Ciència

JOSEP M. TRIGO I RODRÍGUEZ

Astrofísic

“El perill dels asteroides no s’ha de menystenir”

L’evidència científica ens diu que no podem –ni tampoc hem de fer-ho– continuar confiant en la sort. Hem de passar a l’acció!
En la regió pròxima a la Terra coneixem 156 asteroides de més d’un quilòmetre que, en cas d’impacte, ens farien canviar d’era

Poques persones poden dir que el seu nom ha permès batejar un asteroide del nostre sistema solar. Entre les quals, hi ha l’astrofísic Josep Maria Trigo Rodríguez, investigador de l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC) i de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), i col·laborador de la NASA. Ara acaba de publicar La Terra en perill (en català i castellà, amb Edicions de la Universitat de Barcelona, i en anglès, amb Springer), en què explica quin és el risc real d’impacte amb un asteroide, i de quina manera els científics treballen per fer front a aquesta amenaça.

Explica que cada any cauen a la Terra entre 40.000 i 80.000 tones de material interplanetari... Com és que no ens n’adonem?
Aquests materials extraterrestres arriben d’una manera constatable a partir de roques que sobreviuen en forma de meteorits. Una bona part d’aquest flux són partícules de mida submil·limètrica, tan petites que no es poden detectar. En el llibre explico els mètodes diferents que fem servir per calcular quant de material arriba des de l’espai.
Tot aquest material són pistes per entendre com funciona l’univers?
Allò que ens arriba de l’espai és clau per entendre, almenys, el nostre entorn a la Via Làctia. De fet, la majoria d’aquests materials procedeixen de cometes i asteroides que mai es van fondre. Per tant, posseeixen les composicions del passat més remot del sistema solar i, fins i tot, tenen grans presolars formats en estrelles al voltant de les quals es va formar el Sol. De fet, gràcies als meteorits sabem que el Sol va néixer juntament amb altres estels, possiblement a una associació estel·lar.
Ens arriben meteorits d’altres planetes?
Sí, però amb molta menys freqüència. En general, són roques amb diàmetres entre desenes de centímetres i fins a un metre, arribades des de cossos planetaris com ara la Lluna, Mart o Vesta [el tercer asteroide més gran del cinturó d’asteroides del sistema solar]. A hores d’ara, sabem que són impulsades per damunt de la velocitat d’escapament del camp gravitatori com a conseqüència d’impactes amb asteroides que excaven cràters a les seves superfícies. Som molt afortunats de poder-les estudiar per conèixer millor aquests companys de viatge de la Terra.
També parla de llocs on es poden trobar meteorits i del comerç que se’n fa. Se’n perden molts per a la ciència? Imagino que per identificar-los cal ser expert...
A les regions desèrtiques, siguin calentes o fredes (com ara l’Antàrtida), és on resulta més fàcil recuperar meteorits. No calen gaires coneixements per identificar-los, atès que, en general, solen posseir una escorça de fusió de color negre, total o parcial. En aquestes regions, s’hi han anat acumulant al llarg dels segles. Certament, alguns arriben a mans no expertes i acaben en tristos calaixos o vitrines. Però els més rellevants acaben en museus i organismes de recerca. Nosaltres, a l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC), som experts en caracterització de meteorits i hem donat nom als últims meteorits caiguts a l’Estat espanyol. I fruit d’aquest coneixement expert, el nostre centre és repositori internacional dels meteorits antàrtics de la NASA.
Els asteroides són més grans i perillosos que els meteorits. Quants n’hi ha voltant pel sistema solar?
Hi ha milions d’asteroides al cinturó principal, la regió entre Mart i Júpiter. Una regió que, mitjançant mecanismes dinàmics de pertorbació gravitatòria amb els planetes, ens envia aquests cossos. De fet, a la regió propera a la Terra ja coneixem uns 29.000 asteroides i prop d’un centenar de cometes. Entre els quals, un subgrup de cossos són particularment preocupants i es consideren potencialment perillosos. D’aquests asteroides, en coneixem 2.265, i entre els quals n’hi ha 156 amb una mida superior al quilòmetre. Són aquests últims els que són capaços de fer-nos canviar d’era en cas que es produís un impacte. Afortunadament, els impactes d’aquestes dimensions s’esdevenen cada deu milions d’anys. Tot i això, com explico en el llibre, l’esdeveniment de Txeliàbinsk [el 15 de febrer del 2013, en aquesta ciutat al sud dels Urals, va explotar un meteor a uns 50 quilòmetres de la superfície i l’ona expansiva va causar diversos ferits i danys en edificis] sembla demostrar que desastres com ara el de Tunguska, amb cossos amb un diàmetre entre 50 i 100 metres, podrien ser més freqüents del que pensàvem. Si estem encertats en la interpretació, es podrien esdevenir cada pocs segles, ja que hem descobert que alguns d’aquests cossos són febles piles de runa (rubble piles) que es desfan per l’efecte de marea gravitatòria en aproximacions properes (rasants) als planetes. Com a conseqüència, al llarg de les dècades o segles següents, poden causar un increment d’impactes per asteroides de les dimensions del que va produir la devastació de Tunguska.
