“Amb el joc et poses en actitud i ganes de fer-ho bé”

Els infants, les persones, aprenem fent, no per què ens ho expliquin. Ja et poden explicar com es fa una truita de patates que fins que no t’enfrontes a fer-la... ja et pots saber la recepta de memòria. Doncs amb l’aprenentatge passa exactament el mateix, el joc ens permet fer, i fer-ho amb to d’humor, amb to de repte, amb to d’il·lusió. Crear aquests espais et permet aprendre millor perquè aprens des de l’experiència, i amb una altra cosa que és imprescindible, l’emoció. Li dones significació a allò que estàs fent. Quan jugues, quan et poses en mode joc, tens ganes de fer-ho bé. El joc té uns poders col·laterals: l’error forma part del procés, et poses en actitud i ganes de fer-ho bé.

L’aprenentatge, la curiositat, obrir-te al misteri, a captar noves coses, tot això està absolutament connectat amb el que és viure en actitud lúdica. I una de les manifestacions d’aquesta actitud lúdica són els jocs, que poden ser grans jocs o petits jocs, una guspira d’humor, una metàfora, són mil maneres d’afrontar una dificultat. Els xavals quan juguen una partida a la videoconsola i perden no diuen “no vull tornar a jugar mai més”. Estan demanant una altra partida. En canvi quan fan una cosa malament a l’escola el que els queda, l’estigma, és que no serveixen i no ho volen tornar a provar –si ho fan és per aprovar l’examen–. És un marc mental que s’ha instal·lat i que forma part de la cultura no escrita, però cap mestre voldria això. El sistema no està pensat per enfonsar els alumnes. Però hi ha conseqüències no desitjables que amb el pas del temps s’han anat consolidant. Les notes són com els punts d’un videojocs, i mira com es viuen. No té res a veure.

Es juga molt poc. Quan treballem amb escoles i els expliquem els avantatges de l’aprenentatge lúdic ho troben molt innovador... Però si és Montesori! si és de principis del segle XX! El cert és que s’ha anat perdent, amb una escola molt clàssica, molt rígida, amb molt mestres educats en el control, i el joc és el contrari..

Això és el que ens han fet creure. La societat, al llarg de la història ha vist en el joc un perill. El joc fa persones més lliures, més capaces de gaudir del que tenen i del que són, persones més connectades, amb més esperit de gratuïtat, de fer coses pel pur plaer de fer-les, i això a les societats dominants no els agrada gaire. Han anat arreplegant la diversió: per Carnestoltes fes l’indio aquell dia però l’endemà a treballar; els jocs dintre d’una caixa... En el llenguatge ho veiem molt: «No juguis amb mi», «ja ets gran deixa de jugar», «hi ha coses amb que no s’hi juga»... S’utilitza la paraula jugar en el sentit negatiu, el fet jugar ha estat etiquetat com a una cosa perversa.

Això s’ensenya i s’entrena. Hi ha molts mestres amb moltes ganes, ho tenen molt clar, però hi ha moltíssims fantasmes: en sabré, no en sabré?; hi entraran els alumnes o no?; si s’esvalota la classe, què faré?; podré controlar que uns facin una cosa i d’altres, una altra?; l’aula del costat fa fitxes i jo no; la direcció, com ho veurà?; els pares què em diran?... Tots aquests fantasmes hi són, i als processos de formació dels mestres no s’aborden. Molts mestres pensen que introduir metodologies lúdiques és fer més coses. No és això, és fer les coses diferent, i potser fer-ne menys de coses, perquè l’aprenentatge lúdic és més lent. És un procés: faig, reflexiono sobre el que faig, va fent xup-xup, no és fast food.

És una metodologia transversal, perquè tant si treballes aprenentatge basat en projectes, o en reptes, o en problemes, influeix molt la manera en què el mestre s’hi posi, amb quina actitud, amb quin nivell de passió ho desenvolupi... Les persones tenim el do de convertir qualsevol activitat en un joc, com feia la Mary Poppins, però també podem fer el contrari, agafar qualsevol joc i convertir-lo en un avorriment, en un deure. Aquest poder el té la persona, depèn de com t’hi posis que la cosa vagi cap a una banda o cap a l’altra. Totes aquestes metodologies, que tendeixen a posar l’alumne en el centre i a l’aprendre fent, faciliten molt una metodologia lúdica. Ho tens fàcil, més fàcil impossible.

