Política

Marcel Mauri

Vicepresident d’Òmnium

Provar-ho infinites vegades

“Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno [...] podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones.” Subscrivint cada paraula d’aquest article, el 155 de la Constitució espanyola, avui fa tres anys que l’Estat va demostrar de nou el nul respecte que sent cap a les institucions democràtiques catalanes. De fet, el nul respecte cap a la democràcia en general. Indiferent als resultats de les urnes, en el mateix moment que el Parlament exercia la seva sobirania i atribuint-se carta blanca per a una intervenció econòmica i política, el govern espanyol va aplicar l’única proposta que té davant de la voluntat del nostre país de decidir lliurement el seu futur: la repressió.

Però els anys han demostrat que l’atemptat contra les institucions catalanes era només la punta de l’iceberg d’un procés general contra l’independentisme. Una llista amb el rostre de 2.850 persones que, també a ulls del món, continuen posant en qüestió la qualitat democràtica d’un estat construït sobre les bases del franquisme: la condemna i exili d’un govern democràtic; l’empresonament d’activistes com Jordi Cuixart; la inhabilitació del president Torra per haver penjat una pancarta, el processament de pallassos i mestres, o la detenció de centenars de joves per haver reclamat el dret a l’autodeterminació. Tres anys més tard, l’ànima d’aquell 155 segueix viva i s’aplica a través de tots els tentacles dels poders de l’Estat. La màxima és la mateixa: la de l’autoritarisme i la por per no afrontar democràticament un conflicte polític.

Però també nosaltres hem après que l’actitud venjativa de l’Estat pot ser una eina a favor nostre. És a través de la repressió (política, judicial i policial) que s’explica la situació actual del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. Ho va ser l’1 d’Octubre, quan el món sencer va veure la força democràtica d’una ciutadania que va exercir l’autodeterminació i, alhora, la brutalitat d’un estat capaç de tot per impedir-ho. Ho va ser davant dels tribunals escocesos, belgues, alemanys o suïssos, quan tot Europa comparava la resposta de Marchena amb la justícia internacional. Ho va ser el 14 d’octubre del 2019, quan corresponsals arribats d’arreu explicaven les protestes a la sentència. I ho és, també, quan davant la negativa a negociar de l’Estat, grans majories al nostre país segueixen empenyent per l’autodeterminació i l’amnistia.

Tres anys més tard, però, i a les portes d’unes eleccions catalanes, és més urgent que mai que la resposta antirepressiva s’acompanyi d’una proposta política que la doti de contingut. Unitat davant la repressió, sí; sempre. Però és més urgent que mai tornar a compartir arreu del país una proposta política valenta, honesta i guanyadora que permeti culminar el procés d’autodeterminació.

Com deia Màrius Sampere, “viure és provar-ho infinites vegades”. És anar-hi, anar-hi i anar-hi. La societat civil, els milers de represaliats anònims d’aquest país i Òmnium Cultural hi serem de nou com hi hem estat sempre. Però perquè aquests tres anys de repressió hagin valgut la pena, cal explicar l’horitzó que seguirem fins a assolir la llibertat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia