Els psicòlegs proposen un debat social sobre abusos

Les últimes denúncies d’abusos sexuals en institucions de l’Església han servit per fer aflorar una problemàtica silenciada i amb molta més incidència social del que sovint ens imaginem. Les xifres són prou explícites. Un de cada cinc menors és víctima d’abusos sexuals abans dels 18 anys, el 85% en un entorn de confiança, i el 90% guarden silenci. Veient aquests percentatges, els psicòlegs adverteixen que no val mirar cap a un altre costat ni amagar el cap sota l’ala. “No podem pensar que els abusadors són monstres que no viuen entre nosaltres”, subratlla la psicòloga Carolina Jimenes, i hi afegeix que el problema és de tots i requereix una profunda reflexió i un debat social per evitar que la majoria no surtin mai a la llum.

Jimenes, que ha tractat casos molt greus d’abusos, entén que els casos denunciats són “la punta de l’iceberg”. Des del seu punt de vista, això passa perquè “darrere hi ha tota una estructura social que els permet i que possibilita que es mantinguin en secret”. El que cal, opina, és intentar entendre “per què un nen continua amb una relació amb un adult que el fa sentir malament”. Jiménez en culpa la mateixa societat, “que dona per bons comportaments i accions que tenen un impacte sobre els menors”. Del que es tractaria, a parer d’aquesta psicòloga, és de no forçar-los mai, d’educar els nens “perquè puguin decidir sobre els seus propis cossos”, però això és especialment difícil “en una cultura que no accepta l’autonomia del nen”, adverteix. Hi ha exemples que poden semblar ximples, però Jimenes posa en qüestió que s’obligui els menors a fer petons i a acceptar abraçades. “Ho trobem normal, però no ho hauria de ser, perquè els nens pensen diferent, i si els obliguem a fer petons per a ells serà complicat distingir això d’altres conductes quan es doni una situació d’autoritat o de confiança”.

Més enllà dels mecanismes psicològics que expliquen el consentiment, la psicòloga alerta també de la dificultat amb què es troben molts nens a l’hora d’explicar el que els està passant. Això es deu al fet que “és un tema tabú”. Ells moltes vegades senten que “no hi ha seguretat a casa per poder parlar de qualsevol tema sense sentir-se jutjats”.

Pilar Polo, de la Fundació Vicki Bernadet, entén que el fet que es facin públics casos a l’Església té una part positiva. “Hem treballat molt en els casos dins de les famílies. Com a societat, ens faltava visibilitzar abusos en institucions que teníem per segures.” Per Polo, la societat ja està “en procés de canvi després de més de vint anys en què entitats com Vicki Bernadet han estat picant pedra”. Tot i així, creu que “cal generar confiança i apoderar els nens” perquè en puguin parlar.

El tema del silenci és un dels més difícils de gestionar. L’abusador s’aprofita de la confiança del menor, en un moment en què encara està construint la seva personalitat, i li fa xantatge o el manipula. Però hi ha maneres més subtils encara. I això encara ho complica més. És el que passa quan l’abusador “és una figura de referència, algú que admires; llavors entres en una mena de curtcircuit, no entens què passa, penses que és culpa teva”, afirma Carme Tello, presidenta de l’Associació Catalana per a la Infància Maltractada.

Les conseqüències que es deriven d’aquest silenci són moltes, des de dificultats en les relacions socials futures fins a problemes amb l’alcohol o les drogues, i fins i tot intents d’autolesió. Per això, per Tello, és tan important crear espais de reflexió i també que els nens se sentin escoltats, apoderats i respectats. “Davant qualsevol canvi de conducta o fracàs escolar, hem de seure amb ells i dir-los: «T’escolto. Soc aquí per al que calgui.»”