Escòcia hi torna

Les eleccions del 6 de maig a Escòcia han obert la porta a la convocatòria d’un segon referèndum d’independència però han dibuixat, alhora, un escenari ple d’incerteses i de tensions a causa del rebuig declarat de Londres a autoritzar la consulta. El Partit Nacional Escocès (SNP), de Nicola Sturgeon, va aconseguir un històric quart mandat consecutiu i es va assegurar una majoria al Parlament d’Edimburg per convocar el referèndum, sumant als seus 64 diputats els vuit dels Verds, també partidaris de la secessió. L’aval de les urnes, doncs, permet repetir una consulta com la del 2014 –en què un 55,3% dels escocesos van decidir finalment continuar formant part del Regne Unit– i sotmetre a revisió el tractat d’unió segellat ara fa 314 anys amb Anglaterra.

Sturgeon, que descarta la via catalana i tirar pel dret sense el permís de Londres, s’ha donat un termini d’uns dos anys i mig per portar al Parlament una llei per convocar la consulta, un cop el país hagi encarrilat la sortida de la pandèmia. A l’altra banda, el conservador Boris Johnson –que no vol passar a la història com el primer ministre responsable del trencament del Regne Unit– manté que un altre referèndum seria “imprudent” i insisteix que el veredicte del 2014 ja va deixar tancat el tema per l’espai d’almenys “una generació”. El seu ministre Michael Gove apuntalava els arguments del líder l’endemà que es coneguessin els resultats de les eleccions de maig. Tot i reconèixer el dret d’Escòcia a decidir una hipotètica secessió mitjançant un referèndum legal i evitar de pronunciar-se sobre un possible bloqueig de la consulta als tribunals, Gove sostenia que la prioritat ara és la recuperació postpandèmia.

Londres, però, és conscient que denegar el permís per al referèndum tindrà com a efecte enfortir, precisament, l’independentisme a Escòcia. Negar als escocesos poder pronunciar-se sobre la continuïtat dins el Regne Unit equivaldria a transformar una unió basada en el consens en una unió imposada per la força. No s’entendria tampoc que el primer ministre que va guanyar el referèndum del Brexit apel·lant a la necessitat de recuperar la sobirania britànica, veti ara als escocesos l’exercici de la seva. Per això, Londres enfoca la seva estratègia a persuadir que ara no és l’hora del divorci sinó de remar junts cap a la recuperació social i econòmica, i buscar fórmules per fer més atractiva la permanència dins la unió. Entre les files conservadores, però, hi ha veus que defensen celebrar la consulta amb l’esperança que el desafiament econòmic i polític que planteja la separació –la pèrdua de les transferències fiscals provinents de la resta de la unió o la gestió d’una frontera entre una Escòcia membre de la UE i Anglaterra– faran desistir els escocesos de votar-hi a favor. Confien, en definitiva, repetir la victòria d’ara fa set anys.