Pare, què vas fer pels autònoms a Madrid?

El mes passat va fer un any que les institucions públiques van començar a donar resposta a la situació d’emergència sanitària provocada pel Covid-19. Primer, la Generalitat de Catalunya va aprovar un paquet de mesures per contenir les conseqüències del contagi allà on resultaven més alarmants, incloent el ja llunyà però sens dubte traumàtic confinament perimetral de la Conca d’Òdena. Poc després, l’Organització Mundial de la Salut va resoldre l’existència de la pandèmia mundial i, a continuació, l’Estat Espanyol va aprovar la declaració d’estat d’alarma. Des d’aquell moment, s’han aplicat un seguit de restriccions de l’activitat social, productiva i comercial que han afectat una gran majoria de les persones, però ho han fet de manera desigual.

Les limitacions aplicades durant aquest temps són ben conegudes: des de restriccions a la restauració fins a confinaments domiciliaris passant per limitacions d’aforaments en cultura. Sembla clar que l’adopció de la majoria d’aquestes mesures ha estat inevitable pel bé de la salut pública, i han estalviat morts on s’han aplicat amb rigor i no podem més que celebrar-ho, però encara és més evident que totes elles han resultat altament perjudicials des d’un punt de vista humà i econòmic: el combat contra el virus ens està sortint car. Malgrat tot, no és la intenció d’aquest escrit clamar per la relaxació de restriccions, doncs aquesta decisió haurà de respondre a paràmetres sanitaris. Tanmateix, resulta imperatiu que els poders públics ofereixin protecció a qui més ha patit les conseqüències de la crisi sanitària -i ja en coneixem exemples, més reeixits o menys, com l’anomenat “escudo social”-. I de la mateixa manera, en estricta aplicació del principi d’indemnitat, l’estat també té el deure de compensar a qui ha patit directament les conseqüències de les restriccions de mobilitat i interacció social. És a dir, a tall d’exemple, resultaria totalment injust que una administració pública impedís l’obertura de determinats comerços per protegir la salut del conjunt de la població i, com a conseqüència d’això, un petit comerciant, que acumularia pèrdues de manera inevitable, estigués obligat a suportar en solitari el cost d’aquesta mesura que va ser adoptada en benefici de tots. I per tant, no hauríem de parlar tant d’ajuts com de compensacions.

Davant d’aquest perill d’injustícia flagrant, són molts els col·lectius i sectors que, legítimament i encertada, s’han mobilitzat per reivindicar compensacions justes. Però entre ells, existeix un tipus de treballadors que s’està veient especialment assetjat per l’adversitat del Covid i tot el que se’n deriva, els “autònoms”. Però, per quina raó ens haurien de preocupar específicament els treballadors autònoms? Si busquem una resposta a les dades, trobarem que, només al principat de Catalunya, 549.840 persones, estaven afiliades a aquest règim de la Seguretat Social a data de febrer de 2021. A la vista d’aquesta xifra, podem dir que un de cada 6 catalans que treballa, ho fa a través d’aquesta modalitat. A més, si enfoquem la mirada a determinats punts del nostre territori, veurem com, per exemple, a la Vall d’Aran, els treballadors autònoms freguen el 27% del total, a la Cerdanya arriben al 31% i a la Terra Alta, superen el 36%. I si centrem l’observació en el tipus d’activitat, podrem veure com tres quartes parts dels treballadors autònoms catalans es dediquen al tercer sector, a la prestació de serveis, com és ben sabut, dels més castigats per les restriccions. Com a dada aclaridora: dels ajuts darrers dels 2.000 euros, s’ha constatat que de tots els que l’han demanat (185.000) n’hi ha 94.000 que tenien ingressos inferiors als 5.000 al 2020 (ingressos bruts, no beneficis). Queda clar doncs que, més enllà de la injustícia que suposaria abandonar a la seva sort a aquests treballadors, senzillament, com a país, no ens ho podem permetre.

Atenent aquesta màxima, la defensa de l’honorabilitat, les condicions de treball i les reivindicacions dels treballadors autònoms, des del Congrés dels Diputats hi ha molta feina a fer. Per part de determinades veus de la dreta mediàtica emparada per certa acadèmia liberalitzant, des de la darrera crisi econòmica de 2008 s’ha banalitzat el col·lectiu involucrant-lo en una semàntica que gira entorn d’anglicismes que declinen amb diversa fortuna el concepte “entrepreneur”, i se’ls ha utilitzat d’excusa per “extorquir” totes les persones que es veien expulsades del mercat de treball. I francament, prou problemes tenen els treballadors autònoms com perquè se’ls utilitzi de cortina de fum per tapar les mancances de la legislació laboral.

