MARIA ANTONIA CANALS
LLICENCIADA EN CIÈNCIES EXACTES. DIRECTORA DEL GAMAR I MEDALLA D'HONOR DE L'AJUNTAMENT DE BARCELONA
«En el fons del fons, el món va endavant»
El proper 3 de desembre rebrà la medalla d'honor de la ciutat de Barcelona. Maria Antònia Canals, que ha dedicat tota la seva vida a l'ensenyament de les matemàtiques, ja és Creu de Sant Jordi, premi Vicens Vives i medalla del Treball.
És professora emèrita de la UdG, medalla del Treball, premi Vicens Vives, Creu de Sant Jordi i ara, el 3 de desembre, rebrà la medalla d'honor de la ciutat de Barcelona.
–«Sempre val més que et reconeguin la feina abans de morir que no pas després. Però la veritat és que trobo que són massa premis, i que a vegades els premis tenen un punt de moda. Però vaja...»
–Després de tants anys dedicada a les matemàtiques, ha arribat a alguna conclusió de per què als nens no els agraden?
–«No és que als nens no els agradin. És als adults, que no els agraden. Els nens imiten. I aquest desamor a les matemàtiques el transmet la mateixa societat. És una espina que duem al cor tots els qui ens hi dediquem.»
–Per tant, no hi ha mals alumnes sinó mals professors?
–«(...) Segurament. Però no és culpa només dels professors, o dels alumnes. És la mateixa societat. Com que a mi m'agraden molt, no entenc com les matemàtiques no poden agradar.»
–Doncs tots els informes sobre educació deixen molt malparats els alumnes quant a matemàtiques.
–«Sap qui ho diu això? Els polítics! I jo dels polítics no en vull fer cap comentari. Cap ni un. No en vull ni parlar.»
–No tenen raó aquests informes, quan parlen de matemàtiques?
–«Que estem a la cua... potser sí. Ja m'ho crec... Però no n'hi ha prou de dir-ho.»
–Què falla?
–«Que cal acceptar d'una punyetera vegada que les matemàtiques són abstractes. Els números i les seves relacions són abstractes, i això no s'acaba d'acceptar. Els mestres volen coses concretes. I és cert, els nens han d'utilitzar coses concretes, sobretot en els primers anys, quan encara no tenen pensament abstracte. Però cal que condueixin al pensament abstracte.»
–Sempre he sentit a dir que les matemàtiques, més enllà del seu ús pràctic, serveixen per ‘ordenar el cervell'.
–«I és cert. Ningú dubta del seu ús concret. Però són símbols, que serveixen per fer anar el cap, per treballar el pensament abstracte.»
–M'han dit que està en contra que els nens petits, de menys de cinc anys, facin fitxes a l'escola.
–«En contra, no. Hi estic súper en contra! Omplir fitxes i voler veure números escrits és una ximpleria. La gent fa un paral·lelisme amb la llengua i diu: aquest nen ja sap escriure el seu nom. Però això no passa amb els números. Escriure'ls no vol dir entendre'ls. Perquè les estructures mentals lingüístiques es desenvolupen molt abans que les numèriques.»
–Llavors, per què fan fitxes?
–«Sobretot perquè els pares estiguin contents.»
–Les matemàtiques en nens petits, per tant, a partir del joc?
–«Sí. Però un joc encaminat a aprendre, no pas només per jugar.»
–Llavors, de qui és culpa?
–«Potser de la societat mateixa. Les fitxes, per exemple, per què les fan? Les fabrica una editorial. Vostè creu que una editorial el que pretén fent les fitxes és ensenyar millor? No. El que pretén és vendre, guanyar diners. I ja som al cap del carrer. El mal de moltes coses de la nostra societat és l'afany exagerat de guanyar diners. L'editorial guanya diners, i als mestres els va bé perquè es deixen ensabonar per l'editorial i, no ens enganyem, perquè a vegades també van una mica desorientats. Van desorientats perquè l'administració no els facilita la feina; per l'exigència dels pares, i pels polítics, la majoria dels quals no saben el que tenen entre mans.»
–Llavors, el mestre...
–«Llavors el mestre fa el que pot, i sovint el que li és més còmode.»
–Podria semblar que vostè és pessimista.
–«No, no. Si fos pessimista jo ja hauria plegat. Jo estic convençuda que, en el fons del fons, el món va endavant. I el que hem de fer és posar-hi la nostra espurna. Jo hi crec, en la nostra espurna.»
–Tota la vida ha tractat amb nens. Els sobreprotegim?
–«La societat, per definició, ja és protectora. I tots estimem els nostres fills, només faltaria! Però confonem les coses. I molts pares es pensen que l'esforç els perjudica, i no és cert. Exigint-los un esforç els fem un gran bé. La societat del benestar peca d'entronitzar el diner i de no reconèixer l'esforç.»
–En cap cas?
–«N'hi ha un en què sí. L'esforç físic en l'esport, la societat el reconeix. Si sóc futbolista o atleta m'he d'esforçar molt: em llevaré aviat, i m'entrenaré hores i hores. I jo em pregunto: i per què no fem una mica d'atletisme mental, a veure si potenciem la part mental de la persona. Per què hem d'entrenar el nostre físic i no la nostra ment? I aquí, no en dubti, les matemàtiques hi ajuden.»
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.