Gronxant la pròxima erupció
El vulcanisme català està adormit, però no extingit, tot i que una nova crisi eruptiva trigarà centenars de milers d’anys
El risc és molt baix, però els vulcanòlegs reclamen que es tingui en compte en els plans d’emergències
Perillositat, vulnerabilitat i explosivitat defineixen el risc
Les veïnes i els veïns de la Garrotxa viuen i dormen tranquils, tot i tenir sota els seus peus una de les àrees volcàniques més extenses del continent europeu. Des de sempre han escoltat que el vulcanisme garrotxí es reactivarà, però tothom s’ho agafa amb sornegueria, perquè, en tot cas, farà molts milers d’anys que ja no hi seran. Haurien, però, de continuar estant tranquils?
La probabilitat d’una crisi volcànica és molt baixa, però no és zero. Escatir, doncs, què s’ha d’entendre per risc volcànic i com ponderar l’amenaça real que hi hagi una crisi eruptiva és important per aquesta zona i també perquè, a Catalunya, hi ha altres àrees volcàniques, menys extenses que la garrotxina, però que formen part d’un mateix camp volcànic.
Són les que es van generar en el període que els vulcanòlegs anomenen vulcanisme recent, que es va iniciar fa 12 milions d’anys a l’Empordà, que va seguir cap a la Selva fa 7,9 milions d’anys i que es va tancar amb l’erupció del Croscat d’Olot i Santa Pau fa uns 10.000 anys. Aquest vulcanisme ha deixat la seva nafra més profunda en una àrea substancial de la Garrotxa i una altra de més reduïda i menys visible de l’Alt Empordà i de la Selva.
El risc volcànic és un concepte complex de definir. El geòleg expert en el vulcanisme garrotxí i estret col·laborador del president de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, que està sota el paraigües del CSIC, Joan Martí, explica que el risc respon a la fórmula de la perillositat, més la vulnerabilitat i més l’explosivitat. Segons ell, en l’aspecte divulgatiu, quan es parla de risc en realitat es fa referència a la perillositat associada a la freqüència, un aspecte del qual s’encarrega la geologia.
Planagumà detalla que la perillositat depèn del tipus de fenomen i de l’activitat volcànica, a part de la freqüència amb què es produeixen. A més, remarca que no és un paràmetre genèric, sinó que té una escala de catalogació molt precisa, que engloba diversos conceptes. Com la dels terratrèmols, hi ha les de diverses institucions científiques, però la més internacional és el Volcanic Explosivity Index (VEI) i, a l’Estat espanyol, la de l’Instituto Geológico Nacional. El VEI analitza, entre d’altres, aspectes com ara la columna de fum i els quilòmetres quadrats d’extensió del magma i estableix una escala de risc de l’1 al 8. Per exemple, fixa un grau de perillositat 8 per a la zona de Yellowstone (Estats Units), també amb els mateixos 200.000 anys d’història com el vulcanisme més recent català, per al qual, però, estableix un índex d’entre 2 i 3. En l’escala de l’IGN, aquest índex és entre baix i moderat. El mateix Planagumà subratlla que, en el cas català, el nivell de perillositat és molt baix; però, com que els camps volcànics estan fortament urbanitzats i humanitzats, això fa incrementar-lo fins a moderat o a 2-3.
Plans d’emergències
En l’actualitat, a les zones volcàniques de Catalunya, no hi ha plans d’evacuació específics per fer front a una crisi volcànica. No ho preveu la legislació i només existeix un reial decret del govern espanyol de l’any 2014 que fa referència a les taques de vigilància i a les responsabilitats en cas de què s’hagi de dur a terme alguna actuació.
Per això, els vulcanòlegs mantenen que caldria tenir en compte aquest risc quan s’elaboren o revisen altres plans d’emergència. Això no obstant, remarquen que, com a pas previ, cal dur a terme molta recerca sobre el vulcanisme específic de cada zona, en aspecte com la freqüència de les crisis eruptives, com s’ha de fer i a qui pertoca la vigilància, l’educació de la població en general de les zones susceptibles de patir una crisi d’aquest tipus i el foment de la participació. En aquest àmbit són especialment crítics, pels pocs recursos que les administracions destinen a la recerca.
Falles de vint milions d’anys
El vulcanisme recent està associat al sistema de falles de 20 milions d’anys d’antiguitat que, des del Marroc i Algèria, ressegueixen la costa est peninsular i s’enfilen cap al centre d’Europa. En el cas català, hi ha un altre sistema de falles perpendicular que segueix la vall de l’Ebre i que, a les àrees gironines, va des del Pirineu fins a la costa catalana. Els vulcanòlegs no parlen de la zona volcànica de la Garrotxa com d’una àrea que engloba la quarantena d’estructures que no sobrepassen els límits de la comarca, sinó d’un camp volcànic que arriba fins a l’àrea de Girona. I, de fet, juntament amb els camps de l’Alt Empordà i la Selva, formarien part inicialment d’una mateixa plataforma. A tot plegat, cal afegir-hi les manifestacions volcàniques de fa més de 300 milions d’anys. Es tracta de vestigis a l’àrea pirinenca, objecte encara d’estudi i amb estructures molt degradades i poc evidents, com per exemple les de Vilancós (Ribagorça) o uns dics de contenció de Susqueda de 60 milions d’anys.
