Washington i Tel-Aviv sumen aliats àrabs per fer front a la influència persa

L’acord que Israel va signar ahir a la Casa Blanca significa la normalització de relacions amb Bahrain i amb els Emirats Àrabs Units. “Hem hagut d’esperar 26 anys per establir relacions amb un tercer país àrab” –deia recentment el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu–, “però no hem hagut d’esperar ni un mes per aconseguir-ne un quart. Quin canvi!”. Aquests acords arriben després que Israel establís relacions amb Egipte el 1979 i amb Jordània el 1994, i impulsen la popularitat de Netanyahu mentre el cas contra la seva persona avança als tribunals i Israel esdevé un dels països amb unes ràtios de contagi per Covid-19 més altes del món.

Aquests moviments suposen un triomf per a Israel i un revers per a la societat palestina, ja que Tel-Aviv aconsegueix el reconeixent d’alguns dels seus veïns malgrat que no hi hagi solució per al conflicte amb Palestina, una condició que es percebia com a necessària en el món àrab. Però ja s’esperava que Bahrain seguís els passos dels EAU, ja que el país va ser la seu, el 2019, de la primera trobada preparatòria per a l’Acord de Pau que Trump planejava per a la causa arabopalestina.

Els dirigents iranians no han rebut bé la notícia: un comunicat del seu del Ministeri d’Afers Estrangers advertia els dirigents de Bahrain que seran “aliats dels crims del règim sionista i de l’amenaça contra la seguretat de la regió i del món de l’islam”, a banda d’acusar-los de “sacrificar la causa palestina” per l’interès del govern dels EUA, en preparar-se les eleccions nord-americanes.

Tant els EAU com Bahrain havien refredat la seva relació amb l’Iran el 2016 arran de les tensions de Teheran amb l’Aràbia Saudita. Malgrat que els líders de Riad reiterin que no reconeixeran Israel fins que el conflicte amb els territoris palestins tingui solució, la seva influència sobre Bahrain indicaria que aquest acord té l’aprovació dels dirigents saudites. Alguns experts afirmen que Washington i Tel-Aviv pretenen que la divisió entre el món àrab i l’Iran esdevingui el gran conflicte de la regió. Així, s’esborraria del mapa la disputa entre Israel i Palestina i es construiria una aliança d’estats àrabs i de majoria musulmana sunnita que comparteixin l’oposició a la influència de l’Iran, de població persa i de majoria xiïta. Els interessos de Riad, enfrontada a Teheran en diversos fronts, com ara al Iemen i a Síria, encaixarien en aquest esquema.

Es creu que aquesta nova balança de poder podria provocar un acostament entre l’Iran i Turquia. Erdogan ja havia amenaçat de tallar amb els EAU per haver establert vincles amb Israel i les seves relacions amb l’Aràbia Saudita són poc fluides des de l’assassinat del periodista saudita Jamal Khashoggi, mentre que el príncep saudita Bin Salman ha descrit Turquia com a “mal contemporani”.

Algunes organitzacions civils han mostrat el seu rebuig als acords impulsats amb Israel per les seves autoritats tant als Emirats Àrabs Units com a Bahrain, país de població majoritàriament xiïta i amb vincles familiars i polítics amb Teheran malgrat que sigui governat per la família sunnita Al-Khalifa des del 1783.