“Som a l’època del salvatge oest espacial”

Crec que ho serà molt. Hem viscut èpoques de crisi econòmica i s’ha vist que els sectors que han patit més són els que requereixen menys qualificació, on la feina és més volàtil, com el turisme o els serveis. En el cas de l’espai són feines de més valor afegit, amb gent molt formada i on les fluctuacions afecten menys. El foment de l’economia del New Space [l’exploració i l’aprofitament de l’espai per companyies privades que agafen el relleu de les tradicionals agències estatals o internacionals] ens hauria de blindar contra la propera crisi. Una consultora independent del Regne Unit ha estudiat el retorn de la indústria de l’espai i veu que per cada euro invertit en tornen 6 en forma de riquesa. No hi ha gaires sectors així i potenciar-ho només pot ser bo des del punt de vista econòmic.

Ara tenim un sector incipient i petit, però molt dinàmic. La llavor és boníssima i que l’administració hi posi recursos per fer una bola de neu que agafi volum i velocitat és un encert. Que la gent qualificada de les nostres universitats, excel·lents en aquest àmbit, es quedin a treballar aquí serà extraordinàriament bo.

És una crítica ben noble, però primer cal dir que divuit milions d’euros en tres anys són molts diners per a una persona, però un país s’ho ha de poder permetre. Cal entendre que no és una despesa, sinó una inversió per estalviar-nos problemes més endavant. A banda, també hi ha una millora quant a la qualitat de vida dels conciutadans gràcies a la provisió de nous serveis. Una part de la feina que fem és enviar missions a l’espai per donar cobertura d’internet de les coses a zones remotes i això, per exemple, permetrà ajudar els pagesos a gestionar millor els ramats i les terres i que, per tant, siguin més rendibles.

Els permisos que es requerien per fer transmissió i recepció des del Montsec s’han rebut en les darreres setmanes. L’Enxaneta ja ha completat la fase de comprovació de tots els sistemes de la plataforma i de la càrrega útil i tot funciona perfectament. Aviat tindrem les primeres dades d’ IoT [Internet de les coses] en protocol de 5G que es començaran a rebre gràcies a una prova pilot que fem amb sensors de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

No crec que sigui el cas. La legislació sobre llicències d’ús de radiofreqüència és molt estricta i s’han de passar una sèrie de proves, filtres i validacions complexes. A banda, és un dels primers satèl·lits d’òrbita baixa per als quals es demana. Pel que em diuen els experts en aquest àmbit, no hi ha res d’estrany.

El llançament de l’Enxaneta va anar molt més ràpid del que normalment passa en aquestes missions. Aquest satèl·lit ja estava molt avançat i en molt poc temps s’ha pogut envolar la missió. Al gener signàvem el contracte i al març ja es llançava. Cal tenir en compte que el que ha fet el govern de la Generalitat amb l’Enxaneta és comprar uns serveis, no un satèl·lit. És a dir que quan l’Enxaneta passa per damunt de Catalunya ens recullen i envien les dades.

El nom oficial és 3B5GSAT, però el nom d’Enxaneta fins i tot l’han adoptat a Sateliot, l’empresa que l’ha construït. Nosaltres no volem comprar satèl·lits sinó capacitar empreses i posar-les al mercat perquè puguin ser competitives en aquest sector. Una part de les òrbites d’aquests satèl·lits passa per altres zones de la Terra i es poden explotar des d’altres llocs. Amb el nanosatèl·lit que es llançarà l’any vinent també es contractarà una sèrie de serveis i dades en exclusiva quan passi per sobre de Catalunya.

La brossa espacial és un problema reconegut de ja fa un temps i hi ha un creixement descontrolat, perquè a mesura que xoca entre si es van generant més i més fragments, fins al punt que hi pot haver milions de partícules contaminants flotant per l’espai que poden posar en risc algunes missions. És un problema enorme que caldrà gestionar. Val a dir que allà on nosaltres fem feina, que és en orbites baixes, el problema és més lleu. El temps de reentrada típic d’aquests orbitadors és molt curt. Per exemple, l’Enxaneta estarà 3 o 4 anys en òrbita i quan acabi la missió reentrarà en l’atmosfera i es desintegrarà completament. Però és cert que en òrbites més altes, per sobre de 700 quilometres, una ferralla pot durar centenars de milers d’anys i hi ha més problemes. Però evitar que això sigui un problema greu s’està intentant regular a nivell global, perquè encara per a alguns països sembla que estem en l’època del salvatge oest a l’espai. A banda, veure aquest projectes amb milers de nanosatèl·lits com Starlink, o els de Bezos o Facebook fa impressió, però s’està treballant en tecnologies per fer un ús endreçat de l’espai. Haurem d’anar amb cura i sabent gestionar tota aquesta revolució. De moment, veig feina feta però també molta feina per fer.

