Memòria històrica
Noms que no s'han d'oblidar
L'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro ret un homenatge a Eusebi Vicens, l'únic cristinenc mort als camps d'extermini nazis
Una placa, al mas can Ballester, al barri de Salom, recorda la seva figura i el seu exemple
Eusebi Vicens Saguer (1910-1941) portava el número de presoner 5.345 al camp de concentració de Mauthausen, on
va ser deportat. No va sobreviure a l'horror de la guerra i l'holocaust. El 1941 va morir gasejat pels nazis al tristament recordat castell de Hartheim, a la ciutat d'Alkoven, a Àustria. Tenia només 31 anys.
Home d'esquerres, defensor de la República i de Catalunya, aquest masover de can Ballester, al barri de Salom de Santa Cristina d'Aro, l'únic cristinenc –si bé era fill de Castell d'Aro– mort als camps d'extermini, va rebre ahir un emotiu homenatge en el marc del Dia de les Víctimes de la Guerra i el Franquisme, en el 76è aniversari del seu assassinat.
Les dues filles, l'Àngela i la Carme –el fill, en Pere, ja és mort– van veure emocionades com una senzilla cerimònia, a can Ballester, es convertia en una reivindicació de la llibertat i de la necessitat de mantenir viva la memòria perquè fets com aquells no es repeteixin, com va destacar l'alcalde, Xevi Sala. Aquesta és una tasca que fan des de l'Arxiu Municipal, on
Jordi Gaitx, el seu arxiver i també historiador, juntament amb l'historiador Albert Gamundi, han rastrejat la vida de Vicens per contrastar la informació amb rigor i tenacitat, fins a culminar-ho amb aquest reconeixement.
Vicens es va haver d'exiliar a França, on va formar part d'una companyia de treballadors estrangers a la rereguarda. Va ser fet presoner a Saint-Dié i traslladat al camp d'Estrasburg,
el 1940. El 30 de desembre d'aquell any va ser deportat a Mauthausen, on va treballar fins a les últimes forces. Els presoners que no podien treballar eren portats amb autobusos fantasma a Hartheim, on no es passava amb vida de la nit. De fet, i en rigor, Vicens no va morir en qualsevol lloc; ho va fer en un dels sis hospitals on els nazis van dur a terme l'extermini sistemàtic de malalts i discapacitats i on també portaven aquells que ja no eren útils per al treball. Al capdavant de la família va quedar Joaquima Vinyals, que va pujar tres fills sent vídua d'un home d'esquerres. Ahir no és que es fes justícia, perquè segurament no es pot fer del tot, però sí que es va reconèixer la figura d'un home a qui li havien sentit dir: “La lluita es fa sense armes; amb el cor.”
