Pèrdua de vincles socials
A banda de moltes vides, llocs de treball i llibertats, la pandèmia ens ha robat el contacte físic, gestos quotidians i lligams socials
Algunes activitats lúdiques, espectacles o aficions han quedat reduïdes a zero
A banda de moltes vides i molts llocs de treball, la Covid-19 ens ha robat rutines, certeses, drets i llibertats... Nou mesos després de la seva irrupció, ni nosaltres ni la societat ja no som els mateixos. Aïllats, mig confinats, ens hem habituat a no tocar-nos, a no fer-nos abraçades ni petons. En definitiva, com resumeix el sociòleg Francesc Núñez, “hem perdut el sentit de la corporalitat” i del contacte social. Però no només gestos quotidians, també algunes activitats socials, aficions o espectacles, sovint concebuts o associats a un bon gruix de gent o espectadors, han quedat aquest 2020 gairebé soterrats. És el cas dels grans concerts de música, o els viatges, o les festes majors, molt diferents de com les havíem conegut. Les cavalcades de Reis o la nit de Cap d’Any que venen en seran un exemple, però n’hi ha d’altres, com els cinemes o els mateixos castells. Gairebé tot ha decaigut, en detriment de la tecnologia.
Les tecnologies digitals havien adobat l camí. Feia temps que alguns experts estaven alertant que “cada cop vivim més a través de les pantalles”. La pandèmia, com en molts altres aspectes, ho ha accentuat. Teletreball, teledeures, videoconferències, converses de WhastsApp... Estem permanentment connectats però, en aquestes interconnexions digitals, el cos ha quedat fora. I el cos, com recorda Núñez, “és la seu de les emocions”, el que ens permet submergir-nos en un determinat context i també implicar-nos-hi. Aquesta descorporització, opina el sociòleg, acaba minant la nostra capacitat de compromís. I en part és lògic perquè sense el cos l’altre no acaba de ser-hi i es converteix en una empremta digital que dura poc. “És veritat que es poden generar altres emocions, que es pot saludar els avis a través de l’ordinador i fins i tot se’t pot caure una llàgrima, però és l’emoció d’una pel·lícula. L’altre no deixa de ser un fantasma.”
Sense o amb molt poca interacció social, forçada per reduir els contagis, s’han debilitat els vincles socials i familiars. “Amb la defensa de la llibertat personal, ja era una de les grans pèrdues de la modernitat que no hem sabut recuperar”, subratlla Núñez. La Covid ho ha agreujat fins al desarrelament. “Estem evitant el risc, però també la possibilitat de vibrar, la contingència, la ressonància del món.” I els més pessimistes, com Núñez, apunten que “potser ja és un camí sense retorn”.
Sense idea de progrés
L’antropòleg Jordi Moreras remarca també aquesta visió gens esperançadora. Per aquest expert, potser un dels elements més pertorbadors d’aquest present etern és que “hem perdut la confiança que el futur aniria millor”. Moreras recorda que “la idea de progrés, d’un progrés infinit, és la que ens ha orientat des de sempre”. I no ha estat precisament un plantejament conservador o negacionista de les virtuts d’un creixement constant el que l’ha acabat posant en dubte. Ha estat una pandèmia mundial la que ens ha fet mirar de cara la nostra debilitat, la nostra naturalesa finita. “Ha deixat al descobert la fragilitat dels vincles, de la solidaritat”, subratlla l’antropòleg, que veu com aquells missatges esperançadors de la primera onada, quan es repetia constantment “tot anirà bé”, han anat quedant enrere i s’han vist substituïts per un desànim general i una fatiga pandèmica cada cop més difícil d’assimilar.
La vulnerabilitat, la pèrdua del control sobre les nostres vides és un dels aspectes que també destaca el filòsof Miquel Seguró. Per ell, la incertesa en què ens ha sumit el coronavirus ha significat “la pèrdua de la innocència”.
En un plànol més concret, menys filosòfic, Seguró remarca: “Hem esborrat el somriure”, i aquesta desaparició ha acabat remarcant-ne el valor. “Sempre parlem de la importància de la mirada; ara hem constatat que sense la boca la comunicació queda coixa.”
Com també ens falten, afegeix Seguró, els gestos i “el contacte quotidià que tothom donava per descomptat i que el virus ha erosionat, deixant seqüeles que caldrà analitzar més tard.
Algunes d’aquestes seqüeles, però, ja són ben visibles. Ho estan veient els psicòlegs i el psiquiatres, amb un increment de consultes i també de medicació. La psicòloga Montserrat Mallorquí assegura que la pandèmia està deixant “molt dolor”. Per ella, una de les pèrdues més importants i que està costant molt de digerir ha estat la pèrdua del dol, la impossibilitat de dir adeu als éssers estimats que ens han deixat. “Tenim una sèrie de rituals que ens ajuden a suportar el dol, i quan això es perd la persona queda molt ferida.” En aquest cas, a més, amb el sentiment d’impotència per no haver pogut acompanyar en els últims moments el familiar o l’amic. “Caldrà fer estudis per veure el dolor emocional de totes aquestes morts en soledat.”
Mallorquí considera també “el contacte físic”, de nou la idea de la desaparició del cor o de la corporalitat, com destacava Núñez, com una de les grans mancances. “Les relacions socials són ara molt diferents de les que teníem abans, i en la nostra societat necessitem aquest contacte i necessitem veure també la boca de l’altre.” Un somriure que ens abrigui, que ens conforti, dos petons, una abraçada, tocar-nos les mans. “La mascareta i la distància han modificat els hàbits i ara ens assemblem més als nòrdics, que són molt més freds”, diu Mallorquí.
La pandèmia també ens ha robat llibertat i drets. “Vivim confinats, amb toc de queda, i ho hem naturalitzat perquè hi ha un virus i és mortal.” Mallorquí adverteix, però, que “les societats occidentals són basculants i que potser arribarà un moment de revolta perquè ens han tractat malament”. En clau més positiva, Mallorquí vol destacar que la pandèmia també ens ha deixat la confiança que “hem sabut adaptar-nos a allò inesperat”. També ens haurà deixat algunes pràctiques laborals, amb un augment del teletreball, que ha permès a moltes famílies “tenir cura dels nens i la gent gran”.