Les col·lisions entre satèl·lits seran cada cop més probables. Recentment un de Starlink estava en una trajectòria de col·lisió amb un satèl·lit més gran que, en tenir capacitat de moure’s i haver-se pogut preveure l’apropament, es va poder apartar. Això anirà passant més sovint i l’Estació Espacial Internacional i els seus tripulants també son sensibles a això.

Pot ser el cas. Tal vegada la gent encara recorda el coet xinès que va llançar un mòdul de l’estació espacial xinesa i que al maig va caure de manera descontrolada. Estàvem pendents d’on aniria a parar i finalment va acabar a l’oceà Índic. Però potser no se sap tant que vint minuts abans de caure a Índic, en la darrera òrbita, va passar per sobre de Catalunya. De la mateixa manera que va caure a l’oceà, podria haver caigut aquí. I estem parlant d’una peça de deu tones i 15 metres de llargada que cau de manera descontrolada. Això no és tolerable i no és la manera de fer d’agències com l’Agència Espacial Europea o NASA. No pot ser que els llançaments es facin d’aquesta manera, pensant que ja caurà i ja ens apartarem. Cal regular i fer possible que la regulació es compleixi, perquè si no podem tenir algun ensurt.

Hi ha moltes perspectives molt bones per anar fent recerca en això, però és molt difícil saber quan i com seran els resultats, perquè hi ha un factor sorpresa molt important. D’aquí a no gaire temps ja tindrem la tecnologia per poder anunciar que la Terra no es l’únic planeta habitat de l’univers. Ara, que trobem aquesta confirmació s’haurà de veure.

Crec que de moment no hi trobarem res, perquè tota la superfície està molt oxidada i, per tant, es difícil que tingui una biosfera i trobar-hi restes orgàniques. En tot cas, Mart és una clau per posar-hi el peu d’aquí a unes dècades i la possibilitat d’establir-hi un assentament ha de ser possible en un futur. Hi ha més possibilitats que ara hi hagi vida en un entorn d’aigua líquida en altres satèl·lits del sistema solar com Europa, Encèlad o Ganímedes i ja s’estan preparant missions per buscar-hi indicis.

Hi pot haver canvis importants en el futur, perquè s’estan construint diversos telescopis terrestres i espacials amb molta més capacitat de visió i l’Agència Espacial Europea ha fet una crida per promoure missions entre 2035 i 2050 on un dels temes principals és precisament obtenir imatges directes de planetes semblants a la Terra i saber si estan habitats.

A Mart, sens dubte. Fer arqueologia pot ser tant o més útil que la recerca de vida activa. No són conceptes excloents. L’arqueologia és una eina molt bona que fins i tot pot incloure coses que son catalogades com molt friquis, però amb les quals hem de ser capaços d’especular. Com les tecnosignatures, senyals de vida tecnològica passada que poden estar viatjant per l’espai. És molt especulatiu, però no hem de deixar de buscar-los.

Primer era un grup d’investigadors en astrofísica que es podien comptar amb els dits de les mans i inicialment estava al Centre d’Estudis Avançats del CSIC a Blanes. Ara ja som 210 membres, amb investigadors de quatre institucions, la UB, la UAB, la UPC i el CSIC. El canvi és dràstic i publiquem gairebé 500 articles de recerca anual, una productivitat molt alta i sobretot de molt impacte, entre 3 i 4 vegades més alt que la mitjana.

Inicialment vam començar sent no molt ambiciosos, centrant-nos en l’observació de la Terra, però a poc a poc hem anat agafant més responsabilitat i prenent part en les missions de l’Agència Espacial Europea, la NASA i d’altres agències. Ara tenim activitat en astrofísica, cosmologia, ciències planetàries, observació de la Terra i navegació per satèl·lit, i en el desenvolupament de les tecnologies associades. Lentament, ens hem anat consolidant i ara devem estar en una vintena de missions espacials i entre deu i quinze grans projectes d’instrumentació a terra. Atès el nombre de persones que som, són dades espectaculars.

Com a institut que aglutina la recerca de diferents entitats no preveig una transformació enorme en els pròxims anys. Anirem creixent de manera sostinguda i sense grans daltabaixos, deixant clar que 25 són molts anys i no goso fer previsions tan enllà. On sí que hi pot haver un canvi més important en el futur immediat és en el rol que fem com a puntal del New Space a Catalunya. Hi ha d’haver un creixement exponencial i transformador, perquè els recursos arriben i perquè l’oportunitat hi és.