“No som herois, som policies i tenim el deure d’ajudar la gent”

(Respon Ivan) Va arribar una trucada a la central, i Jesús i jo, que era el responsable de patrulla, vam anar amb cotxe a la zona i un home ens va indicar que hi havia gent a l’aigua. Hi havia molta mala mar. Després s’hi va afegir en Ciro, que aquell dia anava de suport amb la grua. En Jesús de seguida es va treure la roba disposat a tirar-se a l’aigua. Jo li vaig donar ordres que no ho fes fins que tinguéssim eines per assegurar-nos i vaig demanar a l’Àlex, del club de submarinisme, que em portés un salvavides. Un dels accidentats cridava arrapat a les roques i el van poder pujar. Es va aferrar al braç d’en Jesús i va anar d’un pèl que no cauen tots dos a l’aigua. El noi cridava que el seu company era a dins i no el veia. Nosaltres vam veure un home (que no era el seu company sinó un altre que havia anat a ajudar-los) que lluitava entre les ones. Quan vam tenir el salvavides, Ciro el va llançar a l’aigua tan enllà com va poder. Amb aquest gest es va trencar el tendó, tot i que en aquell moment no ho sabia. I en un segon va pujar una gran onada i ens va arrossegar a tots tres

(Jesús) Sí. Veies que la vida se te n’anava. Les ones primer ens aixecaven, però després ens enfonsaven, i el submarinista que era a la vora va comptar l’estona que érem sota aigua sense treure el cap i va dir que Ciro i jo hi vam estar més d’un minut i Ivan dos. Vam procurar allunyar-nos tant com vam poder de les roques. Vam aprendre a fer apnees per respirar i vam aconseguir agafar l’home que vèiem i col·locar-li el flotador, però ell ja no tenia forces i l’havíem d’aguantar perquè no s’empassés.

(Ciro) Ben bé cinquanta minuts. Vam veure que no podríem arribar nedant a port i vam haver d’esperar el rescat amb barca. Jo veia que alguna cosa em passava a les cames que m’impedia nedar, eren les fractures, però llavors encara no ho sabia. Vèiem l’helicòpter, però només ens assenyalava, no ens podia treure, no podia acostar-se a l’aigua. Llavors va arribar el mariner amb la seva barca petita, ens hi va pujar i ens va dur a port. Allà ens vam adonar del que fa l’adrenalina. Només llavors van començar a tremolar i ser conscients de les ferides que teníem. Teníem una hipotèrmia greu, de 28 i 30 graus.

(A l’uníson) I tant! No pots veure un home a l’aigua i deixar-lo allà. És el nostre deure. No som herois ni volem que ens hi considerin. Som policies i hem d’ajudar la gent. L’aventura ha servit perquè s’hagi establert un lligam més fort de solidaritat i companyonia entre aquest equip que formem nosaltres tres. Els mateixos que el 27 de novembre vam fer un altre servei singular: ajudar una dona a parir al carrer.

(Jesús) Exactament això. La dona sortia de la porta de l’edifici i ens avisava que la criatura ja sortia. Ho vaig veure i vaig tenir temps de posar les mans a sota i copsar la criatura abans que caigués a terra i, de seguida, no sé d’on la va treure, l’Ivan va dur una cadira i la mare, asseguda, va poder agafar el nen al pit sense haver-li de tallar el cordó umbilical.

L’Ajuntament ens va fer un escrit d’agraïment i felicitació pels dos casos, però condecoració formal no. Aquest any no s’ha fet festa de la policia perquè hi havia decretar l’estat d’alarma. El que sí voldríem és que el cas servís perquè se’ns dotés de material per si es tornen a donar emergències al mar. Tenir almenys armilles salvavides..

No. No n’hem sabut mai més res. Però no ens sap greu, no estem a la seva pell. No sabem com estan. Tampoc els volem titllar d’imprudents. Ells tenien les canyes molt més amunt d’on van caure. Potser van baixar per treure un peça enrocada i el tercer home els anés a ajudar i llavors el mar els engolís. Els pescadors, el que va morir i el que van treure primer, eren dos nois garrotxins. El tercer és un noi d’aquí, amb un nom marroquí impronunciable, que nosaltres anomenàvem Víctor per animar-lo a resistir.