Matteo Renzi provoca una crisi de govern a Itàlia

La política italiana viu en situació de precrisi permanent des de fa dècades. Si, a més, qui té la capacitat de fer trontollar l’executiu és un ex-primer ministre amb l’ego inflat, que ha paït malament haver passat de ser el cap de govern que havia de capgirar el país a liderar una escissió que amb prou feines arriba al 3%, la confusió està assegurada. Matteo Renzi fa mesos que amenaça el govern de Giuseppe Conte. Li calia una excusa prou sòlida per justificar la creació d’una crisi de govern enmig de la pandèmia, i finalment l’ha trobada: no està d’acord amb la gestió que l’executiu vol fer dels fons europeus.

Renzi ha dit tants cops “que ve el llop, que ve el llop!”, amb això de fer caure el govern, que els periodistes de política ja havien exhaurit tots els jocs de paraules possibles per fer títols sobre la imminència de la crisi. “Aquest cop va de debò”, repeteix l’ex-primer ministre des de fa mesos. A principis de l’any passat estava també a punt de fer caure l’executiu, i havia iniciat les maniobres per fer un “govern d’unitat nacional”. És a dir, que volia convidar la dreta i l’extrema dreta al govern. Però la crisi de la Covid-19 li va estroncar els plans. Des de fa uns mesos, a més, l’opció que prefereixen els grans empresaris, els interessos dels quals Renzi sol representar, seria un govern tècnic amb Mario Draghi, o algú per l’estil, al capdavant.

Anit se celebrava el Consell de Ministres per aprovar el pla de recuperació, i Renzi va fer creure tot el dia que podia ser l’ocasió per escenificar l’inici de la crisi i que faria dimitir les dues ministres que el seu partit, Itàlia Viva, té al govern: Teresa Bellanova, d’Agricultura, i Elena Bonetti, de Família i Igualtat. El president Sergio Mattarella havia demanat a Renzi que s’esperés a aprovar la llei de pressupostos i que es resolgués el tema dels fons europeus. Al final, Renzi va anunciar una roda de premsa per avui per revelar la seva decisió.

Mentrestant, els fins ara socis de govern especulen. Les dues opcions que tenen més requesta si Renzi retira el suport són: que es faci una remodelació del govern o que Conte dimiteixi (que no vol dir anar-se’n). En cap cas eleccions. La dimissió del primer ministre voldria ser un tràmit per tornar al Parlament i votar un nou govern de Conte (el tercer, ja) amb altres actors, és a dir, sense el partit de Renzi. Això és el que li va recordar Conte ahir: que juga amb foc i que si fa caure el govern no esperi pas formar part del proper. Els representants dels dos partits al govern, el Moviment 5 Estrelles i el Partit Demòcrata, és clar, van carregar contra Renzi. “Provocar una crisi ara és un error polític molt gros”, va dir l’excompany de partit Nicola Zingaretti. “Fer això ara és inexplicable, no convé a ningú, ni als italians ni a fora”, hi afegia Luigi di Maio.

El cert és que anar a les urnes ara no convé a cap partit. A Renzi, però, menys que a ningú. La seva formació, Itàlia Viva, supera per poc el 3% en totes les enquestes. Per això, el que fa l’ex-primer ministre és fer valer la seva posició de força ara que pot. Si hi hagués eleccions, les guanyaria l’extrema dreta: la coalició liderada per la Lliga de Salvini, amb Germans d’Itàlia i Força Itàlia, obtindria més del 49% dels vots. Però les eleccions tenen un tempo, i no seria el nou govern sortint de les urnes el que podria decidir la gestió dels fons europeus. Per això, Salvini i Berlusconi podrien estar temptats de negociar amb Renzi, que, a més, ha tingut sempre predilecció per aliar-se amb la dreta. D’altra banda, a Itàlia hi ha una gran mal·leabilitat parlamentària, i Conte podria trobar el suport en un altre partit, com ara Força Itàlia. Així que, per ara, totes les possibilitats estan obertes.