“Vull que quan la gent vegi una de les meves peces el seu cor bategui”

Vaig estudiar a Castellterçol. El batxillerat, el vaig fer a l’institut de Moià. Després vaig anar a Barcelona per fer un cicle formatiu de grau superior de comercialització i informació turística. A Vic vaig treure la diplomatura de turisme perquè em volia dedicar a l’organització d’esdeveniments. Però quan vaig acabar la mare havia muntat una botiga a Castellterçol i em vaig posar a ajudar-la darrere del taulell, fins que un dia vaig anar a Casa Mas per recollir una comanda i em van dir que volien parlar amb mi perquè estaven creant un departament de recursos humans. No tenia cap idea de què eren els recursos humans, vaig decidir que m’interessava aquesta proposta, soc una persona que em motiva no fer sempre el mateix, i això em va motivar moltíssim. Durant set anys he estat treballant a Casa Mas, sempre al departament de recursos humans.

Quan ho vaig comentar a la meva cap de Casa Mas no s’ho creia, jo sempre reia i estava contenta, però no era la veritat, era una cuirassa que em posava. No estava bé però no volia que em veiessen malament. Arran de tot això vaig pensar fer quelcom diferent, ho necessitava per ajudar-me a mi mateixa, i vaig crear un blog on escrivia el que em venia de gust. Amb el nom de Los recursos de Coral, vaig obrir-lo el novembre del 2017, escriure era una manera de treure el que duia a dins, i, com que m’agrada molt el món de la moda, vaig pensar que estaria bé fusionar la filosofia positiva de la vida d’aquest món i vaig crear la meva pàgina web www.coraliness.com, on es troben una col·lecció de samarretes, bosses i una jaqueta, però on, sempre, el principal producte són samarretes amb una frase o una paraula que van acompanyades d’una història, és la Happiseta. El concepte de Coraliness són peces de roba amb uns valors, roba que et vesteix per fora i per dintre. Vull que quan la gent vegi una de les meves peces el seu cor bategui amb somriures.

Crec en aquest projecte al 100%. Sempre dic que no vull penedir-me per no haver fet una cosa, ara soc als inicis, encara no tinc resultats i no sé l’èxit que tindrà. Evidentment, si no venc cap samarreta no continuaré, però tinc mil històries, mil frases, mil samarretes més i moltes idees, quan es tanca una porta se n’obre una altra. Estic oberta a tot. No sé on aniré demà però el que m’interessa és l’avui. Vull anar vivint el dia a dia i anar veient el resultat d’avui. El de demà, ja el veuré. No vull capficar-me amb el que passarà en un futur perquè m’haig de centrar en l’avui.

Van ser ells els que em van animar abans que decidís deixar la feina, em van dir que tirés endavant i que serien amb mi en tot el que em fes falta. Per tant, els he de donar les gràcies perquè sense el seu suport tot hauria estat més difícil. Soc feliç sense falses façanes. No ens podem refiar de les façanes de les persones perquè moltes vegades no representen la realitat, especialment quan veiem el que molta gent diu de si mateixa a les xarxes socials.

Puc dir que sí, que estic en el camí de ser-ho. Arribar és un treball diari. Tal vegada per a mi la felicitat no és la mateixa que per a una altra persona, per a mi un dia feliç és aquell en què puc llevar-me a una hora que més o menys m’ha deixat esmorzar a casa tranquil·lament, m’he dutxat, m’he vestit com m’ha vingut de gust, sense tenir ningú que em digui com m’haig de vestir o com no, he anat a la botiga, he vist la meva mare, a la tarda vaig a caminar amb una amiga, després seré a l’ordinador fent coses del meu web, aniré a dormir quan vulgui i per a mi això, viure d’aquesta manera, haurà estat un dia molt feliç. La meva felicitat està amb la meva família, amb la meva àvia, amb els meus amics, o treballant tot el dia. Molts diumenges, els passo davant de l’ordinador, però per a mi això no és treballar, perquè quan fas una cosa amb passió, amb ganes i t’agrada, tant te fa el dia i l’hora que sigui.

Gens ni mica, buscaré qualsevol altra cosa que també em faci il·lusió. El meu pare sempre diu que mai en la seva vida ha treballat, perquè des que va néixer la seva dèria eren els camions. Des de ben petit tenia l’esperit de dur un camió, va començar fent el TIR i sempre ha portat camions, és el que li agrada fer. Vull ser com el meu pare per poder dir que treballo amb una cosa que m’apassiona, és el meu somni, una cosa que em fa feliç, no m’he de motivar perquè ja estic motivada, i tinc molt clar que si això no va bé no m’amoïnaré i faré una altra cosa.