La cancellera d’Europa

La Unió Europea aviat dirà adeu a la seva cap de govern més longeva i líder clau per navegar en èpoques de crisi. En els seus 16 anys com a cancellera alemanya, Angela Merkel ha forjat un lideratge pragmàtic, no sempre a gust de tothom, però necessari i decisiu. Tothom té clar que el buit que deixa al club europeu serà difícil d’omplir.

Amb calma i tenacitat, Merkel s’ha destacat com una dona d’estat amb capacitat per generar acords, però sobretot per gestionar temps turbulents: la crisi financera (2007-2008), la crisi del deute (2012-2013), la crisi migratòria (2015), el Brexit (2016-2019) i la pandèmia (2020-2021). Merkel marxa en un moment àlgid de la seva popularitat a la UE. Si haguessin de votar entre Merkel o el president de França, Emmanuel Macron, el 41% dels europeus es decantaria per l’alemanya i només un 14%, pel francès, segons una enquesta del European Council on Foreign Relations.

Ara bé, no sempre va ser tan popular. Al sud d’Europa encara es guarda un record agre de la seva aferrissada defensa de l’austeritat. Ho va redreçar parcialment amb el Welcome refugees del 2015, quan va mantenir les portes obertes als refugiats sirians. Ara ho remata apostant per l’emissió dels coronabons amb l’objectiu de reflotar l’economia europea tocada per la Covid-19.

Tot i ser decisiva per superar aquestes crisis, els analistes li retreuen falta d’estratègia i visió per al projecte europeu. “No ha estat disposada a fer un pas endavant fins que no ha estat entre l’espasa i la paret”, opina Cristina Burack en un editorial a la televisió pública DW, on sosté que a la UE ja li ha servit per “anar tirant” tots aquests anys. “Això ja no és suficient”, avisa.

Amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, reclamant més ambició davant els Estats Units i la Xina, a Brussel·les volen aprofitar el moment de canvi a Berlín per passar a un modus operandi més proactiu.

Però, qui s’hi posarà al davant? És l’oportunitat d’or de Macron per guanyar protagonisme i erigir-se en el dirigent reformista d’Europa. La presidència rotatòria de la Unió Europea a principis del 2022 en mans de França podria ser la plataforma perfecta, tot i que té les eleccions presidencials a la cantonada i aventurar-se en una campanya napoleònica per acaparar lideratge a la UE li podria passar factura a casa.

L’altra figura amb números per ressorgir és el primer ministre italià, Mario Draghi, el salvador de l’euro. Supermario té la reputació i els contactes adients en les altes esferes europees per jugar a la lliga dels grans. Ningú pensa en el president espanyol, Pedro Sánchez, europeista, però poc hàbil per negociar a Brussel·les.

“El lideratge més efectiu a la Unió Europea és el compartit, no hi ha millor manera d’aconseguir això que amb una cooperació franco-alemanya”, conclou la politòloga Claire Demesmay en un article a Internationale Politik. El dubte és si el nou govern a Berlín estarà llest a temps per afrontar amb Macron els reptes del bloc: la reforma de les regles fiscals, les amenaces a l’estat de dret i la política migratòria i d’asil.

D’entre els candidats alemanys, només el socialdemòcrata Olaf Scholz té experiència ministerial. El democratacristià Armin Laschet i l’ecologista Annalena Baerbock no saben el que és seure a la taula amb altres governs de la Unió Europea. Sigui qui sigui el nou canceller, haurà de fer un curs accelerat per estar a l’altura del que s’espera a Brussel·les d’una gran potència com Alemanya.