SOL FERNÀNDEZ-GOZALO
ESPECIALISTA EN neuropsicologia
“Quan deixen l’UCI, els malalts Covid han d’estar acompanyats ”
Els pacients tractats a principi de la pandèmia presenten seqüeles de gravetat diferents als que van ser tractats després
El 36% dels pacients han acabat desenvolupant estrès posttraumàtic, més que del doble que en pacients no Covid
La psicòloga especialitzada en neuropsicologia Sol Fernández-Gonzalo ha liderat un estudi per analitzar les seqüeles físiques, cognitives i emocionals que pateixen els pacients greus de Covid després de la seva estada a l’UCI. Finançat per l’Instituto de Salud Carlos III, i encara amb resultats preliminars, l’estudi ha posat de manifest que, nou mesos després de rebre l’alta, hi ha un 63% de pacients que continuen amb una sensació de fatiga o ofec, i que un 36% mostren símptomes d’estrès posttraumàtic.
Com va sorgir la idea de fer aquest estudi?
Feia deu anys que havíem començat una línia d’investigació per conèixer les seqüeles que presenten les persones quan surten de l’UCI. El març del 2020, quan van confinar el personal de recerca, continuàvem mantenint un contacte molt estret amb el que estava passant a l’UCI, i érem molt conscients del col·lapse. Sabíem que l’estrès, la prioritat de salvar vides i l’impacte del virus a nivell respiratori tindria un impacte posterior sobre els malalts. Vam entendre que l’esforç per salvar vides deixaria els supervivents més desemparats.
És a dir, que a banda de la part més científica, el que volíeu era ajudar?
Totes dues coses. El que ens vam plantejar és com podíem, des de la recerca, contribuir al benestar dels supervivents. Ja portàvem anys estudiant els pacients d’UCI, i érem molt conscients de les seqüeles ,i per tant patíem pel gran impacte que podia tenir la Covid-19.
I com us vau organitzar per fer el seguiment dels malalts en una situació de confinament?
Doncs vam estructurar un programa per poder fer una rehabilitació dels malalts en remot, ja que no podíem contactar amb ells ni venir a l’hospital.
És a dir, que quan vau presentar el projecte als fons Covid-19 de l’Instituto de Salud Carlos III, que l’ha finançat amb 180.000 euros, ja feia uns mesos que estàveu treballant?
Sí, pensa que som un equip multidisciplinari integrat per neuropsicòlegs, intensivistes, especialistes en medicina rehabilitadora i de salut mental, personal d’infermeria, fisioterapeutes i altres investigadors biomèdics del Parc Taulí. Quan el ministeri va presentar aquestes categories extraordinàries per investigació en la malaltia Covid, vam presentar el projecte i ens van aprovar el finançament. Els diners ens han permès contractar gent nova, fer tota l’aplicació mòbil que permet valorar amb distància.
Quants pacients hi han participat i com ha funcionat?
Vam tancar la mostra amb 150 pacients supervivents d’una mitjana d’edat de 60 anys, que és una mica més baixa del que estem acostumats en el pacient crític. Són pacients de la primera i de la segona onades. Probablement si agafem ara els pacients de Covid encara seran més joves. En aquell moment, entre el 60% i el 80% dels pacients que ingressaven a l’UCI necessitaven suport de ventilació mecànica invasiva i pautes de sedació importants.
Com fèieu el seguiment?
Treballàvem de forma coordinada amb infermeria de l’UCI, i això ens permetia tenir accés a la base de dades. I així vam poder contactar amb ells un mes després de sortir de l’UCI, i els vam proposar la participació en la recerca. Els vam fer el primer qüestionari, que hem anat repetint cada tres mesos. I amb les primeres respostes ja vam poder fer un perfil PICS (de l’anglès Post-Intensive Care Syndrome), una síndrome post-cures intensives que se sap que en general acaben desenvolupant entre un 30% i un 50% dels pacients crítics ingressats a l’UCI.
I un cop classificats els pacients, com s’activava un programa d’actuació per intentar reduir l’impacte en un escenari de confinament?
