Com fem una constitució

El repte més immediat després d'un eventual triomf independentista el 27-S serà l'inici d'un procés constituent que desemboqui en la carta magna del nou estat català. Però, com es fa, de bell nou, una constitució? El procés català és pioner en molts àmbits perquè es fa sense el consentiment inicial de l'estat matriu, però també perquè pot incorporar mentalitats i maneres de fer innovadores, pròpies del segle XXI. I el mecanisme que triï per a la redacció i aprovació de la nova constitució és un aspecte no gens menor.

Per debatre-ho, precisament, s'ha creat Reinicia, un conglomerat que agrupa els actors interessats i promou tot un seguit d'iniciatives, algunes anteriors, com www.unanovaconstitucio.cat que capitaneja el jutge Santi Vidal. El portaveu de l'entitat, i professor de Ciències Polítiques Jaume López, va exposar ahir a la Universitat Catalana d'Estiu algunes de les claus que podrien regir el full de ruta del procés constituent català, que no amaga que han estat assumides en bona part per partits, el Parlament i el govern en els contactes que hi ha mantingut els últims mesos. López veu en aquest procés la manera per “fer veure que el nou estat no és només dels independentistes”; és a dir, per cohesionar la societat al voltant d'un text que també serà “l'element d'identificació dels ciutadans amb el nou estat”. Precisament d'aquí ve la importància que atorga al mecanisme participatiu que s'acabi dissenyant, que haurà de quedar recollit en la llei constitucional provisional, o de transició, i que el Parlament aprovarà de seguida un cop constituït, previsiblement abans de final d'any, per garantir la transitorietat jurídica de tota la normativa.

El procés constituent formal començaria amb aquesta aprovació, i duraria un màxim de 18 mesos, temps que creu realista veient casos semblants recents i que, fins i tot, es podria escurçar si, com vol Reinicia, des del 28-S la fase de debat previ ja es pot activar. López ha analitzat en els últims mesos els referents com es podria emmirallar Catalunya per bastir el seu propi model. I ha trobat que pot agafar idees de diverses llocs. D'entrada, de la transició en casos de secessió com Lituània –on la declaració d'independència del Parlament va ser reconeguda fins i tot abans que culminés l'aprovació de la nova constitució– o Eslovènia, que abans de la DUI va proclamar que acceptava tota la legislació iugoslava sempre que no contradigués la pròpia. És a dir, va actuar com a sobirana en la pràctica, una fórmula progressiva d'autoafirmació que el professor no veuria malament per a Catalunya.

L'expert també s'ha fixat en els processos participatius, admet que no gaire reeixits, que han dut ja aquest segle a noves constitucions de països llatinoamericans com Veneçuela, Bolívia i Xile. D'aquests, de fet, n'extrauria més aviat idees de continguts nous, com l'acceptació de la plurinacionalitat de l'estat o la conformació formal d'un quart poder, l'administració únicament electoral, independent de l'executiu, el legislatiu i el judicial.

On hi ha més per aprendre, però, és en les reformes constitucionals que en els últims anys han impulsat territoris occidentals més propers a la realitat catalana, com Irlanda, Islàndia o la regió canadenca de British Columbia i Ontario. A partir d'aquí, López estableix un seguit d'eines que poden vehicular la participació ciutadana en la redacció de la nova constitució. Les més òbvies, és clar, són l'aportació personal d'idees a través d'internet i la promoció de compareixences d'experts i representants de tot tipus d'entitats i agents. Al professor també li sembla interessant organitzar debats presencials al territori, que generin documents de síntesi que tinguin en compte la comissió directora de la constitució, una proposta que no s'allunya de la que ja ha fet la CUP, basada en assemblees municipalistes promogudes per regidors.

Ara bé, la mare dels ous és com es conformarà la comissió que acabarà redactant el text. A Islàndia es va decidir que la integressin exclusivament ciutadans que s'hi presentaven voluntaris, triats en votació, però López admet que no va funcionar gaire bé. “El procés participatiu va ignorar i menystenir els partits, que quan van tenir l'ocasió d'aturar-ho al Parlament, ho van fer”, diu. En tot cas, en veu positiva la jornada prèvia organitzada amb un miler de persones, d'on va sortir un document de tot just tres planes amb els “marcs i principis bàsics”, que va servir com a base dels debats. “Com més curta, més fonamental i més legítima sigui la constitució, millor”, opina de fet López, que aposta sobretot per un text que sigui “fàcilment reformable”, com el cas suís, en què sovint hi ha referèndums per introduir-hi canvis parcials. Per l'expert, la carta magna tot just “ha d'establir unes regles del joc de qualitat, però el contingut precís s'ha de fixar més endavant”.

En tot cas, López és més partidari de comissions mixtes, com en el cas irlandès formades, en una part, a determinar per polítics i, en l'altra, per ciutadans escollits per sorteig (tot i que tindrien dret a renunciar-hi) i seguint quotes segons criteris que podrien ser de gènere, edat, nivell d'estudis, territori de procedència, per assegurar el reequilibri territorial o fins i tot nivell d'ingressos. “A Irlanda la comissió mixta va funcionar, perquè garanteix que els partits hi donin suport, i com a resultat col·lateral del treball conjunt, a més, va millorar la imatge que la gent tenia de la política”, subratlla.

El procés culmina amb un referèndum per aprovar el nou text, que López creu que també pot servir a ulls del món per ratificar la independència, cosa que creu que caldrà fer sigui quin sigui el resultat el 27-S. En tot cas, també es pot aprofitar la votació per preguntar específicament per la independència.