Fa una analogia entre el perill d’impacte i una hidra de molts caps. Per què?
M’agrada fer aquestes analogies, que expliquen que encara desconeixem bona part dels fenòmens que poden posar en risc la humanitat, també la forma que adopten donades les circumstàncies afortunades que tenim a la Terra. Sabem que l’atmosfera de la Terra és certament un bon escut per a asteroides amb dimensions de pocs centenars de metres. I ho sabem perquè són escassos els cràters d’impacte a la superfície terrestre, tot i que alguns encara no els hàgim descobert. Però en la fractura d’aquests cossos a l’atmosfera, el perill pot canviar de forma. Així, en el llibre explico amb tots els detalls que el perill d’impacte és com una hidra amb múltiples caps, i molts dels quals no els hem sabut interpretar fins fa poc.
Posi’n algun exemple.
Doncs que, tot i que la col·lisió amb un cometa és menys freqüent, la fragilitat d’aquests objectes i la seva riquesa en elements volàtils els faria bombes químiques capaces de devastar la biosfera. Aquests esdeveniments potser no excavarien cràters convencionals, seria una fenomenologia a la qual no estem acostumats (no produeixen cràters i l’evidència dels quals es dilueix en el registre geològic terrestre). Aquests fenòmens, que cal estudiar en profunditat, s’anomenen “esclats atmosfèrics” i els cossos s’hi desintegren progressivament, però l’ona de xoc i la mateixa bola de foc pot tocar el terra i arrasar milers de quilòmetres quadrats.
Això és precisament el que va passar a Tunguska, oi?
Efectivament. El 30 de juny del 1908, sospitem que un fragment del cometa Encke, d’uns 50 metres de diàmetre, es va desintegrar a la remota regió de Tunguska, a Sibèria. Va devastar una taigà amb una extensió d’uns 2.200 km² i va destruir 80 milions d’arbres. Ara que hem estudiat el fenomen, no ens ha d’estranyar que l’ONU hagi escoltat els científics i hagi creat un record anual, el Dia de l’Asteroide, cada 30 de juny. De fet, vam ser afortunats, ja que, per una diferència en l’hora d’arribada d’aquest objecte d’unes sis hores, l’esdeveniment no va ser capaç de canviar la percepció de la humanitat envers el perill d’impacte per asteroides. Ho dic perquè, per la latitud de l’impacte, hauria causat la devastació d’una de les ciutats més concorregudes de principis del segle XX: Sant Petersburg. L’evidència científica ens diu que no podem, ni hem de fer-ho, seguir confiant en la sort. Hem de passar a l’acció!
Això és el que pretén la missió de la NASA batejada com a DART. Vostè forma part de l’equip científic d’aquesta missió. En què consisteix exactament?
La missió DART és la primera prova in situ per tal de desviar un asteroide. Hem enviat a tota velocitat una sonda cap a un asteroide binari catalogat com a Didymos. L’experiment d’impacte es farà en condicions controlades a uns deu milions de quilòmetres de la Terra, sense que pugui afectar-nos en absolut. De fet, el pla és impactar en l’asteroide Dimorphos, un satèl·lit d’un altre asteroide al qual roman lligat gravitatòriament. Farem servir DART com una sonda kamikaze que, sense càrrega explosiva, transferirà el seu moment cinètic a l’asteroide. Atès que ens preocupen els asteroides petits que impacten a la Terra amb més freqüència, ens cal conèixer l’eficiència concreta que tindria un impactador cinètic com DART en un asteroide d’aquestes dimensions: 170 metres. Per comprendre-ho bé, la reacció a l’impacte l’estudiarem després d’haver excavat un cràter, tot mesurant com ha canviat el seu període de rotació (vegeu figura). Analitzarem els efectes en Dimorphos observant-lo tant des d’un petit CubeSat que desplegarà DART abans d’estavellar-se com des d’observatoris a la Terra i a l’espai, també des de Catalunya. La missió és històrica i resulta de la màxima rellevància per comprovar si aquestes missions poden ser reeixides. Cada asteroide és, però, un repte diferent, atès que molts són fracturats pels impactes en múltiples blocs, lligats entre si pel seu feble camp gravitatori. Per això, ja estem planejant altres missions, com l’Hera, de l’Agència Europea de l’Espai (ESA), en què també participo, per tal d’estudiar el sistema de Didymos i comprendre millor la natura de Dimorphos i els efectes que hi tindrà l’impacte de DART: la mida exacta del cràter, la quantitat de materials excavats per l’impacte, etc.
Per acabar, en el futur veurem mineria espacial en asteroides?
Certament, nosaltres des del nostre centre de recerca ja estem identificant els principals minerals i tècniques que poden ser font de recursos in situ. Si som capaços d’aprofitar els recursos que tenim a la Lluna, Mart i als asteroides, podrem minimitzar les despeses de futures missions espacials. A més a més, alguns petits asteroides, a banda de ser un regal per a la ciència, contenen minerals que són escassos a la superfície terrestre. El futur de la prosperitat de la humanitat és certament buscar recursos a l’espai que evitin el deteriorament encara més gran de la Mare Terra.

