Política

JOAN RIGOL

EXPRESIDENT DEL PARLAMENT

“Amb el 52% de vots actual, encara no tenim prou força”

No en vull posar exemples, però no hem estat a l’altura institucional dels càrrecs que hem assumit en els àmbits executiu i legislatiu
En aquest diàleg, el PSOE té por del PP i Vox, i aquí la por és que, si fas alguna proposta d’aproximació, se’t pugui titllar de botifler

Després d’una setmana políticament candent –Diada, primer; taula de negociació, després–, l’expresident del Parlament Joan Rigol ens rep per parlar-ne, ni que sigui de passada, així com per analitzar la situació en què està el país ara mateix.

En una entrevista que li vaig fer el 9 d’agost del 2019, vostè em va donar aquest titular: “Cal fer autocrítica, no estem en el camí correcte.” Encara ho creu o la situació ha anat a pitjor?
Ho continuo pensant. El camí correcte és aquell en què Catalunya planteja els seus objectius de manera que pugui anar avançant en concordança amb aquests mateixos objectius, els quals necessiten el màxim consens i la màxima unitat entre tots plegats, i també exigeixen analitzar la força que tenim per poder-los assolir. I amb el 52% de vots actual, encara no en tenim prou, de força. Per tant, la pregunta fonamental que ens hem de fer és com es pot ampliar el grau d’adhesió a la causa de la plena sobirana de Catalunya, i no només amb la gent que ja ho fem perquè ens surt del cor, sinó amb aquells que s’han anat integrant a la nostra societat. Incrementar aquest 52% exigeix tenir una visió de país en què les responsabilitats individuals floreixin i el sentit comunitari es vagi consolidant, i ho faci al voltant de valors com la cultura, que és el que Prat de la Riba va aconseguir en el seu temps. També ens cal fer front, de manera positiva, a aquelles grans contradiccions que té la societat contemporània en general. I ens cal assumir que, des del punt de vista econòmic, no podem viure en un model en què l’escletxa entre classes socials és cada cop més àmplia. Cal saber trobar un sistema en què no deixem gent al marge com està passant ara. Necessitem que els nostres nets es puguin trobar un país més humanitzat.
Es fa difícil pensar que aquest 52% ara mateix pugui créixer en un moment en què dins d’aquest espai hi ha una desunió, o tensió, molt accentuada, no?
Històricament, a Catalunya sempre ha estat una mica així. El pluralisme ideològic s’ha configurat amb la constitució d’uns partits polítics d’una manera molt rígida, i això fa molt difícil aquesta unitat. Per poder-la assolir, cal una visió de la política que ara no tenim, ja que el que tenim és una pugna de partits per veure qui mana. I, en aquesta tessitura, hi perdem tots. Cal trobar, per tant, factors que reagrupin en la política. En un moment donat, això ja ho vam tenir amb el president Tarradellas. I quan jo era president del Parlament, em trobava en dinars amb els líders de tots els partits per parlar de Catalunya. Això era un gest esporàdic i simbòlic, si es vol dir així, però és una mostra del que cal fer.
Si ja és difícil que hi hagi acord entre forces independentistes, no diguem amb la resta…
Vivim en una època d’impactes comunicatius constants, en què calen notícies punyents i, si poden ser morboses, molt millor. I això va penetrant en el conjunt de l’opinió pública. I davant d’aquest escenari, entre tots plegats hem de posar els ulls en allò que ens ajuda de manera constructiva, perquè aquest corrent que he descrit influeix, i molt, en la creació de certs estats d’opinió.
Li doblo la tesi. En això que descriu, la capacitat d’influència sobre el relat polític ja no ve tan determinada pels mitjans de comunicació considerats tradicionals, sinó per les xarxes socials, que són un món absolutament indòmit.
Pel que fa a mi, no sé què és un tuit. En això, no m’hi he volgut posar.
Sàvia decisió, cregui’m.
No fer-ho m’allibera de rebre impactes que són fruit de converses que, certament, poden tenir contingut global, però que són fetes amb criteris que són més propis d’un bar de poble.
Convertint tot això en un discurs més acadèmic, podríem concloure que la política s’ha convertit en una successió d’eslògans?