L’escola ha de contemplar que una de les seves tasques és contribuir a que els pares puguin fer bé la seva feina. Ells volen el millor pel seus fills, estan absolutament estressats, espantats moltes vegades i buscant veritats absolutes, que és el que fas quan et sents insegur. Els pares necessiten també que els mestres facin pedagogia amb ells.Són els primers que diuen: “Tant de joc, tant de joc, vols dir?” Se’ls ha d’explicar què vol dir jugar, no són professionals... No tenen per què entendre l’educació, fan el que poden i el mestre és un referent per a ells i si no ho és s’hi ha de convertir, ha de donar-los arguments i educar-los també amb la vivència. Hi ha escoles on el que fem és posar els pares a jugar i després mirem què ha passat. “Què heu descobert de vosaltres? I dels altres? Hi ha hagut aprenentatge? Heu estat entrenant alguna cosa? Quina? Això és una pèrdua de temps? Mentre he estat parlant estàveu mirant el mòbil, quan ens hem posat a jugar l’heu hagut de deixar i estar en el present i en actitud activa.” Doncs això.

Poden ajudar, i són complementaries. Obren unes possibilitats que no dóna l’analògic. Però amb els nens petits, amb el gran poder d’atracció que té la tecnologia, s’haurien d’evitar. Fins als 6 anys no haurien de tenir una pantalla a les seves mans llevat de moments puntuals. A aquestes edats no només no aporta, si no que pren temps de coses substancialment importantíssimes en el desenvolupament d’aquests nens que estan en el moment de l’aprenentatge sensorial. Necessiten tocar, ficar-se les coses a la boca..., quan són petits aprenen amb els sentits no amb el cognitiu, el cognitiu es crea a partir dels sentits.

Després el que passa és que ens pensem que en saben molt perquè són hàbils tocant botons, però la realitat és que són uns analfabets digitals enormes. Molt. Fa poc un professor d’FP em parlava d’alumnes de 16, de 20 anys que no saben fer una cerca d’imatges al Google... No tenen ni punyetera idea, hi ha quantitat de coses que pot aportar la tecnologia que no les saben, no en tenen ni idea. Hi ha un gran analfabetisme digital. Tenen un grans coneixements de les xarxes, però del seu ús, de la privacitat, de les oportunitats que els hi dona... no en tenen ni idea. M’ho comentava un professor: algú se n’ha d’ocupar d’alfabetitzar digitalment als xavals, perquè els pares no en tenen idea, l’escola tampoc i ho rebutja...

Si l’escola integrés més l’ús de la tecnologia en el dia a dia, facilitaria que els xavals coneguessin formes d’usar-la més enllà d’encendre i apagar, i posar la barra de Google, i podria facilitar que els coneguessin jocs que desconeixen. De la mateixa manera que els posen llibres a les mans, que hi ha llibres a la biblioteca, i se’ls anima que es comprin llibres... els videojocs? Quins són els referents dels xavals en aquest àmbit? Els youtubers? Posa la pell de gallina.

És una forma de viure que té a veure amb gaudir de la vida que t’ha tocat viure. El gaudi ve de dintre, la diversió ve de fora. No es tracta que el professor es posi un nas de pallasso per divertir els alumnes, no som l’eina de diversió dels alumnes, però sí que tenim l’obligació que gaudeixin en l’aprenentatge. Aquesta sí que es una responsabilitat del professor, i perquè els alumnes gaudeixin tu també has de gaudir del que fas. Tots els comportaments que genera una actitud lúdica transcendeixen el moment de jugar. Dificultats, tots les tenim, com les entomes és la diferencia. És una manera de viure, la felicitat entesa com una actitud vital mirar les coses amb optimisme, amb esperança, que siguin com tu vols que siguin.

És el nostre segell.

La vida és un joc si entenem joc com un espai i un temps on hi ha unes regles, on et passen coses que no tens previstes, on has de prendre decisions, tens persones amb qui competir, col·laborar, marxar junts. La vida és un tauler de joc. El fotut és que les conseqüències són reals. Tot el que fem a la vida s’acaba resumint en una partida.