Maria Oliveras i Collellmir, la dona que va canviar l’anestesiologia a Catalunya

Maria Oliveras i Collellmir, que va morir tal dia com avui el 2009, quan tenia 99 anys, és considerada per molts la mare de l’anestesiologia catalana, una pionera en un camp científic que semblava en els seus anys, durant la postguerra i molt després, barrat per a les dones. Va ser la primera anestesiòloga del país i va obrir el camí a la professionalització d’una activitat que molts van considerar durant molts anys de poca rellevància. La Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor li va concedir, a títol pòstum, una Medalla d’Or.

Oliveras va néixer el 1910 al mas Morató d’Argelaguer (Garrotxa), en una família ramadera en què era la gran de set germans. El destí semblava que no l’havia de portar a ser una dona que deixaria petjada en la medicina, perquè es va haver d’enfrontar a tots els obstacles imaginables, pels anys de què estem parlant. Semblava destinada a seguir la tasca dels pares i, de fet, durant molt temps va haver de cuidar els animals.

A casa dels Oliveras, com a tants altres llocs, que les dones estudiessin no estava ben vist. Va necessitar la mediació d’una tieta perquè els pares la deixessin marxar i, de fet, els va mig enganyar perquè la primera idea era que estudiés magisteri, una carrera molt més ben vista. Quan llegia un llibre, segons ho va explicar ella mateixa, havia d’amagar-lo. De petita, com les seves germanes, havia de dur les vaques i els bous a la muntanya. Mentre vigilava el bestiar aprofitava per llegir els llibres que tenia amagats. Ella mateixa va contar més endavant aquesta dificultat, en el llibre Maria Oliveras i Collellmir, memòria de la professió, escrit per Carles Hervàs i Puyal: “Me’ls amagaven i fins i tot me’ls cremaven. El meu pare era el secretari de l’Ajuntament i en tenia molts, però no volien que m’hi aficionés, ni a la lectura ni a l’estudi; no ho veien bé pel fet de ser una dona.”

A la llarga, el seu coratge en un món que semblava conspirar contra ella va tenir premi. El 1946 l’il·lustre Robert Macintosh, pare de l’anestesiologia moderna, va viatjar a Barcelona i va quedar parat per l’habilitat i el coneixement de la catalana. La va escollir per formar-la a la seva càtedra d’Oxford amb una beca de la Fundació Rockefeller, gràcies al seu entusiasme i a la seva habilitat. Anar a Anglaterra semblava una altra odissea. No parlava anglès i ja tenia dos fills petits, però la insistència de Macintosh i el suport del marit, el farmacèutic Narcís Esplugas i Sabater, van ser factors clau, i Oliveras se’n va anar un any a Oxford, l’oportunitat de la seva vida.

Oliveras va tornar a Barcelona amb l’aparell més innovador conegut al món per adormir malalts, l’EMO, fet que va ajudar els cirurgians a afrontar intervencions més atrevides i, per tant, salvar moltes més vides. En pocs anys la medicina catalana va fer passos de gegant. La metgessa, a més, va contribuir a fer imprescindible una figura que ara trobem d’allò més normal: l’anestesiòleg a les sales d’operacions de tots els hospitals. En aquell moment només hi havia dos o tres metges que es dediquessin a l’anestèsia com a ocupació habitual. Les anestèsies es feien amb intubació traqueal, amb una mascareta que es posava sobre la cara, i els malalts s’adormien amb èter o cloroform.

Oliveras havia fet el batxillerat passant per diversos convents i va completar els estudis de magisteri com a interna al Col·legi Sagrat Cor de Maria, a Girona. Pel camí va haver d’aprendre el castellà, ja que tota la vida havia parlat només català. No cal dir que quan tornava a casa en els petits períodes de vacances havia de continuar treballant. Era la germana gran i havia de donar exemple, i el pare encara tenia l’esperança que acabés portant el mas familiar.

El 1930, amb vint anys, es va matricular a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona després d’internar-se en un col·legi. El 1938, en plena Guerra Civil, va acabar la carrera. Només dues noies de les catorze que s’havien matriculat van completar tot el trajecte. Mentrestant havia aconseguit una plaça a la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants, institució dependent de la Generalitat republicana. El títol de medicina va acabar sent anul·lat per les autoritats franquistes i el 1941 va haver de revalidar-lo examinant-se un altre cop de 14 matèries amb un tribunal vingut expressament de Madrid. El mateix any es va casar amb Narcís Esplugas.

Es va especialitzar en anàlisis clíniques de sang, però quan va guanyar una plaça a l’Institut Neurològic de Barcelona la seva vida professional va fer un tomb. Va conèixer els millors cirurgians de Barcelona i durant moltes intervencions va començar a controlar el pols i l’estat general dels pacients.

El 1942 va tenir el seu primer fill, però tothom qui va treballar amb ella recordava que la seva capacitat treballadora superava qualsevol entrebanc familiar. El 1946 va ser l’any que va canviar la seva vida i la de la medicina catalana. Va arribar el segon fill i va conèixer Robert Macintosh, que era a Barcelona per presentar noves tècniques.

Durant la seva estada de vuit mesos a la universitat britànica, Macintosh va permetre que Maria Oliveras intubés malalts i portés el control de les intervencions i les anestèsies. També va passar dos mesos com a anestesista en un hospital a Londres i en tornar va estar-se a l’Hospital Clínic amb el neurocirurgià Adolfo Ley. Amb les noves tècniques i l’aparell EMO es va demostrar que els malalts quedaven totalment adormits, no sentien dolor i sagnaven menys.

El 1963 va deixar la feina d’anestesista per dedicar-se a l’anàlisi clínica al laboratori i el 1980 es va jubilar.