ser encarregada pel govern. Ara, el cas passa a mans del Consell Judicial. “Dimiteixo per la meva convicció que continuar al poder en aquestes condicions, sense un canvi en els fonaments del sistema, no conduirà a la reforma que treballem per aconseguir”, va dir l’ex-ministra, poques hores abans que Diab es veiés abocat a anunciar la fi de l’executiu, en espera que el president Michel Aoun acceptés la renúncia. El ministre de les Finances havia dimitit poc després de la de Justícia i es va unir a les renúncies dels caps de les carteres d’Informació i de Medi Ambient. Hi havia almenys tres ministres més que amenaçaven de plegar si Diab no feia dimitir el govern en bloc.
El que passarà d’ara en endavant és una incògnita. El Parlament podria elegir un nou primer ministre o bé podrien convocar-se unes eleccions a la cambra. Per molts libanesos, cap d’aquestes opcions és vàlida. Tots els líders sectaris que podrien presentar-se de nou a unes eleccions –com el president del Líban, Michel Aoun; el president del Parlament, Nabih Berri, i tants d’altres que eren dins i fora del govern de Diab– han tingut càrrecs d’importància des que el material explosiu era al port.
Des de l’explosió, els manifestants antigovernamentals proclamen amb més força el que ja exigien des de l’octubre: senten que els oligarques i el sistema que els garanteix una quota de poder són un obstacle per al progrés del país i consideren que un nou govern que reparteixi les cartes de diferent manera entre els mateixos dirigents de sempre no millora la governança ni garanteix justícia després de la deflagració.
Hassan Diab, un acadèmic poc conegut que el gener va esdevenir el primer ministre d’un nou govern com a resposta al major cicle de protestes en la història del país, va presentar-se en societat assegurant que ell i el seu equip de ministres representaven tot allò que els libanesos exigeixen al carrer.
Corrupció galopant
Molts manifestants demanen un executiu format per experts triats pel seu coneixement i no per la seva afiliació als partits tradicionals, al·legant que això podria millorar el futur i reparar el passat: acostaria el país a les polítiques públiques necessàries per superar la greu crisis econòmica i tindria la capacitat de passar comptes amb els antics senyors de la guerra, al poder des del 1990, que la majoria acusa de corruptes i ineptes fins el punt de deixar el país en fallida econòmica.
Però, des del primer moment, hi ha hagut dubtes que un equip elegit a dit per l’elit a la qual es demana que plegui pogués actuar lliurement. Molts, fins i tot, han acusat el govern de Diab de ser una façana. Avui, molts ciutadans temen un nou executiu que tingui les mans lligades, mentre Diab adverteix que la corrupció dins l’estat és més gran del que sospitava i s’acomiada repetint una mateixa frase tres vegades: “Que Déu protegeixi el Líban.”