Depenent de cada cas. En el cas de les seqüeles físiques s’activava una fisioterapeuta que feia una trucada telefònica i, en col·laboració amb el departament de medicina rehabilitadora de l’hospital, feia un pla d’acció que podia ser la monitorització remota, amb trucades i enviament d’exercicis a través del WhatsApp, o directament una derivació presencial. En el cas de seqüeles més emocionals o cognitives, era una psicòloga que, després de confirmar les seqüeles, o bé els desviava a salut mental, on es van activar les visites on-line, o bé es feia un seguiment telefònic, perquè sabem que cap als tres o sis mesos comencen a disminuir.
I tot això de forma digital...
Al principi sí; fins i tot vam desenvolupar un espai virtual amb pautes, consells i informació sobre què és aquesta síndrome post-cures intensives, amb diferents pestanyetes oferint els recursos necessaris per reduir-ne l’impacte. I informacions diverses, enllaços amb l’aplicació de la Generalitat i el Ministerio, i fins i tot vídeos fets per la mateixa fisioterapeuta amb exercicis que la gent podia fer a casa.
I podem explicar, ja amb els resultats preliminars, com han evolucionat aquestes persones?
El que és clar, en general, és que els pacients que van ser tractats a principi de la pandèmia presenten unes característiques de gravetat diferents dels que van ser tractats després.
N’hem anat aprenent...
S’explica per molts factors. Ara estem vacunats, la malaltia afecta d’una manera diferent, però també de manera estructural estem molt millor preparats. Malauradament els pacients de la primera onada es van trobar un hospital amb una UCI de crítics amb 16 llits. S’ha triplicat el nombre de llits per poder atendre la demanda. Es va fer molt ràpid, es van posar molts recursos, però és veritat que el primer mes i mig ni tan sols hi havia un llit d’UCI per col·locar les persones.
I en un moment en què ni tan sols hi havia ventiladors…
Sí, va ser un moment molt dur, com t’he dit amb percentatges molts alts de necessitat de ventilació mecànica.
Ja no arriben tan greus?
Ara pràcticament cap pacient que arriba a l’UCI necessita ventilació mecànica invasiva.
I com és això?
Això ho explicaran millor els intensivistes. Però crec que un dels factors que influeixen és que al principi de la pandèmia les persones arribaven a l’UCI molt greus i ara ja hi ha tot un circuit Covid que s’activa quan el pacient arriba a l’hospital. La persona que presenta dificultat respiratòria arriba a l’UCI abans d’arribar a un nivell greu.
És a dir, que els pacients que ara són a l’UCI no tenen ja la gravetat que els de la primera o la segona onada i per tant les seves seqüeles no seran les mateixes?
No, continuem tenint pacients intubats a l’UCI, però per altres malalties. En general la majoria de pacients Covid que arriben a l’UCI estan amb un suport respiratori no invasiu perquè evidentment la problemàtica respiratòria associada a la Covid hi és, però la majoria no necessiten suport de ventilació invasiva. I a més hi ha millors protocols. Ara de seguida que el pacient es desperta ja s’intenta que aviat hi hagi una activació física, que faci exercici, que es mogui.
I quines han estat les conclusions?
Hem de deixar clar que l’estudi, a banda del seguiment telemàtic, inclou una entrevista presencial al cap de l’any de sortir de l’UCI. Ara dels 150 pacients, hem fet entrevistes presencials amb la meitat, i per això les dades són encara preliminars perquè ens basem en les entrevistes fetes fa tres mesos.
Quines eres les seqüeles als nou mesos?
La seqüela més comuna és la sensació de fatiga i en alguns casos la sensació d’ofec, que nou mesos després de l’alta d’UCI encara apareix en el 26% dels casos en una escala del 0 al 10 en puntuacions iguals o superiors a 5. Si agafem també els casos més lleus, tenim que nou mesos després de sortir de l’UCI un 63% dels pacients encara manifesten algun nivell de fatiga o sensació d’ofec. A banda d’això, un 39% dels participants al cap de nou mesos tenien algun tipus de dolor. Al principi molts presentaven debilitat muscular adquirida a l’UCI, que és una seqüela molt comuna i que impacta directament en la funcionalitat. És normal que al cap de tres mesos comenci a desaparèixer.
