“Estic amenaçada de mort però la batalla ha de continuar”

Ha de comptar que, des del cop d’estat del 2009 contra el govern de Manuel Zelaya, s’han assassinat 123 activistes de la terra i el medi ambient, entre d’altres, Humberto Hernández, a qui van matar el 28 de juliol del 2010 a les sis de la tarda, i Berta Cáceres, que el 2015 havia rebut el premi Goldman (considerat l’equivalent al Nobel ambiental) i la matinada del 2 al 3 de març del 2016 va ser tirotejada a sang freda a casa seva.

A Hondures es viu una dictadura disfressada de democràcia constitucional. Tot i que inicialment s’havia dit que Salvador Marsalla havia guanyat les eleccions del 2017, 22 dies després de tancar les urnes la junta electoral va validar un recompte fraudulent –una font neutral va detectar múltiples irregularitats– i va tornar a donar el poder a Juan Orlando Hernández, un deixeble de Roberto Micheletti que havia estat l’inductor del cop d’estat contra Zelaya. Volien que el poder no canviés de mans, que es pogués continuar amb l’actual estat de coses, en què les institucions estatals, el sistema judicial, l’exèrcit o les forces policials s’utilitzen sovint en benefici de determinades empreses i persones.

Ens hem d’enfrontar a un estat de corrupció endèmica, a una manca de voluntat política i a un discurs que recalca que els projectes extractius, agroindustrials i energètics han esdevingut un dels pilars de l’estratègia de creixement econòmic.

Nosaltres ens hem organitzat per defensar el territori i els béns comuns, i hem impulsat el Moviment Indígena Lenca Independent de La Paz (Milpah). Som conscients que la nostra és una lluita molt desigual i més en aquest moment, en què els tres poders de l’Estat estan segrestats pel règim dictatorial, violador de tots els drets del poble, un règim que malda per consolidar un model depredador que depèn de la reactivació de les concessions mineres, la reducció dels controls ambientals, la privatització dels recursos hídrics i del litoral, sobretot les platges, i això fa que les comunitats indígenes ens veiem expulsades de les nostres terres. El primer que van fer després del cop d’estat va ser derogar el decret legislatiu que protegia les terres ancestrals on vivim. Ens les van deixar en herència els nostres avis, allà van viure els nostres pares i no podem permetre que ens arrabassin les muntanyes d’Opatoro, El Jilguero –aquesta havia estat declarada patrimoni de la humanitat– i Chinacla, ni abusos de poder com ara els de la diputada pel departament de La Paz, Gladis Aurora López, que, conxorxada amb el govern, es vol apropiar dels béns comunals, i ens acusen de terroristes quan defensem els nostres drets.

La situació dels pobles indígenes del departament de La Paz és crítica. Vivim entre la desprotecció i la criminalització, ja he explicat que el poder econòmic es vol apropiar dels béns comunals que històricament són nostres, i encara que estem emparats en el Conveni 169 de l’OIT (Organització Internacional del Treball), que afavoreix els pobles indígenes i Hondures ha signat, no una sinó tres vegades, ens trobem que les lleis s’apliquen segons els interessos particulars, i així, mentre que els que ens maten tenen impunitat judicial, no hi ha cap altre lloc del planeta en què sigui més probable morir assassinat per protestar contra l’espoli de terra i la destrucció del món natural.

Ens trobem amb contradiccions flagrants, com ara la que protagonitza la Comunitat Europea, que juga un doble paper, ja que d’una banda aporta fons econòmics per a la defensa dels drets humans i d’una altra banda és una font de finançament de les empreses extractives –el Banc Holandès de Desenvolupament (FMO) i el Fons Finlandès per a la Cooperació Industrial (Finnfund) donaven suport a DESA (Desarrollos Energéticos Sociedad Anónima), l’empresa que impulsava la presa d’Agua Zarca i va tenir en Berta Cáceres la seva gran opositora. Hi ha una confabulació entre les multinacionals, els polítics i els empresaris amb els grups que exploten el país. Diversos projectes controvertits han rebut suport econòmic d’institucions financeres internacionals i el govern d’Hondures s’ha beneficiat d’ajuda exterior, especialment dels Estats Units.

Tot això ja ens ha costat moltes vides, a mi i als meus fills, en tinc sis, la policia ens té a la seva llista, ens han intervingut el telèfon i ens han amenaçat de mort. Som defensors de la vida i dels béns comunals i és per això que no defallim en la lluita i continuem la batalla, explicant el que ens està passant.