La realitat és que el Règim Especial de Treballadors Autònoms inclou persones amb situacions jurídiques, laborals i econòmiques absolutament dispars. Des de persones que hipotequen el seu patrimoni personal per poder emprendre fins a alts directius de societats que facturen per imports de més de 6 xifres. I per als primers, per als que parteixen del poc que tenen per tirar endavant una idea de negoci amb la seva pròpia força de treball, per als que els costa arribar a final de més un cop pagats proveïdors i treballadors a càrrec, sovint el sistema és injust: les indemnitzacions, insuficients, les prestacions, escasses, i la càrrega impositiva i de cotització, excessiva.

El que caldria, des del punt de vista de forces progressistes disposades a no deixar que caigui aquesta important part de la classe treballadora, és legislar per tal de facilitar-los la vida; si més no, no complicar la vida a aquestes persones treballadores: tant, si menys no, que a les persones treballadores del règim general. I això començaria a ser possible si es cotitzés en funció d’ingressos reals, progressivament. És a dir, que qui té prou feines a acabar el més sense acumular deute, aporti en funció dels seus pocs beneficis, i qui acumula emoluments milionaris a càrrec de consells d’administració, també cotitzi proporcionalment als seus guanys. I tan important com una reforma del sistema d’aportacions a la Seguretat Social, és establir un sistema garantista de prestacions. En altres paraules, cal garantir que tots els treballadors autònoms poden accedir a drets bàsics com una prestació en cas de malaltia o invalidesa, o un subsidi d’atur en cas de veure’s privats de la possibilitat de treballar. Perquè, al cap i a la fi, les persones treballadores – insistim, tant si són autònomes com si no - han de trobar empara en allò públic i col·lectiu especialment en els moments de dificultat. Més encara, tenint en compte que els autònoms no només no es recreen en les ajudes públiques sinó que, com han demostrat mil i una vegades, de les pedres en fan pans, perquè en el bon futur del seu negoci s’hi juguen tant el sosteniment material com, sovint, el projecte de vida.

Arribats a aquest punt, és necessari reconèixer que un parlamentari republicà català, davant l’omnipresència d’homes d’estat amb molta carrera funcionarial i d’alta direcció però amb molt poca preocupació per la gent que pateix i sustenta l’economia productiva, i que sovint només es recorden dels autònoms dedicant alguna frase “als qui matinen per pujar la persiana” (apreciació personal: malfieu-vos dels que n’abusen, solen ser el qui menys cabal els fan), un diputat republicà català, com us deia, sovint es veu forçat a lliurar batalles molt més petites, urgents i concretes que aquest gran debat sobre el règim especial de treballadors autònoms (o la seva desaparició). Així, sovint, el que ens ha tocat ha estat batallar perquè els crèdits ICO no fossin utilitzats pels bancs com un instrument més d’extorsió cap a petits empresaris; hem hagut de presentar amb tots els formats d’iniciativa legislativa possibles el nostre pla de suport a la petita restauració mitjançant els incentius als tiquets restaurant; hem denunciat dia sí i dia també la indecència que suposava la incompatibilitat de la prestació per cessament d’activitat amb coses tan poc vinculades a l’activitat professional com les beques pel material escolar dels fills. I arrel de molta negociació, vam aconseguir algunes coses que són molt simples però gens fàcils com l’ampliació de moratòria de cotització de tots els treballadors autònoms gràcies a l’acord per facilitar l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat. I de fet, fruit del treball de passadissos, fins i tot hem vist com aconseguíem certes victòries que mai ens seran reconegudes, en particular al nostre portaveu, en Gabriel Rufián, com la reducció del 75 al 50% de pèrdues com a requisit per aconseguir la prestació de cessament d’activitat o els canvis en els requisits burocràtics perquè també hi poguessin tenir accés els autònoms de temporada. De tot això, en tenen bona constància les associacions representatives dels treballadors autònoms, companys de trinxera incessants i imaginatius, amb qui massa sovint ens trobem compartint frustracions: la impotència davant l’immobilisme de l’aparell de l’estat i el silenci gens casual davant de cada petita consecució.

Els consensos socials a Catalunya, són uns i estan forjats al voltant de la cultura del treball. Aquests, no sempre són compartits fora del país. Per aquesta i d’altres raons, la feina d’un diputat (o tretze, o vint-i-tres) que vol millorar les condicions de centenars de milers de persones treballadores que tenen la sensació d’haver de tirar endavant el seu negoci contra corrent, sovint no és gens lluïda. Però aquest no és moment de voler lluir. L’hora és greu i el republicanisme català té clar que li correspon, no només però també, defensar els interessos del seu petit comerç i del seu teixit productiu de proximitat. Té poca èpica, o és molt menuda però com diu l’Oriol Junqueras “a Madrid, també, hem de defensar l’èpica del dia a dia”. I en aquestes estem, malgrat tota quanta dificultat.