Són dos delictes diferents. El tràfic d’éssers humans atempta contra la dignitat humana, mentre que el contraban de persones és un delicte contra l’Estat en facilitar una entrada al país per un punt no habilitat, com les persones que arriben en pastera. En el tràfic d’éssers humans són persones captades, traslladades i acollides a través de mitjans il·lícits, com ara el segrest o l’engany per obtenir la seva explotació sigui sexual, laboral, la mendicitat, matrimonis forçats, tràfic d’òrgans i comissió de delictes. A vegades els dos delictes van de la ma. El Ministeri de l’Interior parla d’unes 14.000 víctimes potencials, però només en l’explotació sexual i laboral. És un fenomen que mirem massa compartimentat i per això no ens escandalitzem que tinguem tants esclaus i esclaves a l’Estat espanyol.

Sí. Nacions Unides diu que tres de cada quatre víctimes de tràfic de persones són dones i nenes. És el reflex de la discriminació i la violència que vivim les dones al mon. El 2002 ateníem a dones de mitjana edat amb fills al país d’origen. Ara, cada cop són més joves, sobretot adolescents. I segons la procedència, tenen trànsits molt llargs i quan arriben estan embarassades o venen amb fills. I ara hem d’intervenir en unitats familiars, no en persones individuals. Els fills poden ser fruit d’una relació consentida i d’altres de l’explotació i cal treballar els seus vincles. Hem d’acompanyar i intentar recuperar el nucli familiar. Davant la manca de recursos públics per a aquestes unitats hi va haver alguna mala praxi de separar els fills de les mares, que ja hem reconduït.

El programa Sicar cat neix el 2002 d’una petició de la unitat policial Ucrif de Barcelona, que actua contra les xarxes de tràfic d’éssers humans, i veu que les persones necessiten atenció. El1999 la nostra organització obre el projecte Esperanza a Madrid, i ens demanen que ho fem a Catalunya. La congregació Adoratrius redirecciona la nostra obra social per donar atenció especialitzada a aquestes víctimes, que no feia cap institució ni entitat. Ara atenem uns 130 casos nous cada any a Catalunya i són de més de 30 nacionalitats. El tràfic no és aliè als desplaçaments forçats que es veuen abocats a fer ciutadans, com ara a Veneçuela.

En haver treballat la sensibilització i la informació a traves de la nostra pàgina web , qualsevol ciutadà que tingui indicis que una persona pateix explotació pot tenir-hi un paper rellevant. El 50% dels casos ens arriben dels cossos policials. L’altre 50% venen de serveis públics, de la dona, menors i migrants, i d’entitats. I també a través de particulars, com ara clients de consum de sexe, però que no volen aquesta situació.

El deute és una coacció brutal. La policia desmunta una xarxa, hi ha detinguts i la dona queda alliberada, però no del deute si hi ha implicats al país d’origen, i amenacen els familiars. Quan expliquem tota la intervenció a una dona ens diu que sí però que ha de pagar x diners cada setmana, i com a entitat no podem assumir-ho, ni l’Estat ho té resolt. Si portéssim cap aquí les famílies, que també són víctimes, com fan els EUA.

La policia està formada però té un mandat molt concret que és la persecució d’un delicte. Els organismes internacionals recomanen que a més de la policia, en les entrevistes d’identificació de víctimes hi hagi un advocat i un representant social. Hem pactat amb els cossos policials que hi siguem com a entitat, tot i que només ho tenim formalitzat amb Mossos des del 2012. I a l’aeroport del Prat també ho hem aconseguit des del 2016, com ja tenia Barajas. Els aeroports són ara les úniques vies segures per demanar asil, i són una bona acció de prevenció contra les xarxes.

Hi ha una directiva europea del 2011 que reconeix una sèrie de drets a les víctimes, però a l’Estat espanyol en lloc de fer una nova llei, hi ha una dispersió jurídica, entre les secretaries de Seguretat i d’Immigració. No hi ha criteris establerts, hi ha una discrecionalitat absoluta i ens preocupa. I la judicatura s’ha de formar i ser més sensible, ja que no només es tracta de crim organitzat, sinó de drets humans. Si en la sentència no es reconeix el tràfic de persones, són expulsades després de cinc o set anys, ja integrades. No pot ser que tota la responsabilitat recaigui en la víctima.

Ens falta més cultura en drets humans perquè tots som consumidors d’esclavitud. Hem d’empatitzar i que l’aposta sigui a escala mundial. Ser comunitaris no vol dir que no en puguem ser víctimes davant una crisi.