És així. I quan intentes plantejar qüestions per fer reflexionar la gent, de seguida surt el caricaturesc que t’ho relaciona amb allò més immediat. I aquí s’acaba tota capacitat de reflexió. I això cal ajudar a canviar-ho, per donar una formació cívica molt més potent que la que s’està donant.
I aquesta visió, si vol, superficial de la política podria ser una de les raons, no pas l’única, de la falta d’estratègia de fons de l’independentisme?
Podria ser. Jo, quan veig el Parlament, amb els diputats que tenen els ulls clavats al telèfon, penso que com és possible que no s’adonin que tenen la responsabilitat institucional de tot el que està passant. I això és un exemple gràfic que no anem bé. Les institucions et demanen un esforç, no n’hi ha prou a ser allà de manera accidental. Una de les coses que cal fer és posar l’accent en el missatge que el president de la Generalitat, t’agradi o no, és el teu president. És la institució que ha de ser un punt de referència global, per damunt del pluralisme ideològic.
Lligat amb això, considera que hi ha hagut gestos, i decisions, que des dels partits de govern han laminat la imatge de les institucions?
Una mica sí, però no en posaré exemples. Dit això, crec que no hem estat a l’altura institucional dels càrrecs que hem assumit en els àmbits executiu i legislatiu. Per tant, cal corregir-ho. Quan jo era president del Parlament, ho era tant dels diputats de CiU com del PP. Era el president de tots, i això m’obligava a tenir una actitud d’obertura i a saber escoltar tothom en aquest marc institucional. I això ho vaig aprendre de Tarradellas, que ens va ensenyar que la política, a Catalunya, havia de ser molt i molt institucional, precisament per la debilitat política de l’Estatut. I, en això, en lloc d’anar guanyant terreny, hem anat afluixant.
Però no em negarà que hem viscut prou esdeveniments recents excepcionals –l’1-O, la causa del Suprem, etc.– que han alterat la manera de fer política, no?
I tant! Mai hauríem imaginat coses com la sentència de l’Estatut del 2010, en què des del punt de vista jurídic els seus responsables es van cobrir de glòria, i tampoc l’aplicació d’un 155 ni la resolució del Suprem. Catalunya, en els últims temps, ha rebut unes patacades tan fortes de l’Estat que ara no es pot pretendre que, de cop, vingui algú a recompondre-ho donant suport a uns Jocs d’hivern. Si us plau, no va d’això la cosa! Si el plantejament de l’Estat és que no es pot sortir de la Constitució, l’obligació del govern espanyol és mirar què pot oferir dins d’aquest marc legal. I precisar-ho. Coll i Alentorn, al seu moment, ja em deia que calia dir sí a la Constitució, perquè hi ha l’article 150.2, que proclama que Catalunya pot arribar a tenir un horitzó més ampli. Doncs es tracta d’això, i implantar, per exemple, una Agència Tributària de ple dret. I, en lloc d’això, el que fan és donar voltes i més voltes, amb aquestes 44 propostes que han presentat. Tot són giragonses generalment tàctiques, perquè les dues parts que van a aquestes converses ho fan amb una mà lligada a l’espatlla. El PSOE té por del PP i Vox, i aquí la por és que, si fas alguna proposta d’aproximació, se’t pugui titllar de botifler. Cal coratge polític per part dels uns i dels altres.
O sigui, la taula de negociació és una iniciativa purament tàctica?
De moment, i pel que llegeixo, és així. Només se senten eslògans, com aquest que repeteixen tant i que diu que “hi ha una gran distància entre les dues parts”, quan això són obvietats que ja sabíem. I del que es tractaria és de buscar punts d’aproximació, i no repetir allò que ja sabem. Calen lideratges forts i potents, i que tinguin responsabilitat moral davant de la població. És clau per mantenir la comunicació entre una banda i l’altra. I això és el que no es veu, ni a Madrid ni aquí, on ens emboliquem amb qüestions com ara si a la taula hi ha de seure gent d’una mena o altra. I això crea desànim entre la gent.
Veu l’Estat espanyol amb disposició de fer una proposta amb prou pes perquè sigui acceptada pel conjunt, o si més no una majoria, de l’independentisme?
