Un hostal de gran luxe

En una entrevista que Àngel Quintana li va fer per a Presència l’any 1983, Josep Ensesa Montsalvatge, fill de Josep Ensesa Gubert, explicava que l’Hostal de la Gavina va néixer per casualitat. El 1916, el seu avi, Josep Ensesa Pujades, amo d’una farinera, va cobrar un deute amb uns terrenys àrids i plens de pedres situat a la punta d’en Pau, entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro, en els quals tan sols hi havia pins, vinyes i cabres. En un moment com aquell, en què els banys de mar s’anunciaven com una medicina miraculosa, l’avi Ensesa va demanar a Rafael Masó, que havia ampliat i reformat la farinera Montserrat de Girona, que li fes els plànols d’un xalet que volia destinar a residència particular. El fet que l’arquitecte trobés que el terreny presentava algunes complicacions va fer que l’empresari adquirís la parcel·la del costat i s’iniciés un procés d’ampliació de la propietat que va ser el germen de la futura urbanització nascuda de l’empenta del mateix Masó i Josep Ensesa Gubert, fill de l’anterior, qui el 1924 es va cansar d’anar a estiuejar a l’Estartit i, després de demanar una part dels terrenys al seu pare, va aixecar el primer xalet, pintat d’un blanc immaculat que actuava de far per als pescadors, que el van batejar com la Senya Blanca. De la simbiosi entre Masó i Ensesa fill va sorgir una nova ciutat sense nom, més tard anomenada s’Agaró, amb carrers, places, equipaments esportius i socials, que va atreure les classes acomodades catalanes. Però no tot va sortir com estava programat i així es van aprofitar dues cases destinades a la venda que s’havien quedat per vestir sants i reconvertir-les en un petit hostal d’onze habitacions.

Els principis poden semblar modestos, però aquell va ser l’inici d’un relat de luxe i poder que ha mantingut el prestigi al llarg de molts anys. Tot i que avui no hi hagi notícies d’estades de grans noms de l’aristocràcia, el cinema, la cultura o les finances com succeïa en temps passats, fins a aquest estiu La Gavina s’ha mantingut com l’únic cinc estrelles gran luxe del Principat, se n’ha obert un altre a Sant Feliu de Guíxols, i salons, restaurants i habitacions poden relatar passions polítiques i humanes, amors, desamors, intrigues i anècdotes personals.

A l’arxiu fotogràfic de l’Ajuntament de Girona hi ha un retrat anònim de l’any 1933 o 1934 que capta la imatge d’un ball celebrat en un dels salons en què les senyores van guarnides amb quimono i els senyors amb esmòquing estricte que es remet als relats de Scott Fitzgerald, la despreocupada burgesia que havia trobat entre Sant Pol i sa Conca el recinte inviolable on podia gaudir sense preocupar-se de la resta dels mortals.

La Gavina filla d’Ensesa, Masó i Francesc Folguera va esdevenir un centre de prestigi que es va mantenir a primera fila fins a finals de la dècada dels setanta, quan Platja d’Aro, una ciutat a mida de les classes mitjanes europees, va créixer vigorosament a tocar i es va trencar definitivament l’aura de luxe i sofisticació que envoltaven tant l’arribada de figures mundials com els festivals de música de Senya Blanca o les festes galants que podien convertir els jardins en una cort rococó o qualsevol altra escenografia que pogués comportar originalitat i distinció. Els que el van conèixer asseguren que Josep Ensesa Gubert va ser un gran “relacions públiques” i va saber moure els fils per convertir l’establiment en cita ineludible, en el far hostaler de la Costa Brava i sobreviure a totes les complicacions derivades de les turbulències d’un país que es va veure atrapat per una virulenta guerra civil. “Una figura clau en la salvació de l’hotel –assegurava Josep Ensesa Montsalvatge– fou Josep Tarradellas.” Diego Herranz, el que era el maître del restaurant, hi afegia: “Una vegada intervingut per la Generalitat, s’hi van fer aquí nombroses reunions –entre altres, la dels acords de s’Agaró, 58 disposicions aprovades els dies 8, 9 i 12 de gener del 1937 per impulsar les finances de la Generalitat–. Un cop va venir una súbdita anglesa i des del Regne Unit van enviar un vaixell exprés perquè la recollís.” Amb la victòria franquista, la família va recuperar la propietat i va haver de salvar les complicacions de la postguerra quan les autoritats guanyadores van voler canviar-li el nom –de Gavina a Gaviota– i la marca es va salvar gràcies a una trampa semàntica. Després es van rebre les visites continuades de ministres, capitans generals i empresaris addictes, fins i tot el dictador hi va anar dos o tres cops a menjar: “El meu pare no el volia rebre i m’hi feia anar a mi”, assegurava Ensesa Montsalvatge. Herranz, coneixedor dels gustos i les debilitats de molts dels hostes a la taula, precisava: “A Franco el menjar l’hi feia el seu cuiner, que supervisava els aliments. Li agradaven molt la truita de patates i els popets, fins al punt que una vegada va venir quasi sense avisar, no vam trobar popets ni a Sant Feliu ni a Lloret i en vam haver d’anar a comprar al Maresme. A davant hi havia els motoristes de la seva guàrdia i al darrere el nostre cotxe de cuina. Tots plegats vam anar embalats cap a Arenys a comprar-ne.”

Si repassem la Revista de s’Agaró, una publicació pagada per Ensesa amb col·laboradors com ara Josep Pla, Nèstor Luján, Xavier Montsalvatge, Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra i moltes altres plomes catalanes, ens adonarem que entre els anys cinquanta i setanta La Gavina va esdevenir un punt de trobada on la cultura i la societat se situaven al marge de definicions com ara local o cosmopolita formant un univers únic en què les grans estrelles de Hollywood que havien descobert la Costa Brava, fossin directors com Albert Lewin i Franklin J. Schaffner, fossin actrius i actors com Elisabeth Taylor, Janet Suzman, John Wayne i Sean Connery, s’hi trobaven com a casa. Sense oblidar el serial protagonitzat per Màrius Cabré, Ava Gardner i Frank Sinatra. Com va escriure Horacio Sáenz Guerrero al número del 1950: “Les estridències dels idil·lis d’Ava Gardner van mantenir l’atenció periodística en aquest racó mediterrani. I més el dia de l’arribada de Frank Sinatra. Recordo que des de La Gavina vaig parlar per telèfon amb el director d’una agència internacional i em va contestar: «Volem tota la informació que tingui. Als Estats Units avui interessa més el que passa a s’Agaró que totes les notícies de la Casa Blanca.» Vaig donar la notícia més sensacional d’aquells dies. En Frank Sinatra li va donar a l’Ava un collar de maragdes al bar de La Gavina. El nom de s’Agaró creuava l’Atlàntic, una altra vegada.”

Vuitanta-cinc anys després del seu naixement, l’Hostal de la Gavina es manté com de gran luxe, una illa de glamur que intenta sobreviure en una Costa Brava massificada i amb problemes d’identitat.