Cap funeral per Millet

El 3 d’abril del 2018, Fèlix Millet va copsar amb tota cruesa fins a quin punt l’escàndol de l’espoli del Palau de la Música l’havia deixat sol. Aquell dia el tanatori de Sant Gervasi, a la part alta de Barcelona, va donar cabuda a la cerimònia de comiat de la seva esposa, Marta Vallès, que havia mort dos dies abans, víctima d’un ictus que no va poder superar. Al funeral, s’hi van aplegar les filles i el fill de Millet, familiars i dos amics, només dos amics: Enric Reyna i Joan Gaspart, empresaris amb qui va coincidir en el seu temps al Futbol Club Barcelona. Ningú més. El que, en altres temps, s’hauria convertit en un acte social de la classe dirigent del país i no hi hauria faltat cap nom, no va ser més que un altre dels molts funerals que cada dia se celebren amb discreció, i pena, a la ciutat de Barcelona.

Aquell dia, com a mínim, Millet va tenir dues persones al seu costat, avui ni això, perquè ni avui, ni demà, ni cap dia que s’hagi programat encara, ni Reyna, ni Gaspart ni ningú durà a terme un últim acte de demostració d’amistat insubornable a Fèlix Millet. La raó és ben simple: no hi ha cap funeral previst. El cos de l’expresident del Palau serà incinerat i, en un futur, i amb les seves cendres de testimoni, se li farà un acte de record en l’estricte àmbit familiar. El tempo de tot plegat, el com i el quan, el marcaran les seves filles, Laila i Clara, que viuen a l’estranger.

Aquest serà l’epíleg mut al final més trist de l’home que, en els últims anys, ha provocat més soroll mediàtic a Catalunya. Un final que ell mateix buscava des de fa temps, convençut com estava que després de la condemna a nou anys i vuit mesos de presó, i de la constatació que res ni ningú evitarien el seu ingrés a la presó, la seva esperança de vida caminava lligada al turment del compliment de la pena.

I així ha estat. Més que morir, Fèlix Millet s’ha deixat morir o, dit d’una altra manera, no ha tingut ganes de continuar vivint. Ja el 2018, quan la seva dona agonitzava al llit d’un hospital, la seva germana, Montserrat, assistia a una escena carregada de patetisme a la mansió de l’Ametlla del Vallès on vivia en Fèlix. “Ajuda’m, Pat, no puc més, no vull viure més”, li deia.

No era només un dir, també era un fer, un deixar-se anar cap a l’abisme. A tocar d’allà on era Fèlix Millet sempre hi havia el seu paquet de tabac, i una cigarreta encesa, com si amb cada pipada que feia pogués escurçar el camí. És evident que la relació de Millet amb el tabac i el que buscava consumint-ne de manera abusiva és el procés invers respecte a l’exercici de salut que persegueixen els no fumadors que fugen de l’efecte nociu que provoca.

El Millet empetitit dels últims anys, ostatge d’una cadira de rodes, era la viva imatge d’algú que té molt clar que en aquest món ja no hi té gaire res a fer. Ell sabia que la continuïtat de la seva partida ja no depenia del moviment que ell pogués fer, o deixar de fer, sinó del que decidissin o fessin uns altres en nom seu, i assistia atònit, i també indignat, a la constatació que cap dels que ell esperava que es moguessin feia res a favor seu.

El no funeral de Fèlix Millet, aquest final mut del comiat públic que té qualsevol ciutadà que trepitja aquesta Terra, casa a la perfecció amb el silenci que ha envoltat el cas del Palau de la Música, tot i el soroll mediàtic i judicial. És un silenci que ha impedit anar al nucli de la veritat, si per nucli hem d’entendre qui va ser el responsable d’organitzar la complexa infraestructura de finançament il·legal de Convergència Democràtica a través del Palau de la Música. No era una operació fàcil, implicava molts actors que s’havien de coordinar perquè la cosa funcionés a la perfecció, sense aixecar sospites, com així va ser durant molts anys, molts més fins i tot dels que la justícia va ser capaç de demostrar. És evident que tot això no ho va fer Millet tot sol, i encara menys el seu subordinat Montull.

No només Millet va estendre aquest vel de silenci en les seves declaracions públiques. Àngel Colom, per exemple, no va voler dir mai qui el va adreçar al president del Palau de la Música perquè li donés els diners que van ajudar a liquidar els deutes del Partit per la Independència que havia fundat amb Pilar Rahola.