Informació contrastada

Josep Maria Trigo va fer el doctorat en astrofísica entre València i la República Txeca, becat per la Fundació Joan Oró. El postdoctorat, també becat, el va fer al Centre d’Astrobiologia de la NASA a l’UCLA (Universitat de Califòrnia a Los Angeles). Ara dirigeix el seu propi grup de recerca sobre cossos primigenis a l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC), i ha col·laborat en diverses missions de la NASA, com ara Stardust, que li va permetre estudiar les mostres recollides d’un cometa. Ara participa en la missió DART, la primera dissenyada per saber si es podria desviar un asteroide. Creu que, en general, hi ha massa alarmisme en relació amb els asteroides als mitjans de comunicació, fet que no ajuda a prendre’s seriosament el tema. Aquest ha estat un incentiu per dedicar anys a escriure el llibre La Terra en perill. “S’anuncia que vindrà el llop, i potser quan realment ens enfrontem a un risc real serà difícil anar tots a l’una. La pel·lícula Don’t look up, tot i ser una paròdia de nosaltres mateixos, podria ser premonitòria. El llibre dona pautes per no deixar-se impressionar per pamflets i buscar la informació a través dels centres experts”, afirma. En reconeixement de la seva trajectòria, l’asteroide 8325 del nostre sistema solar porta el seu nom: Trigo-Rodríguez.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Decepció olímpica al Pirineu

BERGA

Ben tornats castells de 9

Valls

La transició verda i digital marca l’agenda de pobles i ciutats de Catalunya 2050

BARCELONA

Alerten de la falta de llevadores durant l’estiu

BARCELONA
societat

Unió de Pagesos demana llaurar els camps abandonats a Ponent

JOSEP MARIA ALENTÀ
TEÒLEG. LLIBRETER DE LA CLARET

“Ser llibreter no és només el meu treball, és el meu apostolat”

Barcelona

Dol per dues morts alienes a la revetlla de Sant Joan

barcelona

La revetlla se salda amb pocs incidents a la demarcació

GIRONA

El mas Caials de Cadaqués podria ser una gran seu científica

cadaqués