La UE, nova proveïdora d’armes
Els 27 creen per primer cop un Fons Europeu de Pau per entregar equipament militar a tercers països
ONG i alguns sectors de l’esquerra denuncien que “contribuirà a avivar conflictes”, especialment a l’Àfrica
Per primera vegada a la història, els estats de la Unió Europea enviaran armes de forma conjunta a altres països del món. Irònicament, ho faran a través de l’anomenat Fons Europeu de Pau. Un nou instrument militar fortament criticat per ONG i alguns sectors de l’esquerra, que acusen el club europeu d’allunyar-se dels fins pacifistes inicials del projecte d’integració.
La política exterior és una competència pràcticament exclusiva dels estats, però en les últimes dècades la UE ha fet algunes incursions en aquest camp amb diplomàcia i operacions de pau, d’estabilització i d’entrenament militar. Actualment, hi ha onze missions civils i sis de militars al món sota la bandera europea, la majoria a l’Àfrica i l’Europa de l’Est. Tanmateix, les operacions militars no es poden carregar al pressupost comunitari perquè ho prohibeixen els tractats, així que depenen de la voluntat d’un grapat de governs.
Per esquivar aquest obstacle, ara s’ha creat el Fons Europeu de Pau. Tècnicament, està al marge de la Unió Europea, però porta el seu segell i el financen tots els socis, excepte Dinamarca. Amb una partida màxima de 5.692 milions d’euros en set anys, assumirà el cost de les operacions militars de la UE i servirà per proveir d’armament les forces de seguretat i exèrcits d’altres països. Arran de la crisi a l’Afganistan, es preveu que també financi la creació d’un exèrcit europeu. El nou fons militar es va posar en marxa al juliol i, a hores d’ara, se’n saben pocs detalls, tot i que suposa un pas sense precedents.
Un organisme interestatal opac decidirà on van a parar els diners i les armes. Per ara, no se sap on aniran, si bé els països del Sahel, zona d’interès per les rutes migratòries, són potencials candidats. També és un misteri com es controlarà l’ús que es fa de les armes, ni quins estàndards de respecte als drets humans s’exigiran als governs que les rebin, ja que el document amb les regles de joc és confidencial. “No hi ha un control real ni transparència”, denuncia l’eurodiputada de Die Linke, Özlem Demirel, que es queixa que el Parlament Europeu no el podrà supervisar.
Fons per a defensa
Enguany també s’activarà el Fons Europeu de Defensa, igualment controvertit. És el primer programa de la UE per a recerca militar que va a càrrec del pressupost comunitari: 7.900 milions d’euros en set anys per a la indústria armamentista europea. Des de la CE insisteixen que no dona suport a operacions militars, sinó a la investigació del sector per reforçar la seva “autonomia estratègica”.
Les investigadores en polítiques de seguretat Marijn Hoijtink i Hanna Muehlenhoff diuen que els dos fons són fruit d’una tendència més militarista de la UE que va agafar volada a Brussel·les a partir del 2016 amb la crisi de refugiats i l’arribada a la Casa Blanca d’un Donald Trump poc compromès amb l’OTAN. Amb l’Afganistan, ara la Unió Europea té l’excusa perfecta per justificar-la. “Als europeus els va enxampar per sorpresa quan, el gener del 2018, Rússia va començar a enviar armes lleugeres al govern de la República Centreafricana. Malgrat un considerable esforç europeu per donar suport a la reconstrucció i estabilització del país[...], Moscou va poder guanyar una influència substancial sobre el govern amb recursos limitats”, recorden els experts Pierre Morcos i Donatienne Ruy en un article al Center for Strategic and International Studies, en què constaten que la Unió Europea perd pes a l’exterior per la “manca de recursos”.
L’alt representant per a Afers Estrangers i Política de Seguretat de la UE, Josep Borrell, subscriu aquesta tesi per poder intervenir en crisis puntuals com la de Kabul, però també defensa l’ús de la força com a eina de resolució de conflictes. “Necessitem armes. Necessitem capacitats militars. Això és el que proporcionarem per ajudar els nostres amics africans”, sosté el cap de la diplomàcia europea.
Queixes
Una quarantena d’ONG alerten que el Fons Europeu de Pau “contribuirà a avivar conflictes” perquè els grups rebels al Sahel o a la Banya d’Àfrica aconsegueixen armes lleugeres “mitjançant el saqueig, els mercats negres o simplement perquè les mateixes forces armades els en proporcionen”.
“Ara mateix, la Unió Europea és incapaç de controlar què se’n fa, de l’equipament que entrega”, avisen els crítics. Des de l’Esquerra Unitària Europea també ho critiquen. “Són diners que es perden per a projectes socials i sanitaris, que són més importants per a la seguretat de les persones”, opina l’eurodiputada Demirel.
LA FRASE
“Masculinitats militars”
“Els americans són de Mart, els europeus de Venus.” Aquesta tesi de l’analista polític nord-americà Robert Kagan, que contraposa els uns com a “forts” i els altres com a “dèbils”, ha acabat calant als despatxos de Brussel·les. Les institucions europees s’escarrassen ara per projectar una imatge més dura.
“Europa s’ha de fer més forta” (Jean-Claude Juncker, expresident de la CE). “Érem massa naïf” (Thierry Breton, eurocomissari d’Indústria). “La UE ha de parlar el llenguatge del poder” (Josep Borrell, alt representant de la UE). Aquestes expressions delaten com les “masculinitats militars” impregnen els discursos i polítiques a la UE, assenyalen Marijn Hoijtink, de la Universitat Lliure d’Amsterdam, i Hanna Muehlenhoff, de la Universitat d’Amsterdam, que han escrit diversos articles respecte a això. Totes dues afirmen que el llenguatge té “implicacions” des d’una perspectiva de gènere, ja que aquesta masculinitat s’entén com una forma d’actuar “agressiva” i “protectora”. “Aquesta manera de fer és la que més es valora”, lamenta Muehlenhoff.