I pel que fa a les seqüeles cognitives, com problemes de memòria o d’atenció?
Un 28% de persones, al cap de nou mesos manifesten que el seu estat cognitiu no és igual que abans. I en l’aspecte emocional, al cap de nou mesos un 40% presenten símptomes d’ansietat o depressió i un 36% tenen estrès posttraumàtic.
Hi ha diferència pel que fa a les seqüeles entre un malalt crític de Covid i d’altres malalties?
Una de les coses que ens han sorprès ha estat aquest alt percentatge d’estrès posttraumàtic, perquè les taxes que anàvem trobant en supervivents que no eren Covid eren d’un 15%, i sí que estem veient que en pacients Covid és el doble. A nivell físic la sensació de fatiga i dolor sí que apareixen en un nivell superior en els supervivents de Covid respecte a altres malalties.
Hi ha estudis de persones que han estat ingressades per Covid a planta que també presenten trastorns d’àmbit cognitiu. Com s’explicaria això?
És una de les hipòtesis amb què s’està treballant ara. Sembla que la mateixa malaltia té un impacte en el cervell i que això pot ser la causa que tant si estan a l’UCI com no, acabin presentant alteracions cognitives. Hi ha molts estudis que apunten cap a aquest resultat.
Es pot dir que el vostre estudi ha contribuït a la recuperació dels pacients?
Contrastant amb un estudi que s’ha fet al nostre hospital en pacients no crítics ingressats, hem vist que les taxes de símptomes d’ansietat al cap de tres mesos eren del 52%. En la nostra mostra, el percentatge és del 40%. Això pot semblar que vagi en contra de la nostra hipòtesi, que dona per fet que el pacient de l’UCI té taxes d’ansietat superiors. I ens ha sorprès. Això pot significar que realment el nostre acompanyament ha tingut resultats. Cal ser curosos, però el que és clar és que els malalts han d’estar acompanyats quan surten de l’UCI.
Les seqüeles són iguals en homes que en dones?
Potser perquè les dones potser tenen més capacitat d’introspecció o presenten més vulnerabilitat. Però el cas és que l’estat de les dones tant en l’aspecte emocional com en el físic ha estat pitjor. I encara que l’evolució sigui la mateixa, la intensitat de les seqüeles és superior.
Què expliquen del que van sentir durant la seva estada a l’UCI?
A banda d’al·lucinacions, síndrome confusional aguda o delírium, el que ens va impressionar és que hi ha un percentatge molt alt que ho va viure amb la sensació que era el final. A diferència d’altres situacions d’estrès traumàtic, com pot ser una violació o un accident, en aquest cas està més relacionat amb la idea posterior del que hauria pogut passar.
Aquesta cinquena onada, és molt diferent?
Sí, gent més jove, menys gravetat. Però també estem molt més preparats tant pel que fa a infraestructura com de protocols. Els pacients, excepte alguns casos, entre els quals hi ha també gent jove, no arriben tan greus a l’UCI i esperem que les seqüeles no siguin tan greus com en la primera o la segona onada.
Treball en xarxa
Nascuda a Burgos fa 40 anys, la doctora Sol Fernández-Gonzalo va arribar a Catalunya l’any 2004 i es va especialitzar en neuropsicologia clínica infantil i d’adults a la UAB. Va fer les primeres pràctiques a l’hospital Parc Taulí de Sabadell, sota el guiatge de la doctora Mercè Jodar, i després d’uns anys al Vall d’Hebron va tornar a l’hospital de Sabadell, on forma part de l’equip de recerca translacional en fisiopatologia associada al malalt crític, un projecte dirigit pels doctors Lluís Blanch i la doctora Josefina López, amb un equip multidisciplinari que està integrat als programes en xarxa estatal del Ciberes, Centro de Investigación Biomédica en Red de Enfermedades Respiratorias, i el Cibersam, centrat en salut mental.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
