“El sistema sanitari no hauria de funcionar com si fos una fàbrica”

Abans de la crisi teníem un sistema sanitari que responia de forma raonable a les necessitats de la població, però no estava preparat per rebre un atac a nivell pressupostari com el que va representar la pèrdua del 20% de la despesa sanitària. Això ha debilitat els seus punts febles: l’atenció primària i el fet que el diners segueixen la tecnologia i no tant les necessitats dels pacients. Ens l’han colat, sí, però l’estructura del sistema feia fàcil que fos així.

Millor que en altres llocs, però amb grans carències. La sanitat ha perdut diners, ha perdut professionals i també gent a qui cobreix, com ara els immigrants il·legals. Té bona capacitat per arribar a les necessitats de la població, però també debilitats especialment alarmants, perquè són punts clau per al futur: la cura de les patologies cròniques i les persones grans i la incorporació de nous medicaments de preus molt elevats.

No hem de medicalitzar qüestions que són socials. Un problema fonamental de la salut pública amb les persones grans té a veure amb la soledat no desitjada, que impacta directament en la salut. Hem donar més pes a la branca social de l’estat del benestar.

Té preus desproporcionats amb el que s’inverteix en el seu desenvolupament i fabricació. La indústria farmacèutica és molt bona fent medicaments per guarir malalties, però encara millor promocionant-los i traient-ne rendiment econòmic. La tensió entre el benefici econòmic i la salut de la població és difícil d’equilibrar, per això l’administració hauria de decantar la balança pensant en el benestar dels seus ciutadans.

Moltes de les mecàniques del seu funcionament les amplifica. Hem de pensar el sistema sanitari com una comunitat de veïns i no com una fàbrica. Les polítiques de salut que obliden el context dels pacients i els veuen com part d’una cadena de muntatge no centren la mirada en la salut comunitària.

Sempre s’ha caracteritzat per ser un dels laboratoris privilegiats d’experimentació de noves iniciatives privades. Ha anat un pas més enllà en l’entrada de la iniciativa privada en la prestació de serveis i, fins i tot, en la titularitat dels centres de la xarxa pública. També que ha plantejat algunes innovacions de gestió, com ara les entitats de base associativa, que no s’han arribat a estendre a altres llocs.

Una característica molt assentada al sistema de salut és que res no s’avalua. Les iniciatives de gestió privada de la sanitat pública pràcticament no tenen avaluacions i, quan se’n fan, tenen un clar conflicte d’interessos. Sí que hi ha una cosa força evident: la fragmentació dels proveïdors sanitaris redunda en una debilitació del sistema, i a Catalunya n’hi ha molta. Pel que fa a les EBA, tenen avaluacions que mostren la satisfacció dels professionals, però falten dades de resultats en salut.

La sanitat privada a Espanya és un model low cost. No aspira a substituir la pública, perquè suposaria un augment de les pòlisses molt elevat, sinó que vol augmentar la rendibilitat de les parts del sistema que veritablement estan fallant; en aquest cas, la incapacitat del sistema per donar resposta a la demanda d’una manera relativament ràpida i, per tant, les llargues llistes d’espera. Això genera grans desigualtats perquè, per molt que sigui low cost, no tothom pot assumir la doble cobertura.

S’ha d’abandonar aquest lema, perquè genera inacció i conformisme en les elits polítiques. Però sí que s’ha de reconèixer que tenim un sistema d’àmplia cobertura, molt eficient i amb una despesa global força baixa i bons resultats en salut. Però si mirem variables relacionades amb com actua el sistema sanitari, com ara la mortalitat per infart en els 30 dies després de l’ingrés o el nombre d’amputacions de peu en pacients diabètics, veiem que Espanya no està al capdavant, sinó que som una mica més mediocres.

L’impacte que tindria sobre la salut una renda bàsica universal o assolir la plena ocupació seria molt més important que construir dos hospitals nous a cada ciutat de més de 100.000 habitants. Hem de ser conscients que la salut no es genera al sistema sanitari, que és una xarxa de seguretat.