“La meva novel·la és una història d’amor que vol trencar tòpics”

Estudiava ciències naturals a la Universitat de Dakar, però el meu somni era acabar la carrera a França, on vaig entrar com a turista, no em vaig poder matricular, vaig viure com vaig poder fins que el 1992 a l’Estat espanyol hi va haver una regularització i vaig entrar pel País Basc en camí cap a Barcelona.

Unes persones senegaleses em van acollir. La meva primera feina va ser sortir a vendre al carrer; després vaig anar a Madrid a fer un màster de cooperació pel desenvolupament, al matí venia al carrer, a la tarda anava a la universitat. El 2002 vaig tornar a Catalunya, a Girona, on vaig treballar pel GRAMC, i el 2006 ja a Barcelona vaig entrar a Setem, on vaig fer un estudi de recerca de comerç just, la qual cosa em va portar a Tanzània. Quan vaig tornar vaig entrar a Cepaim Asisi i aquí m’encarrego de temes de cooperació, integració, emigració.

Jo diria que en aquest quart de segle ha evolucionat positivament. Hi ha senegalesos que venen al carrer, però també altres que treballen al camp, o s’han establert a la ciutat i els seus fills són catalans.

Encara que certs estereotips diguin que la venda ambulant es va engegar el 2006, això és mentida. Quan jo quan vaig arribar el 1992 va ser la meva primera feina, jo mai parlo de manters, sinó de venedors ambulants. Han cridat l’atenció dels polítics i els mitjans de comunicació, però si tenim present que a casa nostra hi ha setanta mil senegalesos, veurem que els que es dediquen a la venda ambulant són una minoria i ho fan temporalment, perquè són persones que no tenen papers, ni una feina estable, i s’han de buscar la vida.

És la meva resposta a tots els tòpics i arquetips que hi ha sobre la immigració. En el relat presento la història d’un jove Samba que intenta millorar el futur i s’embarca en una aventura que el portarà amb pastera fins a Canàries i després l’envien a Barcelona, ciutat on se li trenquen els somnis i s’adona que la vida de l’emigrant és molt dura, que s’ha d’enfrontar a la precarietat, a la persecució de la policia, a empresonaments injustos, però al mig de la desesperació troba la Bruna.

No es tracta de fer spoilers, però podem parlar d’una història que intenta posar en paper una altra mirada, trencar tòpics i superar el relat que diu que l’home negre immigrant arriba i es casa amb una blanca rossa i rica o al revés. Jo el que dic és que hi pot haver amor entre dues persones siguin blanques o negres, i això s’imposa sobre les mirades culturals o les pressions socials de determinats entorns hostils i és per això que quan ella se’n va al Senegal també es troba que hi ha desconfiança i diversitat i se sent estrangera en la seva pell. També parlo del rol de la dona, del turisme sexual de les europees i la influència sobre uns joves que per complaure-les deixen els estudis o el treball, o una crítica a una determinada cooperació que a vegades fa projectes sense comptar amb els col·lectius.

A la novel·la hi ha una relació d’amor que guanya totes les tensions familiars i reflecteix el canvi que avui s’està produint al Senegal, on hi ha una revolta amagada i s’estan trencant les barreres entre ètnies. La família tradicional viu els canvis amb dol i no té altra sortida que adaptar-se tant quan es fa pedagogia contra el matrimoni forçat, com quan la joventut reclama un canvi social i xoca amb la mentalitat més conservadora que relaciona els canvis amb la pèrdua de la pròpia cultura quan això és del tot fals.

Me la van donar a mi, però crec que és un reconeixement a la comunitat senegalesa, africana, pel seu compromís amb l’acció comunitària, pel que hem fet treballant per construir la convivència amb una mirada diversa que ens ajudi a construir una realitat en la qual s’interrelacionin unes comunitats que sàpiguen entendre que tan sols es pot anar endavant si hi ha situacions de pertinença

Ja ho pot ben dir, els immigrants viuen en un permanent estat d’excepció. No poden gaudir dels drets fonamentals i és molt difícil subsistir quan tenen a sobre la llei d’estrangeria, el decret de Rajoy del 2012, que els priva de la sanitat, són històries que s’han de resoldre. Hi ha barris on gran part de la població no pot votar i malgrat que es queixi amb raó, no té cap incidència en la vida política de la ciutat. Això s’ha de canviar.