Jo vaig ser sis anys a Madrid, on vaig experimentar què és això del deep state. Per tant, sé que els que manen no afluixaran, perquè no volen perdre la seva posició, que coincideix amb la d’un estat de concepció centralista. També és cert que, durant molts anys, Catalunya ha fet un esforç molt gran per explicar la seva insatisfacció, però va topar amb l’actitud del govern de Mariano Rajoy d’esperar que la situació es calmés per si mateixa. I aquí es va equivocar. L’independentisme no puja i baixa segons els fluxos emotius com ells creuen, sinó que obeeix a sentiments molt profunds. Les formes en què s’expressa sí que poden anar canviant, però no les raons de fons. I aquest és el punt central del diagnòstic que han de compartir les dues parts, quina és la naturalesa del problema.
Trobar una solució per als exiliats hauria de ser un dels primers temes a tractar, amb tota la discreció i el zel que calgui, en aquest diàleg?
Sí, i per una qüestió de dignitat. Necessitem que puguin tornar i puguin fer el que està fent el vicepresident Junqueras i la resta de presos. Desconec quina ha de ser la fórmula concreta per fer-ho, però els exiliats han de poder tornar. I se n’ha de començar a parlar immediatament.
Diverses vegades l’he sentit parlar de la importància del català com a factor de construcció, i cohesió, d’una identitat col·lectiva. A Barcelona, les enquestes revelen que únicament un de cada tres joves el parla de manera habitual. Dramàtic, no creu?
Molt, i no en som conscients, d’això. Els que vam viure la persecució del català durant la dictadura de Franco vam veure el que significava això. Sempre he mantingut una militància per la llengua, però fa la impressió que ara els joves això ja ho donen per guanyat. I no és cert. Tenim una composició sociològica que fa que necessitem que el català sigui símbol d’unió per a tothom. Ens cal recuperar aquesta militància.
Hi ha el risc que es converteixi en una llengua de resistència i no pas d’ús comú?
Per als que tenim el català com a llengua d’ús familiar, continua i continuarà sent la de referència. Però també vivim en una societat cada cop més complexa, amb més pes de la immigració, en què després de l’esforç d’integració que va fer molta gent que al seu dia va venir a treballar a Catalunya, ara aquesta perspectiva no la té. Perquè aquesta és una de les gràcies que tenim com a país, aquí no hem imposat res, sinó que ho fem per convicció. Per tant, ens els hem de guanyar. I això implica pescar amb canya, no amb xarxa, que ho fa tot més laboriós.
Abans parlava de la seva tasca com a president del Parlament. Ara es veuria amb cor de posar-hi pau enmig de la tensió i els estirabots que sovint s’hi veuen?
Sí, perquè sé que darrere de cada posició, de vegades més teatral que altra cosa, hi ha una persona que té sentiments i conviccions, i amb la qual és possible entendre’s. És una feina d’artesania, és cert, però moltes de les coses que es veuen ara a la cambra són gairebé teatrals.
Hi haurà eleccions més aviat que tard?
Tinc la impressió que aquesta serà una legislatura que durarà bastant, i ho farà per conveniències particulars dels diversos grups. Hi ha un paper, que és el del PSC. Si fossin capaços de formular alguna línia d’integració de Catalunya dins del conjunt de l’Estat podrien arribar a tenir un paper rellevant. Recordo l’època de Reventós i d’Obiols, i s’ha de tornar una mica cap aquí.

Àmplia trajectòria

Amb una formació acadèmica que abraça des de la filosofia fins a la teologia i la direcció d’empreses, Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943) va ser conseller de Treball i Cultura durant els governs de Jordi Pujol, com a militant de la ja extinta Unió Democràtica, responsabilitats que es van anar encavalcant amb la seva tasca com a diputat i senador a Madrid, això últim entre el 1995 i el 1999. Aquell mateix any, va ser designat president del Parlament, tasca que va desenvolupar fins al 2003. Polític de tarannà cordial i extremament respectuós, també ha estat vinculat a diverses entitats i institucions, com el Gran Teatre del Liceu, el Lliure, i els patronats de la Sagrada Família i de la muntanya de Montserrat, entre d’altres. Darrerament, va ser el coordinador, i el rostre més visible, del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona
terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ ordena a Israel garantir l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona
guerra a europa

Rússia llança 28 drons i míssils contra Ucraïna en un atac dirigit sobretot al sud

barcelona