Un gas irritant

De la seva recent visita a la Casa Blanca, la cancellera Merkel es va endur un regal sota el braç: la retirada del vet nord-americà al gasoducte Nord Stream 2, una infraestructura que permet doblar l’actual subministrament energètic de Rússia a Alemanya i que ha estat objecte d’una llarga i agra disputa. L’administració Biden ha aparcat la seva oposició al nou gasoducte –vist com una eina de dominació del Kremlin sobre Europa– i ha acceptat finalment que es completin les obres del Nord Stream 2. Cedeix a canvi que Alemanya vetlli perquè el projecte no perjudiqui el subministrament energètic a Ucraïna –per on passa actualment la major part del gas rus a Europa– i promogui sancions contra Moscou en el cas d’amenaces a l’antiga república soviètica de tancar-li l’aixeta del combustible, per exemple, o de noves agressions territorials, després de l’annexió de la península de Crimea, el 2014, i la intervenció en la guerra del Donbass. Sota els termes de l’acord, Berlín ajudarà Kíev a negociar “una extensió de fins a deu anys” dels seus contractes amb Rússia per al trànsit de gas, que expiren el 2024. A través dels seus 1.230 quilòmetres de longitud, les noves conduccions transportaran gas directament de l’Àrtic rus a Alemanya per sota del mar Bàltic. L’obra, amb un cost de 9.500 milions d’euros, podria estar operativa ja a finals d’any.

Com era previsible, l’acord entre Washington i Berlín ha desfermat un autèntic terratrèmol a Ucraïna i Polònia, no només pel perjudici econòmic que suposaria deixar de cobrar tarifes pel trànsit sinó perquè veuen en el gasoducte una perillosa arma de desestabilització en mans de Putin, a qui s’estaria reconeixent, de facto, el poder de fer i desfer malgrat les seves constants amenaces a Europa. Kíev tem que, en el moment que deixi de necessitar el pas per Ucraïna, Moscou tindrà la via oberta per ampliar les seves incursions militars en aquest país.

També Polònia considera que el projecte –que, per cert, aposta per la continuïtat dels combustibles fòssils malgrat la recent aprovació del pacte verd de la UE– amenaça la unitat europea i la seva seguretat, ja que la fa dependent del gas rus.

Tant Washington com Berlín han admès que l’acord no resol les diferències, mentre que The New York Times hi troba una explicació estratègica: “La decisió de l’administració Biden suposa un reconeixement que [...] les relacions amb Alemanya, un aliat crucial, són massa importants per posar-les en risc per la disputa” energètica. “El gasoducte ha permès a Rússia sembrar divisions entre Alemanya i els seus aliats europeus i amb els EUA. Però Biden, que diu que continua oposant-se al projecte, ha deixat clar que la seva prioritat és la Xina; i obtenir el suport alemany i europeu en polítiques conjuntes per contenir la Xina i limitar la seva influència econòmica i política és fonamental.”